A Madrid tenen una idea
molt peculiar del concepte "mediterrani". Creuen, de veres ho creuen,
que ells i elles són mediterranis. És lògic: pensen Espanya com una mena de
rodalia de Madrid, amb la qual cosa tenen el seu port i tot (Alacant) i la seua
platja (Gandia). Per això van presumint en Europa de dieta mediterrània o
creuen que la cançò "Mediterraneo" de Joan Manuel Serrat, escrita en
castellà, però abans que es fera col.lega de Sabina, parla d'ells. I
s'emocionen cantant-la i tot.
Per això no és estrany
que troben d'allò més normal que el corredor mediterrani passe per Madrid. I no
és estrany que personatges com ara Susana Díaz en l'època en que volia fer el
bot des de províncies a la capital del regne també ho defenguera com a normal.
I supose que ara ho defensarà també. Perquè les provincies muy españolas y mucho españolas al que de veres aspiren és a estar
ben comunicades amb Madrid. L'eix primigeni Sevilla Madrid de l'AVE és d'alguna
manera el somni provincià fet tren xaxi.
A més fer un corredor
mediterrani pel mediterrani, eixa tautologia "separatista", tindria
altres conseqüències indesitjades per la villa
y corte. Bàsicament vertebrar el
territori de l'estat de manera no radial. És a dir, que els valencianets i
valencianetes se n'adonen que el camí cap a Europa -eixa Europa idealitzada
durant molt de temps, mercat i model de civilililili, com diu la cançò- passa
per Barcelona i no per Madrid. I és que
anem espai, quan els mitjans i els polítics espanyolassos parlen de preservar
la unitat d'Espanya no parlen de qualsevol unitat, no se'm despisteu, a veure
si ací qualsevol territori amb llengua diferent al castellà es va a creure amb
els mateixos drets que la sacrosanta Castella, la de
Espanya-la-empresa-de-Castella. No es tracta d'una unitat federal, posem per
cas. O una unitat en la plurinacionalitat reconeguda que garanteix que diverses
nacions estiguen juntes precisament perquè se'ls reconeix el dret a no estar
juntes si no volen. No, això ni és unitat ni és res. La vertadera unitat és la
Madridcèntrica, amb el castellà com a única llengua del poder, radial i
monàrquica -i corrupta- por la gracia de
Dios. I com eixa unitat per molt que s'entesten "no és natural",
que diria Josep Vicent Marqués, aleshores el corredor mediterrani mediterrrani
se'ls apareix com un risc que no poden córrer, exactament al mateix nivell que
la federació de comunitats autònomes, la desprovincialització i altres coses
paregudes que les carrega el dimoni.
I això si parlem del
corredor mediterrani, que el tema dels trens dóna per a molt. Heu provat a anar
a Alcoi en tren? Des de Xàtiva encara es pot. I anar i tornar? Heu provat? La
línia que uneix València i la que fou capital industrial valenciana llangueix
sense remei, sense freqüències de pas, sense manteniment. De la línia
Gandia-Alcoi (de quan Gandia era la platja d'Alcoi) queda un carrer a la
capital de la Safor i una locomotora a Almoines. I del tren Gandia-Dènia, eixe
vertader corredor mediterrani per a passatgers, de quan en quan es parla, sobre
tot en campanya electoral i amb verbs conjugats en futur. És un tren mític,
màgic, com el tren de Hogwarts. Es parla, es parla, però ningú l'ha vist. I no
sé jo si l'arribarà a veure.
Les rodalies vertebren
territori. Són transport sostenible i de qualitat. I popular. Transporten gent
del poble, obrers i obreres, estudiants. Supose que són massa coses per a que
els llunyans poders polítics de caire quasi colonial que ens han tocat en sort
hi estiguen interessats.
Per això, malgrat que
en els anys en que els valencians i les valencianes votaven majoritàriament al
Virrei Camps, a la cacic Barberà o al cacic Rus quasi perd del tot l'esperança,
crec que el corredor mediterrani, les rodalies i tantes altres coses que
necessitem els valencians i les valencianes estan lligades a la nostra pròpia
autopercepció com a nació. A la construcció nacional valenciana, que es deia
abans. Ser un poble unit, alegre i combatiu, Vindre d'un silenci, però anar a
la paraula, ferma i digna. Ser això. Voler ser això. Valencians i valencianes.
Sense cacics, sense oligarquies botifleres, sense voler ser el port ni la
platja de Madrid. Sense pensar que el camí al món passa per Madrid.
Creure-s'ho. Sacudir-se culpes, i complexos. Tindre menys banderes d'eixes
monàrquiques i castrenses als balcons i més solidaritat amb els altres pobles
de l'estat, que pateixen l'estat madridcèntric i arrogant.
Possiblement no
arribaran els corredors, ni els rodalies al dia següent de tot això. Però estic
segur que serà el principi de la solució. Esdevenir subjecte és la primera
condició per a parlar d'igual a igual amb el poder.
(Aquest article el vaig escriure perquè me l'havien encarregat per a un llibret de falla d'aquest 2018. Sembla que es va perdre pel camí. Serà la maledicció del corredor mediterrani...)
