El centralisme és de dretes

Del discurs trumpista sobre el qual Isabel Díaz Ayuso ha edificat la seua hegemonia em crida l’atenció el seu madrilenyisme que s’acosta clarament a una mena de supremacisme groller. Ser madrileny és ser lliure i cosmopolita, gaudir de museus i teatres -se suposa que a diferència de les ciutats de províncies- i només es pot comparar a ser d’altres grans capitals europees. És a dir, el seu populisme es construeix a partir de l’oposició amb la resta de l’estat, del qual es té una concepció hipercentralista i jeràrquica. La resta de comunitats autònomes són apenes subministradores de recursos i mà d’obra qualificada a la cosmòpolis castissa.

Aquesta superioritat està fonamentada en el famós dumping fiscal, però també en la seguretat que el govern central, que a hores d’ara comparteix el projecte de fer de Madrid una gran capital europea, façana moderna de l’estat for export, va a financiar-la de manera preferent. Ja sabem el que passa amb els museus o amb els transports, amb Atocha i Chamartín i amb les nostres rodalies. D’eixa manera, de fet, Madrid es converteix en una mena de capital d’un xicotet imperi, i la seua relació amb la resta de comunitats autònomes és extractiva i neocolonial.  

 

    En aquestes circumstàncies tinc curiositat per veure com s’ho faran per estrendre el trumpisme ayusista a “províncies”...

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Quan l'esquerra no té més estratègia que la tàctica

-->

Text de la columna Va com va emesa a Ràdio Gandia el 4 de desembre de 2018
L'àudio sencer es pot escoltar ací

Últimament visc en estat de preocupació constant. La setmana passada vaig fer un resum d'algunes de les coses que me la provoquen: bàsicament l'auge de l'ultradreta, l'acostament a eixa part de l'espectre ideològic de les altres forces de dreta, i el clima d'impunitat que gaudeixen, en mig d'un nacionalisme espanyol asfixiant.

Davant aquesta cojuntura, em semblen especialment importants les el.leccions autonòmiques i municipals del 2019. Perquè, quan encara no hem aconseguit un finançament just per al País Valencià, venen vents recentralitzadors i homogeneïtzadors; perquè, quan encara no estem recuperats i recuperades del saqueig patit durant tants anys, el partit que el va perpetrar sembla molt lluny d'haver-se sanejat; perquè el retrocés en les llibertats públiques és evident, especialment de la llibertat d'expressió, i perquè en mig de tot això se normalitzen plantejaments d'extrema dreta que són de manera pura i dura feixisme.

Per això em preocupen les actituds de competència electoral que observe no ja tan sols entre partits companys de governs de progrés, sinó també fins i tot entre partits que van compartir candidatures que feien de la suma la seua raó de ser. Tàctica i estratègia. Deia Josep Vicent Marqués que "Quan l'esquerra no té més estratègia que la tàctica, ni té tàctica ni se sap on són els principis", i ara més que mai és un moment de principis, de mirada ampla i perspectiva. Perquè el que és dolent per al partit company és dolent per a tota l'esquerra. I el que és dolent per a l'esquerra és bo per a la dreta, creixentment convertida en ultradreta. Preocupats per qui és el cap del ratolí, el lleó pot tornar a menjar-s'ho tot.

I per si l'espectacle de les darreres setmanes d'una tediosa partida d'escacs entre partits (i qui sap si també dins dels partits), no fos prou, m'arriba un article signat pel convidat de pedra, el líder d'un partit que, per cert, que no ha mostrat excessiva preocupació per la nostra llengua i cultura, dedicat únicament i exclussiva a donar-li canya als companys i companyes d'espectre polític amb l'objectiu de fer-se un lloc a colzades en el consistori. Igual és que jo he llegit malament, o determinades subtileses se m'escapen, però no he trobat en eixe article el més mínim gest conciliador o confluent. Que es lleven els altres d'esquerra per a posar-me jo, perquè sí que es pot i perquè tenim software guai com a missatge engrescador. La dreta estarà tremolant, que és la manera irònica de dir que estaran farts de riure.

Doncs això, que va com va. I entre els feixistes i els estrategues no guanyem per a patiments.

La foto de les peces d'escacs prové de www.semana.com