Netejar les falles vol dir millorar-les

(Aquest article es va publicar originalment al llibret de la falla Santa Anna, de Sagunt, Brutícia?)

Parlar de la brutícia i de la neteja en termes metafòrics sempre té un risc, donat que aquestes metàfores s'han farcit de connotacions indesitjables al llarg dels segles. L'objectiu de la neteja pot ser entés com llevar alguna cosa afegida: la brutícia sempre és una capa adherida a la netedat que hi ha davall, per això netejar és llevar, és portar les coses a un estat anterior al procés d'embrutament, i aquest estat anterior pot ser entés com puresa, i això sempre resulta perillós, perqué normalment és la utopia d'alguna mena d'essencialisme. I parlant de falles, molt. Ves a saber el que és això, i en tot cas, un retorn a un passat idealitzat ens revelaria alguns elements inesperats que possiblement no ens agradarien. Per exemple, les falles del segle XIX eren populars i expressió d'una intuitiva consciència de classe, eren sostenibles (cartró, palla, cera i fusta), i vertaderament satíriques, i, això, és clar, ens agrada molt. Però... eren exclusiva o molt majoritàriament masculines, i això ja ens agrada menys.

El que vull dir és que crec que més que de netejar es tractaria de modificar aquelles coses de les falles que no ens agraden, potser de descartar alguna altra, i potser també d'incorporar alguna novetat. Perquè al cap i a la fi molts dels elements que hui ens semblen absolutament tradicionals foren en algun moment novetats. I per cert que molt possiblement aleshores tenien un significat diferent a l'actual en un context social també molt diferent.

Per exemple: l'aparició històrica de les reines falleres, aviat convertides en falleres majors, va suposar un avanç en aquell moment històric, perquè incorporava les dones a la festa i els donava un protagonisme en l'espai públic. Si veiem les fotos de les falleres majors dels anys trenta veurem dones empoderades i valentes, com les mítiques Amparito Albors i Vicentita Montoro, per cert fallera de la meua falla, Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, del Barri del Carme.

Cal dir, a més, que no era l'única via de participació de les dones en la festa: coneixem casos de comissions íntegrament femenines en eixa mateixa dècada. Però l'època del franquisme tan rígidament heteronormativa, amb un repartiment tan rígid dels rols reservats als homes i les dones, i a més a més amb el seu conservadurisme extrem associat a un acusat classisme va fer que a partir dels anys 40 eixa fos la única possibilitat de participació alhora que la mateixa figura es redefinia en termes d'ostentació vertical del poder de les classes dirigents.

Hui en dia la societat ha canviat bastant i en alguns aspectes per a millor. Les dones són membres de ple dret de les comissions que fa dècades que eliminaren dels seus estatuts allò de les "seccions femenines". Ho són de dret i ho són de fet: comparteixen tasques i també preses de decisió. Les dones ocupen càrrecs en les juntes directives, coordinen llibrets, duen els comptes de la falla i fins i tot podem dir que ja no estranya a ningú que una dona siga la presidenta de la seua falla, fins i tot s'han produit adaptacions protocolàries per fer-ho possible i armònic.

Aleshores... com es redefineix la funció de la figura de la fallera major en el nou context? Si és una figura representativa honorífica que acompanya a la figura executiva que és el president o presidenta... és normal que el càrrec representatiu tinga restricció de gènere mentre l'executiu ja no en té? Aquesta asimetria no pot ésser percebuda com una fossilització de rituals socials corresponents a un altre moment del procés històric de la societat valenciana?

Jo personalment crec que sí, per la qual cosa és una qüestió de temps que aquest càrrec representatiu i honorífic esdevinga també no marcat genèricament, i ja hem vist de fet alguns gestos tímids que van en esta direcció: alguna falla ja té presidenta infantil, i alguna altra ja ha eliminat el requisit de gènere dels seus estatuts. Tindria sentit parlar de Faller Major? Jo particularment pense que sí, que sense cap problema, donat que altres festes tenen aquestes figures equivalents sense cap problema: els clavaris majors, per exemple i sense anar més lluny. Algunes veus parlen de canviar radicalment el nom i parlar de coses com embaixadors o embaixadores de la festa o de la comissió. També podria ser, encara que pot ésser percebut com més dur en termes de trencament i això podria ocasionar més resistències. Ho veurem.

