De noruecs, dels noms de la llengua i dels renecs dels gentlemen d’altre temps

L’altre dia vaig llegir que ja fa deu anys que Vicent Flor fa publicar Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, el seu assaig sobre el blaverisme. Va ser sense dubte un llibre necessari, una aproximació profunda i documentada a un fenomen que va entrebancar seriosament el nostre futur com a poble. Personalment, el trobe del millor que he llegit sobre el tema. Probablement junt a Es més senzill encara, digueu-li Espanya de Francesc de Paula Burguera, escrit en altre context des de l’amargor de la pròpia experiència.

 

Recorda Vicent Flor que ell mateix va formar part de les joventuts d’Unió Valenciana, de les quals va ser expulsat. Jo no, però recorde que l’adolescent confós que portava el meu nom mirava amb simpatia el que aleshores em semblava una afirmació de la identitat valenciana. Em va durar poc, afortunadament. Només arribar a la Facultat de Filologia i conéixer gent molt diferent a la del reaccionari col·legi catòlic al qual vaig fer el BUP i el COU vaig obrir els ulls sobre el vertader tarannà trampós d’aquells colps en el pit pseudovalencianistes. El primer, per cert, que se’m va fer obvi era -clar- la unitat de la llengua. A partir d’ahí era massa evident el que tenia el blaverisme d’operació de masses precisament per obturar el redreçament nacional valencià i fins i tot l’ús públic i en tots els registres de la llengua. Amb un profund sentiment de culpa i també amb emprenyament per l’engany patit vaig començar a defendre amb una certa passió i a sentir com a àmbit de referència els Països Catalans, en la realitat cultural dels quals -clar- encara crec profundament.

Vos conte això perquè no vull pensar quant m’haguera costat canviar la meua percepció envers Unió Valenciana i el seu món si no hagués estudiat filologia. Vull pensar que al remat...

 (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Quan l'esquerra no té més estratègia que la tàctica

-->

Text de la columna Va com va emesa a Ràdio Gandia el 4 de desembre de 2018
L'àudio sencer es pot escoltar ací

Últimament visc en estat de preocupació constant. La setmana passada vaig fer un resum d'algunes de les coses que me la provoquen: bàsicament l'auge de l'ultradreta, l'acostament a eixa part de l'espectre ideològic de les altres forces de dreta, i el clima d'impunitat que gaudeixen, en mig d'un nacionalisme espanyol asfixiant.

Davant aquesta cojuntura, em semblen especialment importants les el.leccions autonòmiques i municipals del 2019. Perquè, quan encara no hem aconseguit un finançament just per al País Valencià, venen vents recentralitzadors i homogeneïtzadors; perquè, quan encara no estem recuperats i recuperades del saqueig patit durant tants anys, el partit que el va perpetrar sembla molt lluny d'haver-se sanejat; perquè el retrocés en les llibertats públiques és evident, especialment de la llibertat d'expressió, i perquè en mig de tot això se normalitzen plantejaments d'extrema dreta que són de manera pura i dura feixisme.

Per això em preocupen les actituds de competència electoral que observe no ja tan sols entre partits companys de governs de progrés, sinó també fins i tot entre partits que van compartir candidatures que feien de la suma la seua raó de ser. Tàctica i estratègia. Deia Josep Vicent Marqués que "Quan l'esquerra no té més estratègia que la tàctica, ni té tàctica ni se sap on són els principis", i ara més que mai és un moment de principis, de mirada ampla i perspectiva. Perquè el que és dolent per al partit company és dolent per a tota l'esquerra. I el que és dolent per a l'esquerra és bo per a la dreta, creixentment convertida en ultradreta. Preocupats per qui és el cap del ratolí, el lleó pot tornar a menjar-s'ho tot.

I per si l'espectacle de les darreres setmanes d'una tediosa partida d'escacs entre partits (i qui sap si també dins dels partits), no fos prou, m'arriba un article signat pel convidat de pedra, el líder d'un partit que, per cert, que no ha mostrat excessiva preocupació per la nostra llengua i cultura, dedicat únicament i exclussiva a donar-li canya als companys i companyes d'espectre polític amb l'objectiu de fer-se un lloc a colzades en el consistori. Igual és que jo he llegit malament, o determinades subtileses se m'escapen, però no he trobat en eixe article el més mínim gest conciliador o confluent. Que es lleven els altres d'esquerra per a posar-me jo, perquè sí que es pot i perquè tenim software guai com a missatge engrescador. La dreta estarà tremolant, que és la manera irònica de dir que estaran farts de riure.

Doncs això, que va com va. I entre els feixistes i els estrategues no guanyem per a patiments.

La foto de les peces d'escacs prové de www.semana.com