Les grans alberedes de Xile

Una de les reaccions més desvergonyides al procés constituent que està vivint Xile va vindre sense dubte del govern espanyol. Segons una nota publicada per l’agència Europa Press el dia 17 de maig, i cite literalment el titular: «España ofrece compartir su experiencia en el proceso constitucional que se abre en Chile». La notícia citava fonts del govern, però no qui concretament havia proferit eixa memorable bajocada.

És tan delirant que no sé ni per on començar. Quina experiència vol exactament compartir? Que la constitució considere hereditari el càrrec de cap de l’estat, confirme el designat pel dictador com a sucessor i el considere a més impune i l’erari públic li pague el refugi fins i tot si se li’n va la mà robant? O que la constitució siga redactada per un equip de set notables i després aprovada en referèndum en bloc? Perquè només el fet que la nova constitució siga elaborada per una convenció de cent cinquanta cinc membres triats i triades en unes eleccions ja és una impugnació a la totalitat a l’exemplar transició espanyola. Si a això afegim que la gent ha escollit una gran quantitat de candidats i candidates amb perfil d’esquerres i independents deixant la dreta en minoria, ja és com per aplaudir posats en peu. Però potser és això el que vol dir el govern espanyol... 

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Falles al setembre

 

Si la Covid no ho impedeix (i els madrilenys i madrilenyes ayusistes desbocats a l’estiu tampoc) sembla que a València tindrem falles a setembre. I això així dit sona una mica absurd. És com tindre nadal a abril o la cordà de Paterna al novembre. Que la màquina de fer el temps funciona malament és una cosa que ja va observar Úrsula Iguarán a Macondo i ara definitivament es confirma.

De tota manera, té sentit, almenys en part. Perquè les falles de setembre del 21 no són les falles del 21, com he vist per ahí en etiquetes d’eixes de les xarxes socials una mica desubicades. Paradoxalment són les falles del 20. Perquè el temps faller es va detindre el 10 de març de 2020, les falles d’aquell any no van trobar el seu destí a les flames i continuen emmagatzemades a la fira de València i a molts tallers d’artistes. Crec que tan aviat com siga possible eixes falles s’han de cremar, i, si les autoritats sanitàries diuen que a setembre es pot, doncs setembre és una data tan bona com qualsevol altra. Jo no crec que siga prou amb destruir-les. Una falla s’ha de cremar. Però sincerament també crec que no per celebrar unes falles sinó per tancar el cicle interromput i garantir unes falles completes i plenes el març de 2022, eixes sí falles de veres, plantades, festejades i cremades per rebre la primavera que arriba. Les falles 2021 no existeixen ni poden existir ja

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

El centralisme és de dretes

Del discurs trumpista sobre el qual Isabel Díaz Ayuso ha edificat la seua hegemonia em crida l’atenció el seu madrilenyisme que s’acosta clarament a una mena de supremacisme groller. Ser madrileny és ser lliure i cosmopolita, gaudir de museus i teatres -se suposa que a diferència de les ciutats de províncies- i només es pot comparar a ser d’altres grans capitals europees. És a dir, el seu populisme es construeix a partir de l’oposició amb la resta de l’estat, del qual es té una concepció hipercentralista i jeràrquica. La resta de comunitats autònomes són apenes subministradores de recursos i mà d’obra qualificada a la cosmòpolis castissa.

Aquesta superioritat està fonamentada en el famós dumping fiscal, però també en la seguretat que el govern central, que a hores d’ara comparteix el projecte de fer de Madrid una gran capital europea, façana moderna de l’estat for export, va a financiar-la de manera preferent. Ja sabem el que passa amb els museus o amb els transports, amb Atocha i Chamartín i amb les nostres rodalies. D’eixa manera, de fet, Madrid es converteix en una mena de capital d’un xicotet imperi, i la seua relació amb la resta de comunitats autònomes és extractiva i neocolonial.  

 

    En aquestes circumstàncies tinc curiositat per veure com s’ho faran per estrendre el trumpisme ayusista a “províncies”...

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Botifler, cal dir-ho més

Crec que ja està tot dit sobre la retirada de l’avinguda a Enric Valor a Mutxamel, però no em resistic a dir la meua sobretot perquè quede constància escrita de la meua tristor i del meu escàndol. Potser siga normal venint de la dreta del nostre país, però el dia que esgotem la nostra capacitat d’escàndol i d’indignació serem com el boxejador sonat que ja no sent els colps que li continuen pegant. I no dubtem que continuaran pegant fins que ens quede una mica d’alé, així que, si més no, cal continuar fent soroll front a les seues agressions. Cap agressió sense resposta, que es deia. Ni que siga verbal.

 

Volia detindre’m en dos aspectes que em semblen cridaners. El primer, el fet que es substituisca el nom d’Enric Valor pel nom d’Espanya. És impressionant com la dreta assumeix que l’oposat a Enric Valor, al seu tarannà intel·lectual, a la seua estima per la terra i per la llengua és Espanya i, com, per tant, aquesta paraula, aquest significant, és incompatible amb el que representa Enric Valor.

