La Universitat de València i les falles: una relació difícil amb final feliç

Aquest article aparegué publicat originalment al Llibret de la Falla El Mocador de Sagunt 2017

Quan allà pel 1990 va nàixer l’Associació d’Estudis Fallers la separació entre la Universitat i el món de les falles era un fet evident. Eren dos mons que simplement vivien d’esquenes l’un de l’altre. I això a tots els nivells a més. És a dir, no només eren molt estranys els treballs de recerca científica des de qualsevol disciplina sobre les falles, sinó que la condició de faller era quasi viscuda clandestinament pels membres de la comunitat universitària. Recorde les dificultats –i l’escassa assistència posterior de públic- que va trobar el meu germà, Pere Peris, en organitzar des d’un sindicat universitari una taula redona sobre les falles allà pels finals dels anys 90 a la Facultat de Geografia i Història. Recorde que tantmateix va estar molt interessant perquè entre altres coses es va fer palés que algunes coses estaven canviant o començant a canviar. Mentre el professor més veterà participant es cregué en l’obligació de mostrar amb acudits la seua llunyania, eren els més joves els que començaven a prendre’s seriosament el tema sense complexos.

            També recorde l’anècdota que he contat moltes vegades de com vaig haver de mentir per no anar-me’n d’acampada amb el grup universitari durant falles. Confessar que no estaba disposat a perdre-me-les per res del món, ni tan sols per “trobar el personatge” em va semblar impossible davant d’aquell grup de joves bohemis i guais. En aquell context i en aquells remots anys 90 confessar-se faller implicava alguna cosa així com confessar-se cutre, conservador i enemic de la unitat de llengua. Que existiren altres falles, que fos necessari l’acostament d’altres sensibilitats a la festa, i fins i tot natural en tractar-se d’una festa popular i valenciana, semblava simplement allò impensable, més enllà dels límits mateixos de la representació. La universitat i les falles vivien en universos paral.lels que apenes es podia somniar que arribaren a posar-se en contacte algun dia.

            Això, evidentment, té raons històriques ben conegudes. Però no es pot responsabilitzar només al món de la festa per molt colonitzat i refundat que hagués estat pel franquisme a la Postguerra, per molt que hagués esdevingut la força de xoc conservadora en l’anomenada “Batalla de València”. És més: estos fets eren ells mateixos un objecte d’estudi apassionant que ens permetia explicar procesos socials centrals a la València del segle XX i que ens ajuden a entendre també la complexitat del present. Així ho demostren de fet els treballs autènticament fundadors d’Antoni Ariño (La ciudad ritual, (1996) i Gil Manuel Hernàndez i Martí (Falles i franquisme a València (1992). És a dir, l’allunyament de la Universitat de les falles era una mena d’epítome de l’allunyament de la universitat de la societat valenciana, del seu imaginari social i de les seues identificacions, i una prova en ell mateix d’altre fet important de la nostra societat: l’autoodi, el cosmopolitisme impostat d’una part de les classes dirigents i també de les èlits culturals.

            Això no vol dir evidentment que la nostra universitat no fos una universitat de qualitat. De fet professors i investigadors al seu si estaven desenvolupant brillantment les eines conceptuals adients i establint diàlegs amb la comunitat científica internacional, també a les ciències socials. Calia d’alguna manera moure –o eixamplar- el focus i mirar cap a dins, cap allò proper. Perquè les competències investigadores es tenien.

            I així, després d’un llarg i tortuós camí, arribem a l’any 2016 quan la Universitat de València ha oferit com a títol propi el d’Expert Universitari en Falles i Creativitat. I no és casualitat que Gil Manuel Hernàndez i Martí siga un dels seus directors i el gran impulsor. L’Associació d’Estudis Fallers ha tingut un paper molt destacat dins de la Universitat en eixe camí que ens ha conduit fins a aquesta fita histórica.