En qualsevol cas aquestos canvis que és molt probable que es produisquen, seran això, canvis, representacions en el ritual faller de canvis previs que s'han produit en la societat. I sense dubte seran canvis per a millor. I sí, podem pensar-los com un pas endavant per netejar les falles de masclisme carrincló i anacrònic.

Però clar no és l´únic. La igualtat es consegueix en una suma de xicotets gestos constants. A més, encara que les comissions falleres, com a xarxa de sociabilitat -i solidaritat- popular, ja fa molt de temps que són en general espais segurs per a les dones, cal que encara ho siguen més i cal que la festa sencera ho siga. I especialment en aquestos temps en que corren el risc d'esdevindre una festa massiva despersonalitzada i ja sabem malauradament que les festes massives són espais propicis a l'assetjament i a les agressions sexuals. I això, que les falles siguen espais segurs, és una tasca quotidiana de tots i de totes i va més enllà dels elements simbòlics sent com són importants. Netegem les falles de violència masclista a qualsevol nivell i en qualsevol grau, perquè això sí que és literal brutícia repugnant. És urgent. I molt necessari. Farem així entre tots i entre totes unes falles encara millors.

La foto de la proclamació del Faller Major de la Falla Blanqueries de València prové de 

https://www.eldiario.es/cv/Guillermo-fallero-Blanquerias-gustaria-hombres_0_784622517.html

La crida i la veu del poble

Aquest article va ser publicat originalment al llibret de la falla Santa Anna, de Sagunt.
El llibret sencer es pot llegir ací

La Crida no és dels actes del programa faller que més m'agraden. I no ho és perquè històricament no deixa de ser un dels intents del poder per control.lar la festa, o si més no per deixar clar que la festa és perquè ell atorga el permís amb un gest de condescendència paternalista. No es tracta d'un pregó carnavalesc, sinó d'un acte solemne, seriós, una exhibició dels oripells del poder municipal davant de la multitud fallera i popular que ha anat confluint a les portes de la ciutat des de cada barri classificada pels seus estendards.

Per això precisament, perquè la gent tenia clar qui era el protagonista de l'acte encara als anys del tardofranquisme es convertí en un moment en que el poble interpel.laba directament a eixe poder munífic. I ho feia per demanar que es parlara en valencià. Després vingueren els anys de la batalla de València, i Ricard Pérez Casado va patir el bram de l'ultradreta i dels que estaven una mica confosos sobre qui era l'enemic i quina la llengua pròpia. Més endavant es convertí en banys de masses d'una alcaldessa que coneixia bé el pols i el sentiment d'aquella massa apilotada als peus de les Torres de Serrans abans que un excés de confiança i un no donar-se compte que els temps estaven canviant i la indulgència plenària de la gent cap a la corrupció dels nous cacics s'estava acabant la fera socarrar-se en el seu propi "caloret".

Joan Ribó va tindre clar que no podia ocupar eixe lloc de protagonisme, que seria contraproduent per a ell. I va reduir al mínim la seua intervenció per cedir la paraula abans a les dues Falleres Majors, també a la infantil. Cal dir que eixe és exactament el sentit del ritual. L'alcalde de la ciutat cedeix les claus de la ciutat a les falleres majors, esdevingudes plenament representants dels i de les falleres que inicien la celebració. En tant que tal proclamen arribat el temps de la festa. Elles fan la crida després que l'alcalde les haja cedit la paraula i la veu i el poder simbòlic. La Fallera Major és això, la fallera major, element simbòlic, però en eixe moment és també sinècdoque, una de les nostres que parla pel tot el col.lectiu.

Així m'agrada més, clar. M'agrada que les Falleres Majors prenguen la paraula i sonen les seues veus en la nit valenciana. M'agrada que la Fallera Major no siga només un símbol silenciós, un receptable mut de significats i signes, una encarnadura d'abstraccións, i siga dona concreta, i parle, i cride en la crida i diga que ja estem en falles. Que ja estem en falles. Nosaltres. Tots i totes. El poble.

Perquè el subjecte de la festa de les falles és el poble. Ha de ser el poble. No és una concessió graciosa d'una autoritat indulgent i comprensiva. És el nostre dret. És la nostra condició d'existència, perquè ja sabeu que no som res si no som poble. I si no hi ha poble no hi ha alcalde ni alcaldessa. Així de senzill.

Jo sóc de l'opinió que que caldria tornar al pregó faller dels primers temps i deixar-se d'escenificacions del poder. Però, vaja, si l'esdeveniment ha de ser, doncs molt millor que el paper del poder se reduisca al mínim, que se reduisca més encara, del tot inclús, i siga el poble en la boca de les seues representants qui enuncie la bona nova de l'inici de la festa. Simbolitzar així que tot dimana del poble, també la legitimitat del poder. Que és el poble, el mateix que fa la festa de la primavera, qui li la concedeix.

Un altre tema seria si les Falleres Majors són el subjecte idoni per ostentar eixa veu. Jo personalment considere a hores d'ara que sense dubte que sí, més encara mentre el president de Junta Central Fallera a la ciutat de València continue sent un regidor, és a dir, mentre l'organisme que agrupa a totes les comissions depenga òrganicament de l'Ajuntament. La Fallera Major és una fallera i com a tal és en eixe moment la representació del poble faller.

Per suposat, crec que caldria anar avançant cap a models que ja s'han mostrat com efectius en ciutats com Gandia, i les falles puguen per fi esdevindre un subjecte social de dret i interlocutor davant l'Ajuntament amb la seua pròpia veu, i amb el seu propi cap visible escollit entre ells i elles. I crec també que caldria repensar de pas que els representants honorífics de la festa només puguen ser dones. No s'enganyem: la figura de la Fallera Major no deixa de ser una herència dels temps en que les dones només podien arribar en l'esfera pública a esta mena de càrrecs amb tot el poder simbòlic i cap poder executiu, quan la seua exaltació, quan la lloa de la seua bellesa i la seua elegància silenciosa eren el revers de la seua subalternitat. Encara hui, encara que ha guanyat sobre tot dret a tindre veu, la figura de la fallera major pateix comportaments i tractes infantilitzadors o objectualitzadors, que ens recorden l'origen de la figura. Crec que la pròpia evolució de la festa acabarà per fer inevitable que el requisit de génere desaparega en els càrrecs honorífics, és a dir, que homes i dones puguen exercir en igualtat de condicions i d'oportunitats càrrecs executius i càrrecs honorífics.

En qualsevol cas, siga com siga, és eixe càrrec honorífic, eixa pura representació dels fallers i les falleres, un o una entre tats i tantes, el destinat a proclamar als quatre vents de les nostres ciutats que ha arribat el temps de les falles, una festa feta pel poble i per cada barri per al poble i per a cada barri, on es retroba el gaudi col.lectiu de l'espai públic, el goig de ser valencians i valencianes, i de reconèixer-nos com a tals en la celebració compartida de rebre joiosament una altra nova primavera.

La foto de la crida del 2019 l'he treta de https://www.levante-emv.com

La meua llista de desitjos fallers

Aquest text va ser publicat original al Llibret de la Falla Santa Anna de Sagunt del 2018

M'agrada que la comissió de la Falla Santa Anna em demane una llista de desitjos sobre les falles. Vaja per davant que de les falles tal com són ara m'agraden ja moltes coses: que siguen una festa popular i valenciana que ens uneix de nord a sud del País (especialment si hi afegim les fogueres d'Alacant, festa germana, i per a ser exactes, filla), que siguen una xarxa d'associacions que vertebra les societats dels nostres pobles i ciutats, que siguen vertaders nuclis d'acció cultural, amb l'organització d'esdeveniments diversos i l'edició de llibrets magnífics com aquest, que sostinguen la nostra llengua, i, sobre tot, que ocupen les nostres places i ciutats en una festa total i popular, que ens pauten l'any i ritmen les nostres vides, que acaben i comencen cicle amb la lluentor de la flama reflectida en els ulls atònits dels xiquets i dels que ens fem cada nit de Sant Josep com xiquets.

Però clar, posats a desitjar, se m'acudisquen algunes coses. Per exemple:

Desitge unes falles que es prenguen una miqueta menys seriosament a elles mateixes, on l'alegria popular no estiga continguda per uns rituals massa solemnes.

Desitge unes falles amb una relació desacomplexada i carnavalesca amb el poder, amb el poder polític, però també la bambolla social: unes falles que siguen més festa en el carrer i menys pàgines de societat.

Desitge unes falles vertaderament igualitàries, on de veres els homes i les dones siguen companys i companyes en totes les tasques, amb més presidentes, de falles i de federacions i de Juntes Locals, on s'abandonen determinats clixés, determinats costums que se suposa que exalten a la dona quan el que fan és minoritzar-la, objectualitzar-la, infantilitzar-la.

Desitge unes falles que estimen de veres la nostra llengua, com ja ho fan moltes. Que l'estimen i que la cuiden. Que l'escriguen bé, amb cura. I es preocupen pel seu lèxic i per les seues normes. I per les seues paraules. Perquè la llengua és el que sosté unacultura, i una visió del món. Perquè els valencians som un poble del món perqué tenim la nostra llengua.

Desitge unes falles amb diversitat estètica i ideològica. Unes falles que no confoguen ser "apolític" amb ser conservador, o pepero. Unes falles que no li tinguen por a la sàtira, perquè és la seua raó d'ésser original.

Desitge unes falles valencianes, i saguntines, i gandianes, i alzirenyes i borrianenques. Unes falles que parlen dels nostres pobles i de les nostres ciutats, que facen crítica de barri, crítica veïnal, opinió pública.

Desitge unes falles sense gent que es servisca de la festa per adquirir notorietat pública, per sentir-se important, i sobre tot, sense gent que es dedique a repartir carnets de valenciania i a expulsar els que no pensen com ells.

Desitge unes falles amb despertà i revetla, unes festes de dia i de nit, fent comunitat i fent xarxa. No desitge unes festes de la burrera, ni una sucursal valenciana del botellot global.

Desitge unes falles entretingudes de visitar, perquè són totes falles i totes diferents. Perquè al remat una falla és un monument que expressa una idea, amb sàtira, amb irreverència, i que després es crema. Desitge unes falles que no confonguen una manera de fer falles amb les falles.

Desitge unes falles del tamany dels nostres somnis, de les nostres ambicions, del mostre esforç col.lectiu. I no desitge mais més falles gegantines i buides, falles anunci dels constructors i dels especuladors, triomf i conquesta del requalificador.

Desitge unes falles conscients de que són expressió artística, unes falles orgulloses dels seus artistes, que els estimen i valoren el seu treball, i recolzen la seua llibertat creativa, i participen colze a colze dels procés constructiu i de la plantà amb ells.

Desitge unes falles que recuperen el carrer per a la gent, que sostinguen la identitat dels barris, que siguen una barrera efectiva contra la gentrificació.

Desitge unes falles que sàpiguen que són patrimoni cultural, i el que això vol dir, i que tinguen un orgull profund i sa, obert al món, i no l'orgull provincià i desafiant que revesteix els complexos de xovinisme.

Desitge unes falles tradicionals i contemporànies, diverses i irreverents, gracioses i subversives, populars i combatives.

Desitge unes falles tan plurals com la societat valenciana, tan creatives, tan vives, tan sornegueres, tan valencianes, com el nostre poble.

La volta a l'any entre dues flames

Aquest article aparegué publicat originalment al Llibret de la Falla Santa Anna de Sagunt 2017

Moltes voltes he pensat que totes les nits de Sant Josep semblen ser la mateixa. Immediatament abans que s'encenga la traca la falla sembla ser encara la d'eixe any concret, amb el seu remat, amb els seus ninots esperant impàvids la carícia de la flama. Després, quan el monument s'ha vingut avall i les despulles de la falla van esdevenint cendra també hem tornat a les nostres coordenades espai-temporals i abracem els nostres companys de somni, a la nostra gent, a un moment exacte del temps.

Però alguna cosa ha esdevingut entre mig. Hi ha hagut un moment, quan el foc ha pujat fins més enllà de l'alçada del monument, quan ha esborrat la seua fesomia concreta, que tots junts hem eixit del temps, i s'hem situat a un indret especial, com un espill que reflexa un altre espill, al centre d'una cadena que sembla infinita de focs a la  mateixa plaça. Hi ha un moment quan la nit de Sant Josep és només la nit de Sant Josep i no de cap any concret. I tots els que hem sigut coeexisteixen per un moment. I la foscor darrere de la falla, la foscor que crea sempre la llum al seu revers, s'ompli de fantasmes: som el xiquet que veié la cremà de la mà del pare, som el jove que fórem envoltat dels amics: per un moment la multitud és una mena de multitud transhistòrica per a cadascú: creiem reconèixer el rostre de l'avi, de l'oncle perdut, de qui forem nit rere nit sempre els mateixos i sembre irreductiblemente diferents.

 Per això s'abracem emocionats en acabar la cremà, per eixa inefable epifania que en algun moment ha esdevingut. S'abracem perquè acabant el rite compartit se'ns fa evident la nostra condició de viatgers del temps, sempre endavant, amb l'il.lusió circular, però girant al voltant de l'any entre dues destruccions. Els nostres amics, els nostres familiars, els nostres companys de la falla són en eixe moment molt més, companys de viatge units en un moment irrepetible en que de repent es fa conscient el pas del temps com una ona que se'ns du.

Eixa és la potència radical i profunda de la festa de les falles, del seu sentit ritual, present ja en els focs rurals que són els seus avantpassats, però reforçada en la desparició ó entre espurnes de cada monument faller, un monument faller diferent per a cada any i cada plaça.

El foc purificador es diu, però al mateix temps el foc destructor que ens empeny a tornar a començar amb la certesa que tot acabarà al mateix punt en que començà, a la plaça en flames, al monument reduint-se de manera brillant a cendres. Com passa amb els anys. Com passarà amb nosaltres mateixos. Les falles conjuren la melancolia enfrontant-se i posant en escena la pèrdua. Construim un objecte sabent que el perdrem i haurem de fer-ne un altre, substitut imperfecte i al mateix temps condemnat ell mateix a perdre's i conjurar l'emergència del seu substitut. Les falles són la catarsi de la melancolia. Ben mirades són un exercici d'estoicisme, de fatalisme. Cal sempre tornar a començar, perquè en eixe acte de recomençar ens farem forts, li prendrem la mida a l'existència i a més trobarem companys, farem comunitat, i, el que sembla gairebé màgic, ens trobarem de manera fantasmàtica amb els objectes perduts, ens semblarà que quasi els podem tocar, i els tornarem a perdre, però sabrem que eixa és precisament la condició de la seua permanència: i no només els monuments fallers que ens veren crèixer sino nosaltres mateixos plantant-los, veient-los cremar, sentint en les nostres galtes successives l'escalfor de cada flama de la nostra vida.

Per això l'estima a les falles com passa sempre amb el vertader amor no pot ésser comunicada. Podem mostrar els nostres síntomes amorosos, els nostres signes d'amor, podem lluir la brillantor dels ulls, el tremolor de la veu, el pàlpit de l'emoció. Però no podrem fer que vegen l'objecte del nostre amor com el veiem nosaltres, perquè faria falta tota la nostra biografia per a veure'l així, faria falta traçar en l'aire la silueta exacta de tots els objectes perduts, de l'encaix precís en el nostre buit de l'objecte del nostre desig, per poder transmetre l'inefable: la condició irrepetible i única del nostre amor.

Això és el que s'esdevé amb les falles. Fa falta haver sigut xiquet corprés davant de la falla encesa. Fa falta cada falla de la biografia per entendre l'emoció profunda de la nit de la cremà, per actualitzar tota la radical experiència de la realitat del món i de les coses que ens dóna el seu ritual. Els no fallers -els antifallers- no poden entendre'ns. Ni podran mai. Perquè no veuen en la nit de Sant Josep més que un únic foc sense espessor. No veuen la profunditat de les ombres, ni l'ona del temps, ni les flames multiplicades pels espills simètrics. No veuen que estem conjurant la melancolia escenificant el duel amb una festa, no poden entendre la catarsi renovada, l'experiència dels cicles i de la seua irrepetibilitat, la certesa metafísica de que l'any següent les falles seran altra vegada les mateixes, però diferents, i que això no es pot detindre i que som nosaltres els diferents en cada volta a a l'any entre dues flames.