A ma casa recorde que de vegades deiem que mon pare i jo érem “mig moros”. Ho déiem simplement perquè teníem la pell més bruna i el nostre bronzejat en arribar l’estiu era més ràpid. Mig moros. No vaig a posar-me a discutir ara sobre si això era micro-racisme o no. De fet, estic segur que no, perquè es deia de veres. Mon pare, de família de llauradors de Paterna, és normal que fos “mig moro”. Això formava part de la nostra cultura popular, de la nostra identitat popular, com l’arrop i tallaetes, els socarrats i les manises, els catxaps (els pastissos de Paterna), l’arnadí, les séquies i la paella al mig de la taula. Les novel·les de Blasco Ibáñez estan plenes de referències a la “sangre moruna” dels llauradors valencians, i, en el seu cas, per a què ens anem a enganyar, el matís racista sí hi és. I classista, tot barrejat, com acostuma a ser el racisme.
Ho vinc a dir perquè de broma, com no donant-li massa importància, assolíem que no érem exactament blancs. Potser per això quan molts anys després vaig anar als Estats Units
No hay comentarios:
Publicar un comentario