Últimament estic tornat a veure futbol. Per televisió, és clar, no hi ha cap altra manera de veure’l en aquestos temps de pandèmia. És per a mi oci pur, i, malgrat tot, malgrat l’estranyesa dels estadis buits, estic gaudint-lo. Eixe espectacle a porta tancada només per ser retransmés per televisió està també fent-me enyorar totes les vesprades i les nits passades a Mestalla, el camí cap a l’estadi, l’entrepà en el descans, la posada en acte de la massa, però també de la comunitat. El futbol era un doble espectacle, el del camp i el de la grada, eixa sensació de veure la multitud de la qual formes part. Això és el futbol, ja ho vaig escriure fa molt de temps. Qui només ho veu per televisió i és d’algun equip llunyà i prepotent ni ho ha viscut ni ho viurà.
Per suposat estic seguint el meu equip, el València, i ho estic fent amb una passió que a mi mateix em sorpren. Hi ha quelcom d’èpic en aquest equip literalment format amb mínims...
No hay comentarios:
Publicar un comentario