Retorn a Bacàvia

Jo crec que una de les coses que va deixar clares l’anomenat Procés és que quan Catalunya pensa en sobiranies i autodeterminacions pensa estrictament en ella mateixa: les fronteres de la República dels cinc segons coincidien de manera exacta en les fronteres autonòmiques.

Per descomptat, no els culpe. Al remat és la constatació que els processos històrics i socials a Catalunya han sigut diferents, i no només en les darreres dècades. D’alguna manera és el que volia dir Teodor Llorente en el seu poema València i Barcelona: «Enjamay disputeuvos, germans, vostra corona / Les dos podeu ser reynes, Valencia y Barcelona: / La corbella es un ceptre lo mateix que'l trident». I és que el vell Llorente podrà ser moltes coses, però el que no era és centralista. Rafael Roca ho ha demostrat cumplidament. També es demostra que els identificadors populars són, allà i ací, Catalunya i el País Valencià (encara que en el nostre cas lamentablement massa vegades no amb aquest nom).

A més, he observat a twitter un fenòmen preocupant i una mica paradoxal, i és l’existència creixent d’un secessionisme lingüístic a Catalunya...

L'article complet es pot llegir ACÍ

I la reflexió en vídeo al voltant del tema ací:

De noruecs, dels noms de la llengua i dels renecs dels gentlemen d’altre temps

L’altre dia vaig llegir que ja fa deu anys que Vicent Flor fa publicar Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, el seu assaig sobre el blaverisme. Va ser sense dubte un llibre necessari, una aproximació profunda i documentada a un fenomen que va entrebancar seriosament el nostre futur com a poble. Personalment, el trobe del millor que he llegit sobre el tema. Probablement junt a Es més senzill encara, digueu-li Espanya de Francesc de Paula Burguera, escrit en altre context des de l’amargor de la pròpia experiència.

 

Recorda Vicent Flor que ell mateix va formar part de les joventuts d’Unió Valenciana, de les quals va ser expulsat. Jo no, però recorde que l’adolescent confós que portava el meu nom mirava amb simpatia el que aleshores em semblava una afirmació de la identitat valenciana. Em va durar poc, afortunadament. Només arribar a la Facultat de Filologia i conéixer gent molt diferent a la del reaccionari col·legi catòlic al qual vaig fer el BUP i el COU vaig obrir els ulls sobre el vertader tarannà trampós d’aquells colps en el pit pseudovalencianistes. El primer, per cert, que se’m va fer obvi era -clar- la unitat de la llengua. A partir d’ahí era massa evident el que tenia el blaverisme d’operació de masses precisament per obturar el redreçament nacional valencià i fins i tot l’ús públic i en tots els registres de la llengua. Amb un profund sentiment de culpa i també amb emprenyament per l’engany patit vaig començar a defendre amb una certa passió i a sentir com a àmbit de referència els Països Catalans, en la realitat cultural dels quals -clar- encara crec profundament.

Vos conte això perquè no vull pensar quant m’haguera costat canviar la meua percepció envers Unió Valenciana i el seu món si no hagués estudiat filologia. Vull pensar que al remat...

 (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací: