El divendres no vaig ser capaç de veure La mort de Guillem. M’ho havia apuntat des que vaig conéixer de l’emissió simultània per al País Valencià, Catalunya i les Illes Balears, un fet històric, sense cap dubte. Però finalment no vaig poder, no em vaig fer l’ànim. Recorde perfectament el dia que em contaren la mort de Guillem en tornar d’unes vacances de pasqua, recorde qui m’ho va contar i on, en el hall de la facultat que aleshores compartíem Filologia i Geografia i Història. Recorde també el que va passar després, la bruta campanya de Las Provincias, la sensació d’impunitat dels nazis, les vergonyoses complicitats i la por. Recorde els rostres del pare i de la mare de Guillem, la seua fermesa, la seua dignitat, el seu dolor immens d’haver perdut un fill, el dolor inexplicable, aberrant, contra natura d’un pare, d’una mare, que han perdut un fill de divuit anys, de colp un dia, sense comiat, perquè la mà d’un feixista ho ha fet, ho ha volgut.
No vaig poder veure-la perquè ara jo tinc un fill de dèsset anys, i puc entendre molt millor eixe dolor, la qualitat brutal inimaginable d’eixe horror, més enllà de les paraules, molt millor que aleshores, el 1993, quan la meua edat estava més propera a la del mateix Guillem que a la dels pares. Però sobretot no vaig poder veure-la eixe dia, el dia 2 d’octubre de 2020, perquè precisament eixe dia havia mort un amic meu, un xicot de trenta-dos anys que havia sigut estudiant meu, que es deia Tony Garcia del Río... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)
No hay comentarios:
Publicar un comentario