Fa molts anys vaig ser a Caracas en una estada a la Universitat Simón Bolívar mentres era Becari d’Investigació. En concret va ser a juliol de 1998. Ho vinc a dir perquè aleshores encara no governava Hugo Chávez. Estava com a president Rafael Caldera i Chávez liderava el MVR (Movimiento V República) i tot feia presagiar la seua victòria, que en efecte acabaria per produir-se només cinc mesos després.
Però no vos volia parlar hui d’això, encara que és un tema molt interessant. Igual un dia li dedique una columna. Només faré un apunt. Mai oblidaré les imatges tan brutals de diferències socials que vaig poder veure. I soc conscient que les realitats més extremes evidentment no les vaig veure, o les vaig veure de lluny, perquè Caracas, eixa gran ciutat encaixada en una vall, no pot amagar la seua perifèria. Així que podia veure per la nit les llumenetes de les casetes penjades dels cerros. Els rics veneçolans eren molt rics aleshores en aquell país exportador de petroli. I els pobres eren molt pobres.
En algun moment vaig tindre ocasió de sentir parlar gent de la classe alta sobre els pobres i sobre els marginats. I el que em va cridar més l’atenció no va ser el despreci de classe, sinó l’estranyesa amb la qual parlaven. Assenyalaven els seus costums com si estigueren parlant d’una ètnia diferent amb hàbits, tendències i costums grotescos, aliens i indescifrables. Els pobres eren l’alteritat absoluta, llunyana i temuda.
Doncs bé, l’altre dia en sentir Isabel Díaz Ayuso vaig recordar aquelles converses... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)
No hay comentarios:
Publicar un comentario