La volta a l'any entre dues flames

Aquest article aparegué publicat originalment al Llibret de la Falla Santa Anna de Sagunt 2017

Moltes voltes he pensat que totes les nits de Sant Josep semblen ser la mateixa. Immediatament abans que s'encenga la traca la falla sembla ser encara la d'eixe any concret, amb el seu remat, amb els seus ninots esperant impàvids la carícia de la flama. Després, quan el monument s'ha vingut avall i les despulles de la falla van esdevenint cendra també hem tornat a les nostres coordenades espai-temporals i abracem els nostres companys de somni, a la nostra gent, a un moment exacte del temps.

Però alguna cosa ha esdevingut entre mig. Hi ha hagut un moment, quan el foc ha pujat fins més enllà de l'alçada del monument, quan ha esborrat la seua fesomia concreta, que tots junts hem eixit del temps, i s'hem situat a un indret especial, com un espill que reflexa un altre espill, al centre d'una cadena que sembla infinita de focs a la  mateixa plaça. Hi ha un moment quan la nit de Sant Josep és només la nit de Sant Josep i no de cap any concret. I tots els que hem sigut coeexisteixen per un moment. I la foscor darrere de la falla, la foscor que crea sempre la llum al seu revers, s'ompli de fantasmes: som el xiquet que veié la cremà de la mà del pare, som el jove que fórem envoltat dels amics: per un moment la multitud és una mena de multitud transhistòrica per a cadascú: creiem reconèixer el rostre de l'avi, de l'oncle perdut, de qui forem nit rere nit sempre els mateixos i sembre irreductiblemente diferents.

 Per això s'abracem emocionats en acabar la cremà, per eixa inefable epifania que en algun moment ha esdevingut. S'abracem perquè acabant el rite compartit se'ns fa evident la nostra condició de viatgers del temps, sempre endavant, amb l'il.lusió circular, però girant al voltant de l'any entre dues destruccions. Els nostres amics, els nostres familiars, els nostres companys de la falla són en eixe moment molt més, companys de viatge units en un moment irrepetible en que de repent es fa conscient el pas del temps com una ona que se'ns du.

Eixa és la potència radical i profunda de la festa de les falles, del seu sentit ritual, present ja en els focs rurals que són els seus avantpassats, però reforçada en la desparició ó entre espurnes de cada monument faller, un monument faller diferent per a cada any i cada plaça.

El foc purificador es diu, però al mateix temps el foc destructor que ens empeny a tornar a començar amb la certesa que tot acabarà al mateix punt en que començà, a la plaça en flames, al monument reduint-se de manera brillant a cendres. Com passa amb els anys. Com passarà amb nosaltres mateixos. Les falles conjuren la melancolia enfrontant-se i posant en escena la pèrdua. Construim un objecte sabent que el perdrem i haurem de fer-ne un altre, substitut imperfecte i al mateix temps condemnat ell mateix a perdre's i conjurar l'emergència del seu substitut. Les falles són la catarsi de la melancolia. Ben mirades són un exercici d'estoicisme, de fatalisme. Cal sempre tornar a començar, perquè en eixe acte de recomençar ens farem forts, li prendrem la mida a l'existència i a més trobarem companys, farem comunitat, i, el que sembla gairebé màgic, ens trobarem de manera fantasmàtica amb els objectes perduts, ens semblarà que quasi els podem tocar, i els tornarem a perdre, però sabrem que eixa és precisament la condició de la seua permanència: i no només els monuments fallers que ens veren crèixer sino nosaltres mateixos plantant-los, veient-los cremar, sentint en les nostres galtes successives l'escalfor de cada flama de la nostra vida.

Per això l'estima a les falles com passa sempre amb el vertader amor no pot ésser comunicada. Podem mostrar els nostres síntomes amorosos, els nostres signes d'amor, podem lluir la brillantor dels ulls, el tremolor de la veu, el pàlpit de l'emoció. Però no podrem fer que vegen l'objecte del nostre amor com el veiem nosaltres, perquè faria falta tota la nostra biografia per a veure'l així, faria falta traçar en l'aire la silueta exacta de tots els objectes perduts, de l'encaix precís en el nostre buit de l'objecte del nostre desig, per poder transmetre l'inefable: la condició irrepetible i única del nostre amor.

Això és el que s'esdevé amb les falles. Fa falta haver sigut xiquet corprés davant de la falla encesa. Fa falta cada falla de la biografia per entendre l'emoció profunda de la nit de la cremà, per actualitzar tota la radical experiència de la realitat del món i de les coses que ens dóna el seu ritual. Els no fallers -els antifallers- no poden entendre'ns. Ni podran mai. Perquè no veuen en la nit de Sant Josep més que un únic foc sense espessor. No veuen la profunditat de les ombres, ni l'ona del temps, ni les flames multiplicades pels espills simètrics. No veuen que estem conjurant la melancolia escenificant el duel amb una festa, no poden entendre la catarsi renovada, l'experiència dels cicles i de la seua irrepetibilitat, la certesa metafísica de que l'any següent les falles seran altra vegada les mateixes, però diferents, i que això no es pot detindre i que som nosaltres els diferents en cada volta a a l'any entre dues flames.

La Universitat de València i les falles: una relació difícil amb final feliç

Aquest article aparegué publicat originalment al Llibret de la Falla El Mocador de Sagunt 2017

Quan allà pel 1990 va nàixer l’Associació d’Estudis Fallers la separació entre la Universitat i el món de les falles era un fet evident. Eren dos mons que simplement vivien d’esquenes l’un de l’altre. I això a tots els nivells a més. És a dir, no només eren molt estranys els treballs de recerca científica des de qualsevol disciplina sobre les falles, sinó que la condició de faller era quasi viscuda clandestinament pels membres de la comunitat universitària. Recorde les dificultats –i l’escassa assistència posterior de públic- que va trobar el meu germà, Pere Peris, en organitzar des d’un sindicat universitari una taula redona sobre les falles allà pels finals dels anys 90 a la Facultat de Geografia i Història. Recorde que tantmateix va estar molt interessant perquè entre altres coses es va fer palés que algunes coses estaven canviant o començant a canviar. Mentre el professor més veterà participant es cregué en l’obligació de mostrar amb acudits la seua llunyania, eren els més joves els que començaven a prendre’s seriosament el tema sense complexos.

            També recorde l’anècdota que he contat moltes vegades de com vaig haver de mentir per no anar-me’n d’acampada amb el grup universitari durant falles. Confessar que no estaba disposat a perdre-me-les per res del món, ni tan sols per “trobar el personatge” em va semblar impossible davant d’aquell grup de joves bohemis i guais. En aquell context i en aquells remots anys 90 confessar-se faller implicava alguna cosa així com confessar-se cutre, conservador i enemic de la unitat de llengua. Que existiren altres falles, que fos necessari l’acostament d’altres sensibilitats a la festa, i fins i tot natural en tractar-se d’una festa popular i valenciana, semblava simplement allò impensable, més enllà dels límits mateixos de la representació. La universitat i les falles vivien en universos paral.lels que apenes es podia somniar que arribaren a posar-se en contacte algun dia.

            Això, evidentment, té raons històriques ben conegudes. Però no es pot responsabilitzar només al món de la festa per molt colonitzat i refundat que hagués estat pel franquisme a la Postguerra, per molt que hagués esdevingut la força de xoc conservadora en l’anomenada “Batalla de València”. És més: estos fets eren ells mateixos un objecte d’estudi apassionant que ens permetia explicar procesos socials centrals a la València del segle XX i que ens ajuden a entendre també la complexitat del present. Així ho demostren de fet els treballs autènticament fundadors d’Antoni Ariño (La ciudad ritual, (1996) i Gil Manuel Hernàndez i Martí (Falles i franquisme a València (1992). És a dir, l’allunyament de la Universitat de les falles era una mena d’epítome de l’allunyament de la universitat de la societat valenciana, del seu imaginari social i de les seues identificacions, i una prova en ell mateix d’altre fet important de la nostra societat: l’autoodi, el cosmopolitisme impostat d’una part de les classes dirigents i també de les èlits culturals.

            Això no vol dir evidentment que la nostra universitat no fos una universitat de qualitat. De fet professors i investigadors al seu si estaven desenvolupant brillantment les eines conceptuals adients i establint diàlegs amb la comunitat científica internacional, també a les ciències socials. Calia d’alguna manera moure –o eixamplar- el focus i mirar cap a dins, cap allò proper. Perquè les competències investigadores es tenien.

            I així, després d’un llarg i tortuós camí, arribem a l’any 2016 quan la Universitat de València ha oferit com a títol propi el d’Expert Universitari en Falles i Creativitat. I no és casualitat que Gil Manuel Hernàndez i Martí siga un dels seus directors i el gran impulsor. L’Associació d’Estudis Fallers ha tingut un paper molt destacat dins de la Universitat en eixe camí que ens ha conduit fins a aquesta fita histórica.

            En efecte, pensem que eixa va ser precisament un dels seus objectius fundacionals, aixoplugats sota la direcció inicial d’Antonio Ariño en aquell grup redactor de la Història de les falles publicada per Levante-EMV. Per això una de les activitats més significatives de la història de l’Adef són les Converses Les Falles a la Nau, eixe punt de trobada de la societat valenciana, les falles i la universitat, que es venen celebrant des de l’any 2004. S’han tractat temes molts diversos i sempre a l’edifici històric de la Universitat de València en una trobada anual carregada de simbolisme. I per això, per posar un altre exemple, la Universitat de València, la Universitat Politècnica de València i l’Associació d’Estudis Fallers han coincidit amb altres institucions europees al Projecte d’Investigación Carnval sobre festes amb arquitectures efímeres dins del cicle del Carnestoltes.

            En certa mesura, així doncs, l’oferta d’aquest títol implica tot un punt d’arribada, una culminació d'eixe procés anterior. Un punt d’arribada perquè representa el total reconeiximent per la Universitat de València de la festa de les falles com l’objecte d’estudi i de saber que és: central per conéixer els valencians, fonamental per desenvolupar les nostres possibilitats com a societat. Però també perquè els estudiants que el cursen es van a trobar amb un autèntic compendi d’excepció d’especialistes, investigadors, artistes i estudiosos de dins i fora de la universitat que configuren quasi entre tots una mena de summa de l’estat actual de l’estudi, de la reflexió i dels coneiximents sobre la festa de les falles: Raul Abeledo, Maria Amparo Alonso, Antonio Ariño, Vicent Borrego, Joan Castelló, Jesús i Ricard Català, Enric Collado, Toni Colomina, Román de la Calle, Iván Esbrí, Marisa Falcó, Carles Andreu Fernández, Pedro García Pilán, Gil Manuel Hernàndez, Antonio Herrero, Ricard Huerta, Alejandro Lagarda, Vicenta Llorca, Josep Lluís Marín, Pepe Martínez Tormo, Lluís Mesa, Pasqual Molina, Fernando Morales, Javier Mozas, José Maria Nácher, Federico Oriola, Ricard Ramon, Pau Rausell, Rafael Solaz, Maria Dolores Soto, Rubén Tello, Víctor Valero, Rosa Yagüe... Quasi res…

Amb esta nòmina de professors es possible acostar-se al fenòmen cultural de la nostra festa des d’una pluralitat de perspectives, no només pluridisciplinar (filologia, sociologia, història, turisme, història de l’art…), sinó també incloent les visions dels professionals vinculats a la pràctica i als oficis relacionats amb la festa. Per això, també, els destinataris del curs són d’allò més divers: graduats en turisme, en història, en sociologia, filologia, o qualsevol altra disciplina humanística, però també provinents del món de l’empresa o de l’economia. I per supost qualsevol persona interessada a adquirir un coneiximent alhora ampli i profund de la nostra estimada festa de les falles, fet cabdal de la cultura valenciana.

Per cert que tampoc és casualitat que siga en el prodigiós any de 2016 quan s’ha celebrat per primera vegada un Seminari Obert sobre Cultura i Falles ni més ni menys que a la Facultat de Filologia, en el que és també tot un tancament de cicle. Un seminari que es planteja també com un lloc de trobada entre la universitat i les falles i que va nàixer per cert arran de la presentació del llibret de la falla El Mocador de l’any passat i la seua excel.lent campanya #cercaversos. La lluita per la difusió de la poesia en la nostra llengua encetada per l’estimada comissió saguntina sense dubte demanava ser explicada i coneguda en la facultat. Eixe va ser el punt de partida de la proposta que li vaig fer a la directora de l’Aula de Cultura, Begonya Pozo, que acabà en l’organització de tot un seminari amb quatre sessions: sobre la poesia, sobre els llibrets de falla, sobre el teatre i sobre l'activisme cultural.

Un curs de postgrau, un seminari obert: són sense dubte un punt d’arribada. Però han de ser més encara un punt de partida. L’estudi de les falles, l’exploració del potencial social, cultural, humà, patrimonial i econòmic de la nostra festa no ha fet més que començar. El trencament dels recels mutus era sense subte una condició de possibilitat. I això podem dir a hores d’ara que ja s’ha aconseguit.

Què vos passa, valencians? Doncs un AVE per ta casa

Què vos passa, valencians?

Doncs un AVE per ta casa

 

Aquest article va ser publicat al Tro d'Avís de la Falla de la Plaça Malva d'Alzira de l'any 2017

Col.loqui entre Vicent el delegat de protocol i presentacions de la falla del Congrés i Pasqualet, un fallero de quota

-Vicent, què tens que estàs tan queferòs?

-Ai, Pasqualet, que estic ací pegant-li voltes a un embolic, i no li trobe eixida.

-A veure, Vicent, quin és el problema? Conta'm a veure si et puc tirar una mà.

-No sé, Pasqualet. No sé. És un problema irresoluble. Esgotat estic.

-Bah, segur que no. Un faller de soca, que ha fet incontables apropòsits i ha sigut mantenidor i tot segur que té idees per a parar un AVE.

-Pues mira, en el AVE té alguna cosa a veure.

-Ui mare, que si el tema té a veure amb qüestions de ponent estem apanyats. Ahí sí que no crec que puga ajudar-te.

-De ponent més o menys. El que es tracta és de portar llevant al ponent, mai millor dit, perquè ells són molt de dir-nos Levante.

-A FITUR o alguna cosa així?

