Per fi, després de dos mesos de març anòmals, podem dir una altra vegada que ja estem en falles. I aquesta tornada a la normalitat s’ha vist confirmada per la presència a les xarxes socials dels brams dels antifallers. Molts d’ells són rutinàries expressions de classisme. Ja he escrit en diverses ocasions que, especialment a la ciutat de València, un gest bàsic de distinció és el menyspreu emfàtic cap a les falles i cap als fallers i les falleres. «Un dels col·lectius que més odie», he llegit fa una estoneta sense anar més lluny a la piulada d’un suposat personatge d’esquerres. També torna una estranya i transversal declaració d’amor pels cotxes, pel dret inalienable de moure’s en cotxe per la ciutat, que confon una vegada a l’any els planys de la gauche divine amb els arguments habituals de la dreta forocotxera contra els carrils bici i les peatonalitzacions. Es veu que fer paelles una setmana a l'any al carrer és privatitzar l’espai públic, mentre que els carrers i les places estiguen absolutament presos pels cotxes és guai i sostenible. Recordeu com de guai i de hipster era allò de Desayuno con viandantes? Eixa activitat tan cool recuperadora dels espais públics per a la gent? On estan ara? Ubi sunt? Perquè les falles continuen fent esmorzars, dinars i sopars en el carrer, com sempre han fet.
Moltes vegades he explicat als meus estudiants estrangers que una de les coses que fan especials les falles és que és la celebració simultània de la festa gran de moltes xicotetes comunitats esteses per tota la ciutat. I em sembla bonic que les comunitats prenguen els carrers, perquè, en efecte, són seus. Si més no, són seus també, que això els divins de tot l’espectre ho solen oblidar. Però també explique que al costat d’això hi ha una festa de masses, amb una certa tendència a la burrera i el vandalisme, que ja fa anys que se'n va anar de les mans...
L'article complet es pot llegir ACÍ
I el comentari en vídeo per a Instagram és aquest:
