El foc als ulls

“…retalls d'estrella

que els ulls feriu de llum…”

     Lluís Margarit

De vegades quan les flames
arriben de sobte al cim de la falla
i busquen el cel com sagetes
de llum en la foscor,
quan la plaça del barri esdevé

plaça del poble i la nit

sembla ser quasevol nit fora del temps

i de la història,

de vegades mire

les cares

de la meua gent,

i veig les flames en la resplendor

dels seus ulls,

en les galtes roges

en les llàgrimes que eixen apenes,

o cauen incontenibles

i encara brillen més.

Mire les cares dels infants,

les boques obertes i els ulls encesos.

I sorprenc les mirades greus

de gent gran, dels qui ja saben

que el temps i el foc són irreversibles.

Totes les mirades en la mateixa direcció,

cos místic pagà,

i en totes la mateixa espurna, en totes

la mateixa lluentor reflexada.

I aleshores

en aquell moment en que el foc

esdevé tots els focs i la nit

totes les nits,

en els ulls i en les galtes,

en les boques obertes dels infants,

es palesen de sobte les absències

dels ulls que brillaren altres nits,

de les galtes que enrogiren altres nits

i ara són cendra.

I s’aferrem a la llum i a la flama

per espantar les tenebres.