Netejar les falles vol dir millorar-les

(Aquest article es va publicar originalment al llibret de la falla Santa Anna, de Sagunt, Brutícia?)

Parlar de la brutícia i de la neteja en termes metafòrics sempre té un risc, donat que aquestes metàfores s'han farcit de connotacions indesitjables al llarg dels segles. L'objectiu de la neteja pot ser entés com llevar alguna cosa afegida: la brutícia sempre és una capa adherida a la netedat que hi ha davall, per això netejar és llevar, és portar les coses a un estat anterior al procés d'embrutament, i aquest estat anterior pot ser entés com puresa, i això sempre resulta perillós, perqué normalment és la utopia d'alguna mena d'essencialisme. I parlant de falles, molt. Ves a saber el que és això, i en tot cas, un retorn a un passat idealitzat ens revelaria alguns elements inesperats que possiblement no ens agradarien. Per exemple, les falles del segle XIX eren populars i expressió d'una intuitiva consciència de classe, eren sostenibles (cartró, palla, cera i fusta), i vertaderament satíriques, i, això, és clar, ens agrada molt. Però... eren exclusiva o molt majoritàriament masculines, i això ja ens agrada menys.

El que vull dir és que crec que més que de netejar es tractaria de modificar aquelles coses de les falles que no ens agraden, potser de descartar alguna altra, i potser també d'incorporar alguna novetat. Perquè al cap i a la fi molts dels elements que hui ens semblen absolutament tradicionals foren en algun moment novetats. I per cert que molt possiblement aleshores tenien un significat diferent a l'actual en un context social també molt diferent.

Per exemple: l'aparició històrica de les reines falleres, aviat convertides en falleres majors, va suposar un avanç en aquell moment històric, perquè incorporava les dones a la festa i els donava un protagonisme en l'espai públic. Si veiem les fotos de les falleres majors dels anys trenta veurem dones empoderades i valentes, com les mítiques Amparito Albors i Vicentita Montoro, per cert fallera de la meua falla, Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, del Barri del Carme.

Cal dir, a més, que no era l'única via de participació de les dones en la festa: coneixem casos de comissions íntegrament femenines en eixa mateixa dècada. Però l'època del franquisme tan rígidament heteronormativa, amb un repartiment tan rígid dels rols reservats als homes i les dones, i a més a més amb el seu conservadurisme extrem associat a un acusat classisme va fer que a partir dels anys 40 eixa fos la única possibilitat de participació alhora que la mateixa figura es redefinia en termes d'ostentació vertical del poder de les classes dirigents.

Hui en dia la societat ha canviat bastant i en alguns aspectes per a millor. Les dones són membres de ple dret de les comissions que fa dècades que eliminaren dels seus estatuts allò de les "seccions femenines". Ho són de dret i ho són de fet: comparteixen tasques i també preses de decisió. Les dones ocupen càrrecs en les juntes directives, coordinen llibrets, duen els comptes de la falla i fins i tot podem dir que ja no estranya a ningú que una dona siga la presidenta de la seua falla, fins i tot s'han produit adaptacions protocolàries per fer-ho possible i armònic.

Aleshores... com es redefineix la funció de la figura de la fallera major en el nou context? Si és una figura representativa honorífica que acompanya a la figura executiva que és el president o presidenta... és normal que el càrrec representatiu tinga restricció de gènere mentre l'executiu ja no en té? Aquesta asimetria no pot ésser percebuda com una fossilització de rituals socials corresponents a un altre moment del procés històric de la societat valenciana?

Jo personalment crec que sí, per la qual cosa és una qüestió de temps que aquest càrrec representatiu i honorífic esdevinga també no marcat genèricament, i ja hem vist de fet alguns gestos tímids que van en esta direcció: alguna falla ja té presidenta infantil, i alguna altra ja ha eliminat el requisit de gènere dels seus estatuts. Tindria sentit parlar de Faller Major? Jo particularment pense que sí, que sense cap problema, donat que altres festes tenen aquestes figures equivalents sense cap problema: els clavaris majors, per exemple i sense anar més lluny. Algunes veus parlen de canviar radicalment el nom i parlar de coses com embaixadors o embaixadores de la festa o de la comissió. També podria ser, encara que pot ésser percebut com més dur en termes de trencament i això podria ocasionar més resistències. Ho veurem.

En qualsevol cas aquestos canvis que és molt probable que es produisquen, seran això, canvis, representacions en el ritual faller de canvis previs que s'han produit en la societat. I sense dubte seran canvis per a millor. I sí, podem pensar-los com un pas endavant per netejar les falles de masclisme carrincló i anacrònic.

Però clar no és l´únic. La igualtat es consegueix en una suma de xicotets gestos constants. A més, encara que les comissions falleres, com a xarxa de sociabilitat -i solidaritat- popular, ja fa molt de temps que són en general espais segurs per a les dones, cal que encara ho siguen més i cal que la festa sencera ho siga. I especialment en aquestos temps en que corren el risc d'esdevindre una festa massiva despersonalitzada i ja sabem malauradament que les festes massives són espais propicis a l'assetjament i a les agressions sexuals. I això, que les falles siguen espais segurs, és una tasca quotidiana de tots i de totes i va més enllà dels elements simbòlics sent com són importants. Netegem les falles de violència masclista a qualsevol nivell i en qualsevol grau, perquè això sí que és literal brutícia repugnant. És urgent. I molt necessari. Farem així entre tots i entre totes unes falles encara millors.

La foto de la proclamació del Faller Major de la Falla Blanqueries de València prové de 

https://www.eldiario.es/cv/Guillermo-fallero-Blanquerias-gustaria-hombres_0_784622517.html

La crida i la veu del poble

Aquest article va ser publicat originalment al llibret de la falla Santa Anna, de Sagunt.
El llibret sencer es pot llegir ací

La Crida no és dels actes del programa faller que més m'agraden. I no ho és perquè històricament no deixa de ser un dels intents del poder per control.lar la festa, o si més no per deixar clar que la festa és perquè ell atorga el permís amb un gest de condescendència paternalista. No es tracta d'un pregó carnavalesc, sinó d'un acte solemne, seriós, una exhibició dels oripells del poder municipal davant de la multitud fallera i popular que ha anat confluint a les portes de la ciutat des de cada barri classificada pels seus estendards.

Per això precisament, perquè la gent tenia clar qui era el protagonista de l'acte encara als anys del tardofranquisme es convertí en un moment en que el poble interpel.laba directament a eixe poder munífic. I ho feia per demanar que es parlara en valencià. Després vingueren els anys de la batalla de València, i Ricard Pérez Casado va patir el bram de l'ultradreta i dels que estaven una mica confosos sobre qui era l'enemic i quina la llengua pròpia. Més endavant es convertí en banys de masses d'una alcaldessa que coneixia bé el pols i el sentiment d'aquella massa apilotada als peus de les Torres de Serrans abans que un excés de confiança i un no donar-se compte que els temps estaven canviant i la indulgència plenària de la gent cap a la corrupció dels nous cacics s'estava acabant la fera socarrar-se en el seu propi "caloret".

Joan Ribó va tindre clar que no podia ocupar eixe lloc de protagonisme, que seria contraproduent per a ell. I va reduir al mínim la seua intervenció per cedir la paraula abans a les dues Falleres Majors, també a la infantil. Cal dir que eixe és exactament el sentit del ritual. L'alcalde de la ciutat cedeix les claus de la ciutat a les falleres majors, esdevingudes plenament representants dels i de les falleres que inicien la celebració. En tant que tal proclamen arribat el temps de la festa. Elles fan la crida després que l'alcalde les haja cedit la paraula i la veu i el poder simbòlic. La Fallera Major és això, la fallera major, element simbòlic, però en eixe moment és també sinècdoque, una de les nostres que parla pel tot el col.lectiu.

Així m'agrada més, clar. M'agrada que les Falleres Majors prenguen la paraula i sonen les seues veus en la nit valenciana. M'agrada que la Fallera Major no siga només un símbol silenciós, un receptable mut de significats i signes, una encarnadura d'abstraccións, i siga dona concreta, i parle, i cride en la crida i diga que ja estem en falles. Que ja estem en falles. Nosaltres. Tots i totes. El poble.

Perquè el subjecte de la festa de les falles és el poble. Ha de ser el poble. No és una concessió graciosa d'una autoritat indulgent i comprensiva. És el nostre dret. És la nostra condició d'existència, perquè ja sabeu que no som res si no som poble. I si no hi ha poble no hi ha alcalde ni alcaldessa. Així de senzill.