-Més o menys. Veuràs: és que hem tornat a traure representació al parlament, i esta setmana es constitueix el congrés, i com que ja han fet de tot, i saben que jo sóc molt de saraos fallers, puix m'han encomanat a mí a veure si se m'acudeix alguna cosa. I no hi ha manera, tu.

-Però això per a tu està fet! Per què no van per exemple cada diputat amb una taronja recintant versos de Llorente? "Vora el Barranc dels Algadins? Això sempre funciona. I pots posar dins de les taronges missatges com en les galetes xineses. Poden ser versos de poetes valencians: de Vicent Andrés Estellés i d'Ampar Cabrera, això sí, per a no ferir susceptibilitats?

-Vols dir? Tu creus que ací també farien votació els del PP per obligar-nos a incloure versets amb les Normes del Puig en les taronges? No m'extranyaria.

-A què és una idea resultona?

-Resultona sí. Però ja va fer Lisondo algo paregut.

-Sí. Això sí.

-Tu veus? És que està tot inventat. Amb una xaranga ja hem anat també.

-Sí. No és cosa fàcil, no.

-Clar. Hem d'innovar. Hem de fer alguna cosa que mai s'haja vist a Madrid i que al mateix temps siga una expressió vertadera de la nostra personalitat com a poble.

-El nostre poble té moltes personalitats en realitat. I si entren amb sobres i ulleres de sol i cantant mil dos mil tres mil quatre mil amb la tonadeta de la loteria nacional?

-Això ja se m'havia acudit. Però ara no és políticament correcte ja parlar de corrupció. Es podria prendre com una falta de respecte a Santa Rita Màrtir i Pròcer que en glòria estiga.

-Ui sí, calla, tens raó.

-Veus? No hi ha res que fer. Crec que vaig a dir que no puc. Em rendisc. És humanament impossible.

-Xé, Vicent, això mai. Sempre pots tornar als clàssics. Jo crec que açò se soluciona amb una traca ben llarga.

-Saps? Crec que no està mal pensat. Una traca correguda des de la plaça de la Mare de Déu al Quilómetro Cero passant per tota la Autovia de Madrid!

-Sí. I un altra simultània per les vies de l'Ave!

-Sí!!. I després del tetratrèmol podem cremar una falla a les portes del Congrés del Diputats. Una falla ben bonica. Molt artística! Que represente el corredor mediterrani! Segur que als madrilenys els encanta veure'l cremar!!

-Què bona idea! Només falta Fallera Major!

-Molt bona idea! Ja està! ja ho tinc! Vestim a Mònica de fallera, i amb ella el Baldo vestit amb saragüells estil Monleón!!

-Siii! I poden entrar cantant "Orxatera valenciana".

-No home no. Podem innovar! Ja ho tinc! Podem renovar la lletra. Què et sembla "Cassallera valenciana"?

-Genial, Vicent! I pot fer una versió Bajoqueta Rock!

-Sí!!! Pues ja està!! Ja ho tenim! Moltes gràcies, Pasqualet!

-De res, Vicent!

-D'esta sí que se van a enterar a Madrid de qui som els valencians!

-I del que ens passa

-I tant que sí, Pasqualet. I tant que sí!

Falles populars i combatives?

Aquest article va ser publicat al llibret de la Falla El Canet, de Cullera de l'any 2017

Al segle XIX de vegades les falles presentaven a la censura governamental esbossos aparentment inofensius i despolititzats. Després, quan els monuments estaven plantats a la plaça, era evident per a tot el món el doble sentit, de vegades polític, o de vegades veïnal. I no eren infreqüents els casos de ninots retirats per la força pública o destruits airadament pels partidaris del partit ofés o fins i tot pel mateix veí maltractat per la sàtira.

Fins i tot als anys quaranta les falles gosaren de fer referència a temes prohibits i ben incòmodes per al poder: a la fam de les classes populars, per exemple, o a l'estraperlo. De vegades de manera críptica, però de vegades molt evident. Al Museu faller de València es pot veure repetidament fins i tot en ninots indultats: la cacauera estraperlista de 1943, obra de Modesto González, a la qual se li veuen els paquets de tabac eixint pel fons del cabàs trencat, o el lladre de coloms de José Barea (1954) que té els coloms com a principal aport proteínic a la seua dieta.

A finals dels segle XX i a principis del segle XXI trobem la imatge paradoxal dels polítics corrent a fer-se la foto al costat del seu ninot. Per als polítics el vertaderament preocupant no és eixir en la falla, sinó al contrari, no ser representats o ser poc representats. Moltes vegades la crítica és blana, amable, vorejant l'afalac. Fins i tot, a la ciutat de València, als anys de ferro del Barberato, hem assistit a falles descaradament apologètiques, algunes pagades amb diners municipal, com el Gulliver aquell de l'any 1999, que s'alçava del llit del Túria i al qual l'alcaldessa li anava dictant a l'orella els grans projectes que tenia per a València.

A un moment al qual no tenim censura, al menys de manera legal i descoberta, l'humor faller sembla haver estat completament domesticat. El poder ha optat pel reforç positiu però enverinat del premi, de la subvenció, de la xarxa clientelar i d'estendre a les comissions de falles la il.lusió de participar dels oripells del poder. I moltes vegades les falles han respost a estes temptacions amb resignació o fins i tot amb complaença.

Evidentment, al fons d'aquesta actitud jau l'herència imaginària de quaranta anys de dictadura i segles de caciquisme. Parlar de política podia ser perillós, era de mal to, podia portar problemes a qui gosara fer-ho. Enfrontar-se al poder podia ocasionar la repressió immediata, però també la mort social, l'exclusió, o tot un divers ventall de represàlies. De manera que calia anar amb peus de plom,  Hi havia valents, clar. Hi havia esperit de resistència. Però els mecanismes coercitius anaren fent-se majors i més perfectes i subtils fins a ser interioritzats per amples capes de població. Al anys més foscos de la dictadura la censura censurava poc en realitat. La por és sempre la censura més efectiva.

Com trencar aquestes dinàmiques? La resposta, evidentment, supera els límits de la problemàtica fallera, i té a veure amb la construcció d'una vertadera opinió pública, resistent, per exemple, a la banalització de la corrupció. I en efecte hi ha sectors de la societat valenciana i espanyola que funcionen de veres com a societat civil, conscient i crítica.

Moltes vegades he dit que les falles han d'arribar a ser tan plurals com la societat valenciana. Tots els sectors de la nostra societat haurien de tindre espai, i les diferents sensibilitats haurien de trobar la manera de fer seues unes festes com aquestes, basades en el foc i en la sàtira. Tot el demés és accessori. En la mesura en que sectors diferents de l'opinió s'incorporen al món faller confie en que la crítica anirà tenint més importància i també s'aniran ampliant els espais de llibertat i d'independència respecte al poder. Les falles més rebels, les falles populars i combatives, de dins i de fora de les Juntes Centrals i Locals, són d'alguna manera les més fidels a l'esperit original, popular, irreverent i carnavalesc de les falles.

I de fet crec que als darrers anys anem trobant cada vegada espais més amples en aquest sentit. Però si aquesta extensió de la festa per tots els espais socials, si aquest procés no es consolida, les falles podrien fossilitzar-se, esdevenir informació social, celebració ritual entre altres coses de les jerarquies socials, de les relacions de poder i de la magnificència de les classes dominants. I això acabaria per matar-les, ja que allunyaria de manera irreversible als joves, als creatius, als artistes d'avantguarda, a la gent crítica, que acabaria per veure-les com a escenificació del poder en elles mateixes. És a dir, desactivar la crítica convertiria a les falles en closca buida, en tòtem simbòlic i identitari només que dels components més conservadors i fins i tot reaccionaris de les societats dels nostres pobles i ciutats, en un repertori rutinari de rituals rancis.

En la pròpia lògica de la festa de les falles es troba el millor antídot perquè això no esdevinga. Una festa nascuda de l'expressió popular de la crítica i la sàtira pot tornar a reactivar-se en qualsevol moment, donat que la seua transformació salvadora consisteix en tornar a l'origen. Això depen de tots i de totes. I no només pel que fa a la sàtira: calen unes falles igualitàries, no sexistes, no homòfobes, plurals tan estètica com ideològicament: unes falles diverses com el poble que les crea, una festa que puga expressar la perspectiva popular, i que no es limite a confirmar la imatge que el poder té del poble, la imatge a la qual vol el poder que el poble es conforme.

Les falles seran populars i combatives o no seran. Però sóc optimista. Estic segur que ho seran, com ja -també- ho són. El poble valencià és (pot ser, sempre acaba per ser-ho) com volia Vicent Andrés Estellés, un poble unit, alegre i combatiu.

El Xivito de La Pausa

(Article inclós al Llibret de la Falla de la Plaça El.líptica de Gandia de l'any 2017)

Un divendres de novembre vaig sopar al casal de la vostra falla. La meua parella està molt vinculada a la vostra comissió i això em va donar l'oportunitat de gaudir un divendres qualsevol de la vostra quotidianitat. I de seguida, apenes entrat per la porta, em vaig sentir a casa.

Jo sóc faller d'una vella i popular comissió del barri del Carme, de la ciutat de València, Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, que es planta a la placeta que forma l'encreuament dels tres carrers junt al Museu de la Beneficència. I cada divendres, s'obri el casal. I cada divendres sé que puc anar-hi a trobar-me amb la meua gent. Com he escrit altres vegades, una de les formes que té ma casa és la del casal de la meua falla.

En entrar a la vostra vaig tindre d'immediat la sensació de la familiaritat: la xarrada a la barra, les bromes sorolloses amb que cada faller anunciava la seua presència, els molins de vent construits per les vostres mans anunciant la propera actuació dels xiquets, la taula llarga parada, les converses sobre la falla i sobre la vida: tan igual a la meua, i al mateix temps tan diferent, tan individual i intransferible. Un faller de Ribesan (així li deiem abreviadament) se sent a casa a l'El.líptica, falles entranyables arrelades a barris populars de València i Gandia.

