L’altre dia vaig llegir que ja fa deu anys que Vicent Flor fa publicar Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, el seu assaig sobre el blaverisme. Va ser sense dubte un llibre necessari, una aproximació profunda i documentada a un fenomen que va entrebancar seriosament el nostre futur com a poble. Personalment, el trobe del millor que he llegit sobre el tema. Probablement junt a Es més senzill encara, digueu-li Espanya de Francesc de Paula Burguera, escrit en altre context des de l’amargor de la pròpia experiència.
Recorda Vicent Flor que ell mateix va formar part de les joventuts d’Unió Valenciana, de les quals va ser expulsat. Jo no, però recorde que l’adolescent confós que portava el meu nom mirava amb simpatia el que aleshores em semblava una afirmació de la identitat valenciana. Em va durar poc, afortunadament. Només arribar a la Facultat de Filologia i conéixer gent molt diferent a la del reaccionari col·legi catòlic al qual vaig fer el BUP i el COU vaig obrir els ulls sobre el vertader tarannà trampós d’aquells colps en el pit pseudovalencianistes. El primer, per cert, que se’m va fer obvi era -clar- la unitat de la llengua. A partir d’ahí era massa evident el que tenia el blaverisme d’operació de masses precisament per obturar el redreçament nacional valencià i fins i tot l’ús públic i en tots els registres de la llengua. Amb un profund sentiment de culpa i també amb emprenyament per l’engany patit vaig començar a defendre amb una certa passió i a sentir com a àmbit de referència els Països Catalans, en la realitat cultural dels quals -clar- encara crec profundament.
Vos conte això perquè no vull pensar quant m’haguera costat canviar la meua percepció envers Unió Valenciana i el seu món si no hagués estudiat filologia. Vull pensar que al remat...
No hay comentarios:
Publicar un comentario