Jo sóc de l'opinió que que caldria tornar al pregó faller dels primers temps i deixar-se d'escenificacions del poder. Però, vaja, si l'esdeveniment ha de ser, doncs molt millor que el paper del poder se reduisca al mínim, que se reduisca més encara, del tot inclús, i siga el poble en la boca de les seues representants qui enuncie la bona nova de l'inici de la festa. Simbolitzar així que tot dimana del poble, també la legitimitat del poder. Que és el poble, el mateix que fa la festa de la primavera, qui li la concedeix.

Un altre tema seria si les Falleres Majors són el subjecte idoni per ostentar eixa veu. Jo personalment considere a hores d'ara que sense dubte que sí, més encara mentre el president de Junta Central Fallera a la ciutat de València continue sent un regidor, és a dir, mentre l'organisme que agrupa a totes les comissions depenga òrganicament de l'Ajuntament. La Fallera Major és una fallera i com a tal és en eixe moment la representació del poble faller.

Per suposat, crec que caldria anar avançant cap a models que ja s'han mostrat com efectius en ciutats com Gandia, i les falles puguen per fi esdevindre un subjecte social de dret i interlocutor davant l'Ajuntament amb la seua pròpia veu, i amb el seu propi cap visible escollit entre ells i elles. I crec també que caldria repensar de pas que els representants honorífics de la festa només puguen ser dones. No s'enganyem: la figura de la Fallera Major no deixa de ser una herència dels temps en que les dones només podien arribar en l'esfera pública a esta mena de càrrecs amb tot el poder simbòlic i cap poder executiu, quan la seua exaltació, quan la lloa de la seua bellesa i la seua elegància silenciosa eren el revers de la seua subalternitat. Encara hui, encara que ha guanyat sobre tot dret a tindre veu, la figura de la fallera major pateix comportaments i tractes infantilitzadors o objectualitzadors, que ens recorden l'origen de la figura. Crec que la pròpia evolució de la festa acabarà per fer inevitable que el requisit de génere desaparega en els càrrecs honorífics, és a dir, que homes i dones puguen exercir en igualtat de condicions i d'oportunitats càrrecs executius i càrrecs honorífics.

En qualsevol cas, siga com siga, és eixe càrrec honorífic, eixa pura representació dels fallers i les falleres, un o una entre tats i tantes, el destinat a proclamar als quatre vents de les nostres ciutats que ha arribat el temps de les falles, una festa feta pel poble i per cada barri per al poble i per a cada barri, on es retroba el gaudi col.lectiu de l'espai públic, el goig de ser valencians i valencianes, i de reconèixer-nos com a tals en la celebració compartida de rebre joiosament una altra nova primavera.

La foto de la crida del 2019 l'he treta de https://www.levante-emv.com

La meua llista de desitjos fallers

Aquest text va ser publicat original al Llibret de la Falla Santa Anna de Sagunt del 2018

M'agrada que la comissió de la Falla Santa Anna em demane una llista de desitjos sobre les falles. Vaja per davant que de les falles tal com són ara m'agraden ja moltes coses: que siguen una festa popular i valenciana que ens uneix de nord a sud del País (especialment si hi afegim les fogueres d'Alacant, festa germana, i per a ser exactes, filla), que siguen una xarxa d'associacions que vertebra les societats dels nostres pobles i ciutats, que siguen vertaders nuclis d'acció cultural, amb l'organització d'esdeveniments diversos i l'edició de llibrets magnífics com aquest, que sostinguen la nostra llengua, i, sobre tot, que ocupen les nostres places i ciutats en una festa total i popular, que ens pauten l'any i ritmen les nostres vides, que acaben i comencen cicle amb la lluentor de la flama reflectida en els ulls atònits dels xiquets i dels que ens fem cada nit de Sant Josep com xiquets.

Però clar, posats a desitjar, se m'acudisquen algunes coses. Per exemple:

Desitge unes falles que es prenguen una miqueta menys seriosament a elles mateixes, on l'alegria popular no estiga continguda per uns rituals massa solemnes.

