El Xivito de La Pausa

(Article inclós al Llibret de la Falla de la Plaça El.líptica de Gandia de l'any 2017)

Un divendres de novembre vaig sopar al casal de la vostra falla. La meua parella està molt vinculada a la vostra comissió i això em va donar l'oportunitat de gaudir un divendres qualsevol de la vostra quotidianitat. I de seguida, apenes entrat per la porta, em vaig sentir a casa.

Jo sóc faller d'una vella i popular comissió del barri del Carme, de la ciutat de València, Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, que es planta a la placeta que forma l'encreuament dels tres carrers junt al Museu de la Beneficència. I cada divendres, s'obri el casal. I cada divendres sé que puc anar-hi a trobar-me amb la meua gent. Com he escrit altres vegades, una de les formes que té ma casa és la del casal de la meua falla.

En entrar a la vostra vaig tindre d'immediat la sensació de la familiaritat: la xarrada a la barra, les bromes sorolloses amb que cada faller anunciava la seua presència, els molins de vent construits per les vostres mans anunciant la propera actuació dels xiquets, la taula llarga parada, les converses sobre la falla i sobre la vida: tan igual a la meua, i al mateix temps tan diferent, tan individual i intransferible. Un faller de Ribesan (així li deiem abreviadament) se sent a casa a l'El.líptica, falles entranyables arrelades a barris populars de València i Gandia.

Per suposat vaig fer cas al consells dels veïns i coneixedors del barri i vaig sopar un xivito de La Pausa. I, clar, vaig fer bé. Perquè el xivito de La Pausa és l'hiperxivito, el xivito total, el pare de tots els xivitos, la seua quintaessència per agregació. Totes les variants possibles de la recepta del xivito estàn incloses en ell com una summa antològica, com un caos quasi inagarrable, però tanmateix deliciós. I fins i tot armònic de manera inesperada.

Aquella nit les reines falleres rebien la pancarta que anunciarà al veïnat que eixe no és un balcó qualsevol, que és el de la casa de la Reina de la Falla de la Plaça El.lítica, que enguany eixa casa serà el centre de la demarcació en arribar falles; més encara: el centre del món per als seus fallers i les seues falleres. Així vaig conéixer Irene i Sandra, Sofia i Andrea, flanquejades per l'atenta alegria d'Alexis i l'amable solemnitat de Carlos: una comunitat com la meua assenyalant en el calendari els passos que els duran a la plantà.

I en algun moment, potser mentre assistia a la senzilla i al mateix temps profunda cerimònia, o potser mentre tractava de menjar-me el xivito de la Pausa sense escampar el seu contingut per la taula, ho vaig pensar. Vaig imaginar a totes les falles del nostre país amb els seus casals oberts un divendres per la nit. cadascun tan diferent i al mateix temps tan faller i tan essencialment el mateix, tots pautant el pas del temps amb cerimònies senzilles i carregades de sentit, cadascun reconeguent-se en les seues -en els seus- representants, somniant els monuments, amb sort veient-los créixer com vosaltres a dins del casal. Vaig imaginar cada falla caminant en comunitat cap al foc que dona sentit a tot, i que marca la necessitat i el desig de tornar a començar, el renovat desig de renovar-se junts, de ser cadascun faller, de ser en comunitat i de fer així, alegre, quotidianament, cultura valenciana, societat civil, memòria compartida, País Valencià, vertebrat i festiu.

Les falles són la festa total. A les falles cabem tots, a les falles cap tot. De repent un teatre canta enardit per exemple "quijoteee, sancho!" i això és un senyal d'identitat del grup, un record comú. O es fa una festa de Halloween, o una festa de la cervesa, o el que faça falta, i tot és falla, i tot és important, perquè tot fa grup i tot recorda al grup la joia de ser poble i d'estar junts. Les falles són música, i indumentària, i pirotècnia, i llibrets, art al l'espai públic i cultura escrita valenciana i en valencià. Les falles són la festa total perquè prenen tots els carrers, cada barri de les nostres ciutats anunciant la primavera. Fan seu el temps i l'espai. Són la festa total perquè defineixen la identitat de cadascun de nosaltres, individus i valencians: sóc faller de Ribesan, sou fallers de la Plaça El.líptica, som fallers i ens reconeguem uns a altres per tot el que tenim en comú. I són la festa total perquè marquen el pas del nostre temps, el pauten conscient i demoradament, i fan del foc, el més potent dels símbols, el principi i el final dels cicles anuals. Són com el pas per la línia del meta del corredor de fons després de cada volta: les falles sempre les mateixes i sempre diferents també en la línia del temps llançada vers l'infinit. I tot això plegat és el nostre Patrimoni Immaterial compartit.

Per això no hi ha lloc millor per menjar-se el xivito de la Pausa que el casal de l'El.líptica. L'entrepà total al si d'una de les seus de la festa total, i no qualsevol, sinó la del barri on es fa. Potser siga per això, però després d'aquell sopar vaig tindre moltes ganes d'escriure un article com aquest. Perquè sí, perquè les falles tenim problemes i coses a pensar i a millorar, però també moltes coses de les que sentir-nos feliços i orgullosos. Sort tenen les nostres ciutats i el nostre país de que existisquen les falles. I sort nosaltres de formar-ne part d'un punt d'eixa xarxa, que ens fa sentir-nos a casa al nostre casal però també viure junts la nostra cultura viva, la nostra personalitat com a poble, els nostres sentiments compartits, quan ens trobem.