Per suposat vaig fer cas al consells dels veïns i coneixedors del barri i vaig sopar un xivito de La Pausa. I, clar, vaig fer bé. Perquè el xivito de La Pausa és l'hiperxivito, el xivito total, el pare de tots els xivitos, la seua quintaessència per agregació. Totes les variants possibles de la recepta del xivito estàn incloses en ell com una summa antològica, com un caos quasi inagarrable, però tanmateix deliciós. I fins i tot armònic de manera inesperada.

Aquella nit les reines falleres rebien la pancarta que anunciarà al veïnat que eixe no és un balcó qualsevol, que és el de la casa de la Reina de la Falla de la Plaça El.lítica, que enguany eixa casa serà el centre de la demarcació en arribar falles; més encara: el centre del món per als seus fallers i les seues falleres. Així vaig conéixer Irene i Sandra, Sofia i Andrea, flanquejades per l'atenta alegria d'Alexis i l'amable solemnitat de Carlos: una comunitat com la meua assenyalant en el calendari els passos que els duran a la plantà.

I en algun moment, potser mentre assistia a la senzilla i al mateix temps profunda cerimònia, o potser mentre tractava de menjar-me el xivito de la Pausa sense escampar el seu contingut per la taula, ho vaig pensar. Vaig imaginar a totes les falles del nostre país amb els seus casals oberts un divendres per la nit. cadascun tan diferent i al mateix temps tan faller i tan essencialment el mateix, tots pautant el pas del temps amb cerimònies senzilles i carregades de sentit, cadascun reconeguent-se en les seues -en els seus- representants, somniant els monuments, amb sort veient-los créixer com vosaltres a dins del casal. Vaig imaginar cada falla caminant en comunitat cap al foc que dona sentit a tot, i que marca la necessitat i el desig de tornar a començar, el renovat desig de renovar-se junts, de ser cadascun faller, de ser en comunitat i de fer així, alegre, quotidianament, cultura valenciana, societat civil, memòria compartida, País Valencià, vertebrat i festiu.

Les falles són la festa total. A les falles cabem tots, a les falles cap tot. De repent un teatre canta enardit per exemple "quijoteee, sancho!" i això és un senyal d'identitat del grup, un record comú. O es fa una festa de Halloween, o una festa de la cervesa, o el que faça falta, i tot és falla, i tot és important, perquè tot fa grup i tot recorda al grup la joia de ser poble i d'estar junts. Les falles són música, i indumentària, i pirotècnia, i llibrets, art al l'espai públic i cultura escrita valenciana i en valencià. Les falles són la festa total perquè prenen tots els carrers, cada barri de les nostres ciutats anunciant la primavera. Fan seu el temps i l'espai. Són la festa total perquè defineixen la identitat de cadascun de nosaltres, individus i valencians: sóc faller de Ribesan, sou fallers de la Plaça El.líptica, som fallers i ens reconeguem uns a altres per tot el que tenim en comú. I són la festa total perquè marquen el pas del nostre temps, el pauten conscient i demoradament, i fan del foc, el més potent dels símbols, el principi i el final dels cicles anuals. Són com el pas per la línia del meta del corredor de fons després de cada volta: les falles sempre les mateixes i sempre diferents també en la línia del temps llançada vers l'infinit. I tot això plegat és el nostre Patrimoni Immaterial compartit.

Per això no hi ha lloc millor per menjar-se el xivito de la Pausa que el casal de l'El.líptica. L'entrepà total al si d'una de les seus de la festa total, i no qualsevol, sinó la del barri on es fa. Potser siga per això, però després d'aquell sopar vaig tindre moltes ganes d'escriure un article com aquest. Perquè sí, perquè les falles tenim problemes i coses a pensar i a millorar, però també moltes coses de les que sentir-nos feliços i orgullosos. Sort tenen les nostres ciutats i el nostre país de que existisquen les falles. I sort nosaltres de formar-ne part d'un punt d'eixa xarxa, que ens fa sentir-nos a casa al nostre casal però també viure junts la nostra cultura viva, la nostra personalitat com a poble, els nostres sentiments compartits, quan ens trobem.

Los días de la ceniza: una genealogía de la equidistancia

Este verano me dio por leer algunas novelas españolas que habían quedado fuera del "canon", para pensar en un curso que impartiré este año. El criterio fue sencillo: leer novelas cuyos títulos me había topado en textos de referencia y de las que nunca antes había oído hablar, para intentar adivinar por qué nadie me había hablado nunca de ellas. Así, por una mención lateral en un ensayo de Carlos Blanco Aguinaga llegué a Días de llamas, una novela firmada por un enigmático Juan Iturralde del que tampoco nunca había oído hablar y que resultó ser un seudónimo. Me aparecía datada en 1987. Cuando conseguí un ejemplar descubrí que este era el año de su publicación en Ediciones B, pero que había aparecido originalmente en una fecha tan temprana como 1979. Se trataba de una novela sobre la guerra civil, y venía prologada por Carmen Martín Maite, de manera que decidí internarme en sus páginas para descubrir por qué había sido sepultada en el olvido al igual que su autor.