Desitge unes falles amb una relació desacomplexada i carnavalesca amb el poder, amb el poder polític, però també la bambolla social: unes falles que siguen més festa en el carrer i menys pàgines de societat.

Desitge unes falles vertaderament igualitàries, on de veres els homes i les dones siguen companys i companyes en totes les tasques, amb més presidentes, de falles i de federacions i de Juntes Locals, on s'abandonen determinats clixés, determinats costums que se suposa que exalten a la dona quan el que fan és minoritzar-la, objectualitzar-la, infantilitzar-la.

Desitge unes falles que estimen de veres la nostra llengua, com ja ho fan moltes. Que l'estimen i que la cuiden. Que l'escriguen bé, amb cura. I es preocupen pel seu lèxic i per les seues normes. I per les seues paraules. Perquè la llengua és el que sosté unacultura, i una visió del món. Perquè els valencians som un poble del món perqué tenim la nostra llengua.

Desitge unes falles amb diversitat estètica i ideològica. Unes falles que no confoguen ser "apolític" amb ser conservador, o pepero. Unes falles que no li tinguen por a la sàtira, perquè és la seua raó d'ésser original.

Desitge unes falles valencianes, i saguntines, i gandianes, i alzirenyes i borrianenques. Unes falles que parlen dels nostres pobles i de les nostres ciutats, que facen crítica de barri, crítica veïnal, opinió pública.

Desitge unes falles sense gent que es servisca de la festa per adquirir notorietat pública, per sentir-se important, i sobre tot, sense gent que es dedique a repartir carnets de valenciania i a expulsar els que no pensen com ells.

Desitge unes falles amb despertà i revetla, unes festes de dia i de nit, fent comunitat i fent xarxa. No desitge unes festes de la burrera, ni una sucursal valenciana del botellot global.

Desitge unes falles entretingudes de visitar, perquè són totes falles i totes diferents. Perquè al remat una falla és un monument que expressa una idea, amb sàtira, amb irreverència, i que després es crema. Desitge unes falles que no confonguen una manera de fer falles amb les falles.

Desitge unes falles del tamany dels nostres somnis, de les nostres ambicions, del mostre esforç col.lectiu. I no desitge mais més falles gegantines i buides, falles anunci dels constructors i dels especuladors, triomf i conquesta del requalificador.

Desitge unes falles conscients de que són expressió artística, unes falles orgulloses dels seus artistes, que els estimen i valoren el seu treball, i recolzen la seua llibertat creativa, i participen colze a colze dels procés constructiu i de la plantà amb ells.

Desitge unes falles que recuperen el carrer per a la gent, que sostinguen la identitat dels barris, que siguen una barrera efectiva contra la gentrificació.

Desitge unes falles que sàpiguen que són patrimoni cultural, i el que això vol dir, i que tinguen un orgull profund i sa, obert al món, i no l'orgull provincià i desafiant que revesteix els complexos de xovinisme.

Desitge unes falles tradicionals i contemporànies, diverses i irreverents, gracioses i subversives, populars i combatives.

Desitge unes falles tan plurals com la societat valenciana, tan creatives, tan vives, tan sornegueres, tan valencianes, com el nostre poble.

Falles i literatura infantil: una combinació prometedora

Aquest article va ser publicat originalment al Llibret de la Falla El Mocador, de Sagunt, de l'any 2018

Les falles són un tema excel.lent per a la literatura infantil i juvenil. Perquè les falles comencen a viure's de xiquet o xiqueta. De vegades pense que un dels fets que ens diferencien als que estimem les falles i als que no és la relació que tinguérem amb elles durant la infantesa. Les falles són una part important de l'educació sentimental de molts valencians i de moltes valencianes. En certa mesura, l'emoció que sentim en celebrar cada març la festa de les falles té a veure amb els ecos que ens porten de les nostres infanteses. Qui ha gaudit les falles de xiquet, les estimarà sempre, encara que de vegades no s'ho vulga reconéixer.