 

No hi ha més Espanya que España, sembla, amb “ñ”, homogènia i homogeneitzadora, amb la seua capital colonial de canyes neoliberals i les seues colònies assimilades, aculturades i humiliades. Si s’és valencià, la manera de ser bon espanyol és renegar del que és propi, avergonyir-se, assimilar-se per complet a la cultura central i adoptar de manera sobreactuada l’agressivitat cap a les altres llengües parlades a l’Estat Espanyol.

Front a això només hi ha dues opcions...

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Ací en sobra un

Hi havia una frase que els agradava molt dir als abusadors del col·legi catòlic amb pretensions on vaig fer el BUP i el COU. L’amollaven en qualsevol context, i precisament el fet de ser inesperada la feia més efectiva: “Aquí sobra uno”… Era eixa broma del fort que no saps mai si és una broma perquè en el fons en cap cas ho és. De vegades ho deien mirant algú en concret. O fins i tot podien afegir un nom, o millor, un cognom, que és com ens anomenàvem uns a altres per imitació del que feien els professors en general i els retors -els germans de La Salle- en particular: “Peris, aquí sobra uno”, posem per exemple. De vegades la broma simplement acabava. Era prou amb sentir-se fort i superior i gaudir de la humiliació i de la incomoditat del que sobrava. Altres vegades l’al·ludit -o qui es donava per al·ludit- protestava i podia ser pitjor, perquè normalment es trobava sol en la protesta. Altres vegades, l’al·ludit -o qui es donava per al·ludit- simplement se n’anava.

En veure l’altre dia l’actitud de Rocio Monasterio...

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

De noruecs, dels noms de la llengua i dels renecs dels gentlemen d’altre temps

L’altre dia vaig llegir que ja fa deu anys que Vicent Flor fa publicar Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, el seu assaig sobre el blaverisme. Va ser sense dubte un llibre necessari, una aproximació profunda i documentada a un fenomen que va entrebancar seriosament el nostre futur com a poble. Personalment, el trobe del millor que he llegit sobre el tema. Probablement junt a Es més senzill encara, digueu-li Espanya de Francesc de Paula Burguera, escrit en altre context des de l’amargor de la pròpia experiència.

 

Recorda Vicent Flor que ell mateix va formar part de les joventuts d’Unió Valenciana, de les quals va ser expulsat. Jo no, però recorde que l’adolescent confós que portava el meu nom mirava amb simpatia el que aleshores em semblava una afirmació de la identitat valenciana. Em va durar poc, afortunadament. Només arribar a la Facultat de Filologia i conéixer gent molt diferent a la del reaccionari col·legi catòlic al qual vaig fer el BUP i el COU vaig obrir els ulls sobre el vertader tarannà trampós d’aquells colps en el pit pseudovalencianistes. El primer, per cert, que se’m va fer obvi era -clar- la unitat de la llengua. A partir d’ahí era massa evident el que tenia el blaverisme d’operació de masses precisament per obturar el redreçament nacional valencià i fins i tot l’ús públic i en tots els registres de la llengua. Amb un profund sentiment de culpa i també amb emprenyament per l’engany patit vaig començar a defendre amb una certa passió i a sentir com a àmbit de referència els Països Catalans, en la realitat cultural dels quals -clar- encara crec profundament.

Vos conte això perquè no vull pensar quant m’haguera costat canviar la meua percepció envers Unió Valenciana i el seu món si no hagués estudiat filologia. Vull pensar que al remat...

 (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Aquesta no és una altra columna sobre Madrid

Ho reconec. Jo també he caigut i li he dedicat alguna columna a Isabel Díaz Ayuso. Generalment per retreure-li el seu menysteniment de les «províncies», la seua reivindicació del dret a no prendre mesures per contindre la pandèmia i que després els madrilenys puguen estendre els contagis a plaer a la resta d’Espanya; la seua afició per tractar de provincians els qui no li agraden o no li riuen les gràcies i, en general, la seua prepotència, que té la virtut de mostrar a les clares el centralisme feroç d’aquest suposat estat més descentralitzat d’Europa: altre d’eixos mantres desgastats, buits de contingut i que pretenen cobrir mancances, com això de la monarquia més barata o la democràcia plena consolidada. Francament, crec que això és tot el que hauríem de parlar els valencians i les valencianes sobre Ayuso, el que té d’amenaça als nostres drets, al nostre futur econòmic i social.

Ara -com evidentment tots sabem- s’acosten unes eleccions autonòmiques madrilenyes i sembla que no hi ha cap altre tema en el món. Tot gira al voltant de l’últim incident, per minúscul que siga, de la darrera picabaralla, de les últimes declaracions de qualsevol candidat o candidata. Fins i tot sabem -i ja és saber- que el candidat de Ciudadanos es diu Edmundo.

No és estrany, en un país com Espanya en què tot gira al voltant de Madrid, en què la seu de tots els mitjans de comunicació està a Madrid, en què...

 (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací: