Últimament pense sovint en Paterna, el meu poble, el poble de mon pare i de generacions dels Peris. Seran coses de l’edat, o que vindre a viure a Sollana m’ha fet recordar que soc de poble, perquè la Paterna de mon pare era plenament un poble. Que sí, que ma mare era del Barri del Carme i que jo n’estic molt unit emocionalment, però al remat jo vaig nàixer a Paterna, i tant que cite Max Aub deient que un és d’on estudia el Batxillerat, doncs seguint aquest criteri també soc de Paterna.
Ho vinc a dir perquè en sentir que recomença la guerra entre Marroc i el Front Polisari jo he pensat en les campanyes que cada any portaven xiquets del Sahara a Paterna, he pensat en Rodri i en Conxa, i especialment en Bana Lekbir, un xiquet que venia cada estiu i que acabà quedant-se i que anys més tard trobaria la mort en un accident absurde d’eixos que de vegades passen i ens recorden que continuar vius és entre d’altres coses una qüestió d’atzar. Fer-se gran és també això, revisar records i adonar-se de quants dels seus protagonistes estan morts: que les terres de la mort estan molt més poblades que les de la vida és una cosa que obscurament saps però que és el temps qui definitivament t’ho ensenya.
Per això potser he tingut l’impuls d’escriure el nom de Bana i recordar-lo xiquet i entremaliat en els estius lluminosos de la meua juventut, recordar-lo a ell viu i a nosaltres joves. Però també per mostrar que el conflicte del Sahara amb el Marroc no ens pot agafar lluny...
(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)
No hay comentarios:
Publicar un comentario