lunes, 22 de enero de 2018

La volta a l'any entre dues flames

Aquest article aparegué publicat originalment al Llibret de la Falla Santa Anna de Sagunt 2017


Moltes voltes he pensat que totes les nits de Sant Josep semblen ser la mateixa. Immediatament abans que s'encenga la traca la falla sembla ser encara la d'eixe any concret, amb el seu remat, amb els seus ninots esperant impàvids la carícia de la flama. Després, quan el monument s'ha vingut avall i les despulles de la falla van esdevenint cendra també hem tornat a les nostres coordenades espai-temporals i abracem els nostres companys de somni, a la nostra gent, a un moment exacte del temps.

Però alguna cosa ha esdevingut entre mig. Hi ha hagut un moment, quan el foc ha pujat fins més enllà de l'alçada del monument, quan ha esborrat la seua fesomia concreta, que tots junts hem eixit del temps, i s'hem situat a un indret especial, com un espill que reflexa un altre espill, al centre d'una cadena que sembla infinita de focs a la  mateixa plaça. Hi ha un moment quan la nit de Sant Josep és només la nit de Sant Josep i no de cap any concret. I tots els que hem sigut coeexisteixen per un moment. I la foscor darrere de la falla, la foscor que crea sempre la llum al seu revers, s'ompli de fantasmes: som el xiquet que veié la cremà de la mà del pare, som el jove que fórem envoltat dels amics: per un moment la multitud és una mena de multitud transhistòrica per a cadascú: creiem reconèixer el rostre de l'avi, de l'oncle perdut, de qui forem nit rere nit sempre els mateixos i sembre irreductiblemente diferents.

 Per això s'abracem emocionats en acabar la cremà, per eixa inefable epifania que en algun moment ha esdevingut. S'abracem perquè acabant el rite compartit se'ns fa evident la nostra condició de viatgers del temps, sempre endavant, amb l'il.lusió circular, però girant al voltant de l'any entre dues destruccions. Els nostres amics, els nostres familiars, els nostres companys de la falla són en eixe moment molt més, companys de viatge units en un moment irrepetible en que de repent es fa conscient el pas del temps com una ona que se'ns du.

Eixa és la potència radical i profunda de la festa de les falles, del seu sentit ritual, present ja en els focs rurals que són els seus avantpassats, però reforçada en la desparició ó entre espurnes de cada monument faller, un monument faller diferent per a cada any i cada plaça.

El foc purificador es diu, però al mateix temps el foc destructor que ens empeny a tornar a començar amb la certesa que tot acabarà al mateix punt en que començà, a la plaça en flames, al monument reduint-se de manera brillant a cendres. Com passa amb els anys. Com passarà amb nosaltres mateixos. Les falles conjuren la melancolia enfrontant-se i posant en escena la pèrdua. Construim un objecte sabent que el perdrem i haurem de fer-ne un altre, substitut imperfecte i al mateix temps condemnat ell mateix a perdre's i conjurar l'emergència del seu substitut. Les falles són la catarsi de la melancolia. Ben mirades són un exercici d'estoicisme, de fatalisme. Cal sempre tornar a començar, perquè en eixe acte de recomençar ens farem forts, li prendrem la mida a l'existència i a més trobarem companys, farem comunitat, i, el que sembla gairebé màgic, ens trobarem de manera fantasmàtica amb els objectes perduts, ens semblarà que quasi els podem tocar, i els tornarem a perdre, però sabrem que eixa és precisament la condició de la seua permanència: i no només els monuments fallers que ens veren crèixer sino nosaltres mateixos plantant-los, veient-los cremar, sentint en les nostres galtes successives l'escalfor de cada flama de la nostra vida.

Per això l'estima a les falles com passa sempre amb el vertader amor no pot ésser comunicada. Podem mostrar els nostres síntomes amorosos, els nostres signes d'amor, podem lluir la brillantor dels ulls, el tremolor de la veu, el pàlpit de l'emoció. Però no podrem fer que vegen l'objecte del nostre amor com el veiem nosaltres, perquè faria falta tota la nostra biografia per a veure'l així, faria falta traçar en l'aire la silueta exacta de tots els objectes perduts, de l'encaix precís en el nostre buit de l'objecte del nostre desig, per poder transmetre l'inefable: la condició irrepetible i única del nostre amor.

Això és el que s'esdevé amb les falles. Fa falta haver sigut xiquet corprés davant de la falla encesa. Fa falta cada falla de la biografia per entendre l'emoció profunda de la nit de la cremà, per actualitzar tota la radical experiència de la realitat del món i de les coses que ens dóna el seu ritual. Els no fallers -els antifallers- no poden entendre'ns. Ni podran mai. Perquè no veuen en la nit de Sant Josep més que un únic foc sense espessor. No veuen la profunditat de les ombres, ni l'ona del temps, ni les flames multiplicades pels espills simètrics. No veuen que estem conjurant la melancolia escenificant el duel amb una festa, no poden entendre la catarsi renovada, l'experiència dels cicles i de la seua irrepetibilitat, la certesa metafísica de que l'any següent les falles seran altra vegada les mateixes, però diferents, i que això no es pot detindre i que som nosaltres els diferents en cada volta a a l'any entre dues flames.

No hay comentarios:

Publicar un comentario