És curiós com funciona la memòria. Recorde amb nitidesa el lloc, però no la seua funció. Era una sala d’espera d’algun despatx de coses de majors al qual acompanyava els pares quan jo era un xiquet. Tenia butaques i una taula central de fusta i vidre amb revistes. Si tanque els ulls quasi ho poc veure, però no recorde si era un metge, o un gestor, o un advocat. Sé que els pares hi anaven, i que jo, com a molts llocs, sovint els acompanyava. Abans els xiquets anàvem acompanyant a coses de majors amb molta naturalitat, crec. Jo ho feia. Però a diferència d’altres llocs avorridíssims, a mí m’agradava anar a aquell, perquè la sala d’espera guardava tresors de valor incalculable per a mi: estava la revista del València C. F., així que per mi la gestió podia durar tot el temps que necessitaren perquè jo estava entretingut, més encara, absort. Un parell de vegades em donaren algun exemplar i els vaig llegir una i altra vegada, i els vaig guardar amb cura i de fet encara els conserve en una caixa de relíquies futbolístiques.
Ho vinc a dir perquè vaig recordar aquell despatx i aquelles vesprades l’altre dia en conéixer la notícia de la mort de Bernardo España, és a dir, “Espanyeta”, que ja era personatge secundari però habitual en aquelles revistes mítiques per als meus ulls d’infant...
(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)
No hay comentarios:
Publicar un comentario