            En efecte, pensem que eixa va ser precisament un dels seus objectius fundacionals, aixoplugats sota la direcció inicial d’Antonio Ariño en aquell grup redactor de la Història de les falles publicada per Levante-EMV. Per això una de les activitats més significatives de la història de l’Adef són les Converses Les Falles a la Nau, eixe punt de trobada de la societat valenciana, les falles i la universitat, que es venen celebrant des de l’any 2004. S’han tractat temes molts diversos i sempre a l’edifici històric de la Universitat de València en una trobada anual carregada de simbolisme. I per això, per posar un altre exemple, la Universitat de València, la Universitat Politècnica de València i l’Associació d’Estudis Fallers han coincidit amb altres institucions europees al Projecte d’Investigación Carnval sobre festes amb arquitectures efímeres dins del cicle del Carnestoltes.

            En certa mesura, així doncs, l’oferta d’aquest títol implica tot un punt d’arribada, una culminació d'eixe procés anterior. Un punt d’arribada perquè representa el total reconeiximent per la Universitat de València de la festa de les falles com l’objecte d’estudi i de saber que és: central per conéixer els valencians, fonamental per desenvolupar les nostres possibilitats com a societat. Però també perquè els estudiants que el cursen es van a trobar amb un autèntic compendi d’excepció d’especialistes, investigadors, artistes i estudiosos de dins i fora de la universitat que configuren quasi entre tots una mena de summa de l’estat actual de l’estudi, de la reflexió i dels coneiximents sobre la festa de les falles: Raul Abeledo, Maria Amparo Alonso, Antonio Ariño, Vicent Borrego, Joan Castelló, Jesús i Ricard Català, Enric Collado, Toni Colomina, Román de la Calle, Iván Esbrí, Marisa Falcó, Carles Andreu Fernández, Pedro García Pilán, Gil Manuel Hernàndez, Antonio Herrero, Ricard Huerta, Alejandro Lagarda, Vicenta Llorca, Josep Lluís Marín, Pepe Martínez Tormo, Lluís Mesa, Pasqual Molina, Fernando Morales, Javier Mozas, José Maria Nácher, Federico Oriola, Ricard Ramon, Pau Rausell, Rafael Solaz, Maria Dolores Soto, Rubén Tello, Víctor Valero, Rosa Yagüe... Quasi res…

Amb esta nòmina de professors es possible acostar-se al fenòmen cultural de la nostra festa des d’una pluralitat de perspectives, no només pluridisciplinar (filologia, sociologia, història, turisme, història de l’art…), sinó també incloent les visions dels professionals vinculats a la pràctica i als oficis relacionats amb la festa. Per això, també, els destinataris del curs són d’allò més divers: graduats en turisme, en història, en sociologia, filologia, o qualsevol altra disciplina humanística, però també provinents del món de l’empresa o de l’economia. I per supost qualsevol persona interessada a adquirir un coneiximent alhora ampli i profund de la nostra estimada festa de les falles, fet cabdal de la cultura valenciana.

Per cert que tampoc és casualitat que siga en el prodigiós any de 2016 quan s’ha celebrat per primera vegada un Seminari Obert sobre Cultura i Falles ni més ni menys que a la Facultat de Filologia, en el que és també tot un tancament de cicle. Un seminari que es planteja també com un lloc de trobada entre la universitat i les falles i que va nàixer per cert arran de la presentació del llibret de la falla El Mocador de l’any passat i la seua excel.lent campanya #cercaversos. La lluita per la difusió de la poesia en la nostra llengua encetada per l’estimada comissió saguntina sense dubte demanava ser explicada i coneguda en la facultat. Eixe va ser el punt de partida de la proposta que li vaig fer a la directora de l’Aula de Cultura, Begonya Pozo, que acabà en l’organització de tot un seminari amb quatre sessions: sobre la poesia, sobre els llibrets de falla, sobre el teatre i sobre l'activisme cultural.

Un curs de postgrau, un seminari obert: són sense dubte un punt d’arribada. Però han de ser més encara un punt de partida. L’estudi de les falles, l’exploració del potencial social, cultural, humà, patrimonial i econòmic de la nostra festa no ha fet més que començar. El trencament dels recels mutus era sense subte una condició de possibilitat. I això podem dir a hores d’ara que ja s’ha aconseguit.