Mis alarmas se encendieron al leer las palabras con las que Martín Gaite comienza su texto de presentación: "las novelas sobre nuestra guerra civil me producen cierto recelo, debido a que el resentimiento y el partidismo desde el que suelen estar escritos se propaga a la presión, muchas veces agobiante, que ejercen sobre el lector". Y es que -dice- prefiere "cualquier estudio histórico que establezca la saludable distancia entre lo que somos ahora y aquella época de nuestro pasado reciente en cuyas heridas no es aconsejable hurgar por hurgar, pero que tampoco conviene cerrar en falso" Esta novela, sin embargo, iba a vencer sus prejuicios, por su calidad pero también porque "toma inmediatamente un vuelo muy ambicioso que la hace superar el caso particular de ese individuo para alcanzar perspectivas testimoniales mucho más amplias".

Así pues me abismé en sus páginas decidido a conocer exactamente de qué resentimientos y partidismos había huido y en qué consistía no cerrar en falso ni hurgar por hurgar. Y lo que me encontré fue una especie de borrador de La noche de los tiempos, de Antonio Muñoz Molina (2009), una novela que me desagradó profundamente y que mi amigo David Becerra destripó de forma adecuada en La guerra civil como moda literaria (2015). Es decir, la novela del tal Iturralde desde su planteamiento inicial mostraba una voluntad de equidistancia que paulatina y sutilmente se iba sin embargo inclinando hacia el lado faccioso. Y ello en una novela publicada en 1979.

No es este lugar para desgranar con detalle la novela. Baste señalar, por ejemplo, que el protagonista y narrador en primera persona es un juez de ideología republicana, que sigue como juez durante los intentos del gobierno por acabar con la violencia caótica, y que sin embargo nos lo encontramos al inicio de la novela encerrado en una checa comunista y esperando que sus verdugos vengan a darle el paseo por tibio y por señorito. El texto combina la narración de la vida en ese calabozo entre la llegada de nuevos presos y las salidas para los paseos al amanecer con las aventuras de este juez desde julio de 1936. Conocemos así entre otras cosas las desventuras de un hermano del protagonista, militar sublevado en el Cuartel de la Montaña que al parecer lo hizo no porque fuera un fascista en armas contra la democracia sino por honor militar, compañerismo y cosas así pero que en realidad era un muchacho excelente.

La novela se centra entonces en mostrarnos el horror de la violencia cometida por los milicianos descontrolados, y sugiere en diferentes momentos que los intentos del gobierno de Azaña por controlar la situación pese a haber perdido una parte importante del ejército eran una farsa. Eso permite poner en plano de igualdad a los dos bandos, omitiendo detalles tan fundamentales para entender lo que estaba pasando como que fueron los militares facciosos quienes desencadenaron la violencia al iniciar un golpe de estado contra el gobierno legítimo, que algunas de las acciones que se narran fueron represalias espontáneas después de conocerse las atrocidades cometidas por los fascistas en su avance, o que mientras el gobierno republicano trataba de acabar con la violencia arbitraria, el gobierno militar franquista organizaba las ejecuciones en masas como parte de sus objetivos estratégicos. Si además los "horrores" republicanos se narran en directo mientras la violencia fascista sólo aparece en relatos de personajes en tertulias y en algún caso es incluso puesta en duda por algún otro personaje o resumida con hastío: ("oímos la historia eterna de las represalias, las desbandadas de los milicianos gritando: 'que nos copan, que nos copan', la historia que acaba con el fusilamiento de los prisioneros por el bando que los hacía"), el resultado es que hablar de equidistancia para esta novela sería ser demasiado generoso. Al parecer los republicanos perdieron la legitimidad al armar al pueblo en lugar de entregar el poder sin más a los militares sublevados reproduciendo así uno de los tópicos habituales de la versión franquista de la guerra repetido hasta la saciedad. Por ello, el narrador expresa su temor a la entrada de los fascistas en Madrid en estos términos: "los facciosos, los vengadores del que tenía el ojo de cristal, del marista, de Abrantes, de los que no quise o no pude salvar".  Los dos bandos quedan equiparados ("los de acá no son mejores") y las implicaciones ideológicas -la mirada condescendiente a las clases populares y a las mujeres, por ejemplo- naturalizadas en las palabras del narrador hacen el resto.

Por ejemplo, Petra, la criada de la familia, es euskaldún y una y otra vez el narrador se refiere a su lenguaje como "su jerga vascuence". Rosas, otro de los funcionarios del juzgado lleva "un ridículo brazalete con la bandera tricolor". En uno de los juicios que el protagonista preside "los jurados parecían facinerosos salvo un empleadillo de Correos, y un maestro, que eran más de temer porque tenían más cultura y peores intenciones y porque sabían comunicárselas a los otros". La amante proletaria del protagonista -casada por cierto con un sindicalista- "llevaba un vestido barato y feo, como solían ser los suyos, pero que se ennoblecía sobre su cuerpo, gracias a sus hombros, a su pecho joven y a su cintura". Lo barato -y feo- opuesto a lo noble: y siempre es así. Tal vez por ello en otro momento una banda aparece "tocando la música ramplona del Himno de Riego". No es extraño entonces que  muchos años más tarde la web reaccionaria Libertad Digital la incluyera en su lista de "Libros que no recomendaría Manuela Carmena".

Que una novela así se publicara en 1979 tiene un significado evidente. Se trataba de prevenir a los lectores de cualquier idealización del bando republicano en la guerra civil, es decir, de cualquier tentación de religar la democracia española con la única genealogía democrática posible, la Segunda República, y abundar en el discurso de la guerra fratricida en la que todos hicieron cosas malas, equiparando a los golpistas y a los perpetradores de un auténtico genocidio ideológico con los defensores del gobierno legítimo y democrático elegido en las urnas en febrero. Es decir, es un producto más de la naciente Cultura de la Transición, defensora del pacto de olvido, de esa manera tan curiosa de pasar página que consistió en aceptar como garante de la democracia y jefe de estado "a título de rey" nada menos, con voluntad hereditaria hasta el fin de los tiempos, al elegido por el dictador; es decir, de cancelar sine die cualquier religamiento histórico real con los perdedores de la guerra civil y su proyecto. La continuidad -transición- sin ruptura con una dictadura militar fue vendida como un verdadero adanismo democrático superador de conflictos y sin ningún vínculo real con el pasado. La movida y el cine de Almodóvar, las hombreras, los pelos cardados y de colores y la "cultura del pelotazo" harían el resto.

Lo que confieso que me escandaliza más es que esta novela venga validada en 1987 por el prólogo de Carmen Martín Gaite, la autora de Nubosidad variable (1992), uno de los textos que leímos como representativos de aquella época superadora de los "visillos" del franquismo, en las que todo lo escondido en "el cuarto de atrás" en los interminables cuarenta años salía por fin con naturalidad al cuarto de adelante.

Es decir, lo que me fascina visto hoy no es que los fachas hicieran su trabajo para perpetuar los privilegios de la oligarquía consolidados en los años del franquismo después del sueño republicano. Lo que me fascina es la abdicación de muchos intelectuales supuestamente críticos, su colaboración para crear un determinados estado de opinión y fijar los límites de lo decible, su voluntad interesada de pasar página a cambio tal vez de un lugar en la cumbre y su cuota de oropeles o, en algún caso, por cierto, de conservar cumbre y oropeles mediante un proceso apenas disimulado de maquillaje retrospectivo. Lo que me fascina es cómo contribuyeron con su silencio a validar con matices las versiones franquistas de la guerra civil, cómo contribuyeron a alejar a España de su memoria democrática.

No es extraño entonces lo que vino después. El revisionismo franquista iniciado sin complejos en la época de Aznar, el desprecio a la bandera tricolor ya presente en la novela que me ha dado pie a estas reflexiones mientras ex-ministros franquistas son enterrados con honores mientras sus conmilitones les cantan el Cara al sol, la censura por ejemplo hace pocos días de un evento de homenaje a los exiliados republicanos en la embajada española en Chile, la prensa convertida en instrumento propagandista coral, la evidencia de tantas continuidades con el franquismo, de la escopeta nacional a la trama Gürtel, de los grises a los GAL y a la ley Mordaza, los recortes de derechos laborales y de opinión, el españolismo excluyente y grosero, del cosmopolitismo provinciano y monolingüe de los madrileños de bien al "soy español español" que se canta brazo en alto como desafío interno contra catalanes, vascos, gallegos que se sientan gallegos, contra nosotros también, contra los valencianos, despreciados cuando nos sometemos, más despreciados aún cuando protestamos.

Y sobre todo me fascina, me escandaliza, me da muchísima pena, cómo mi generación se dejó engañar, como nos creímos la historia épica de la transición, como nos sentimos desacomplejadamente modernos y europeos, como creímos que eran verdad las palabras bonitas que nos enseñaban en el colegio en la clase de ¨ética", los valores democráticos que se asociaban a la constitución del 78, mucho antes de que los fachas rearmados se quitaran las máscaras y prohibiesen por fin la "educación para la ciudadanía". Aquellos tiempos felices y ciegos en que El País era un periódico de referencia y creíamos que Luís Cebrián -o Carmen Martín Gaite- eran progresistas e -incluso- de izquierdas.