Per això és molt important l'aparició de textos com Empar, Fallera Major infantil, de Fani Grande amb dibuixos de Ramon Pla i propostes didàctiques incloses (Bromera, 2016), o Les falles, de Carles Cano, amb il.lustracions de Roser Calafell Serra (La Galera, 2015). O, fins i tot, en altre registre, La fallera calavera, d'Enric Aguilar i il.lustracions d'Esther Méndez (Sembra, 2015). Perquè parlen de les falles, perquè (especialment en el cas de les dos primeres, però d'alguna manera també en la tercera, amb la seua sornegueria gore), ho fan des de dins, amb una comprensió profunda de la vida fallera, i alhora defugint els tòpics. I a més, tot siga dit, amb un excel.lent valencià literari, molt entenidor per al públic al que van dirigides.

Crec que aquest és el camí. Sense dubte hi ha moltes raons per les quals crec que la socialització fallera és molt positiva per als xiquets: la falla és com una família extesa, una illa de sociabilitat tradicional encaixada en el cor de les nostres ciutats. Els xiquets juguen i es relacionen amb xiquets de totes les edats, i en diferents generacions. Corren a la plaça, la fan seua, i la gaudeixen com ho feien els nostres avantpassats. Però també té alguns problemetes, especialment pel que fa a la naturalització dels rols de génere.

Les comissions adultes ja fa anys que han començat a tindre presidentes. A les comissions infantils seria impensable que hi hagués una presidenta infantil, amb la qual cosa, encara que els càrrecs són simbòlics, es naturalitza que els presidents són xics. D'altra banda, l'exercici del càrrec de Fallera Major infantil pot tindre el risc de naturalitzar una bona quantitat de comportaments que converteixen a la dona en un element ornamental, privat de la paraula, jutjat exclusivament per la seua apariència física. I això per no parlar, especialment a la ciutat de València, de la conversió en xicotetes stars o celebrities  que pateixen les Falleres Majors de la ciutat i la seua cort d'honor, amb horaris draconians, amb pèrdua d'hores d'escolaritat, amb tot un aprenentatge de rols de dona que consisteixen a somriure, a controlar l'hieratisme del cos, a estar moníssimes, i a pujar i baixar d'escenaris, i a fer-ho a més durant hores i sense deixar d'estar radiants: espartana disciplina de donetes florero. Per supost, la trajectòria del president infantil acaba amb l'exercici faller.

Sé que és molt complicat modificar elements de la festa que són sentits com a tradicionals, i que això no és pot fer de hui per a demà. Però crec també que cal desplaçar aquestos elements, polir-los dels aspectes que l'evolució social ha convertit -o hauria d'haver convertit- en anacrònics. Una societat vertaderament igualitària comença des de la infantesa.

I és en eixe punt tan delicat on es pot situar la literatura infantil i juvenil. És a dir, pot contribuir a consolidar eixos rols, a naturalitzar-los, pot convertir-se simplement en un apèndix més del ritual, i se m'acudeixen alguns exemples que han caigut en les meues mans per motius diversos i que no vaig a esmentar. I això -és clar- no és un problema exclusiu ni de la literatura sobre falles ni de les falles. Hi ha prou amb recordar la estricta divisió per rols genèrics dels joguets, i determinats textos i sobre tot programes de televisió. La literatura infantil i juvenil podria convertir-se en un element perpetuador dels rols. Afortunadament, és molt més fàcil esmentar exemples que treballen en el sentit contrari:que trenquen estereotips, que escenifiquen -ficcionalitzant-la- la igualtat.

I els llibres sobre falles que hem assenyalat van també en aquest sentit. Destaquen valors com la solidaritat, com la igualtat, posen en valor i tornen molt atractiva per a qualsevol xiquet o xiqueta la sociabilitat fallera. I a més qualsevol falleret o fallereta es pot sentir identificat. Potser encara tenen massa importància les figures simbòliques, la fallera major i el president: protagonistes dels llibres com -ritualment- de l'exercici faller, encara que el valor del grup queda ben reflectit i valorat. I crec que eixe precisament seria un camí per transitar: llibres que conten històries protagonitzades pels fallers d'a peu. Perquè, al remat, la festa de les falles és una experiència de grup, com la plantà al tombe. I això -crec- és el més important que trobarà un falleret o fallereta: un grup de companys i companyes per fer festa junts, per divertir-se junts, per créixer junts, i en igualtat, un espai col.lectiu, una xicoteta societat d'iguals, vertebrada per valors com la solidaritat, com el treball col.laboratiu, en la que poder dir alegrement "nosaltres".