Aquest diumenge vam a anar a veure al Teatre Bernat i Baldoví de Sueca L’abraçada dels cucs, una obra molt recomanable escrita per Paula Llorens, dirigida per Sergio Caballero i interpretada per ambdós. I és recomanable no només perquè és un text excel·lent, amb molta sensibilitat i molt ben muntat i interpretat, sinó perquè visibilitza i anima a parlar d’un dels temes invisibles a la nostra societat: el suïcidi.
De tornada, la meua parella i jo féiem memòria de casos que havíem conegut al llarg de les nostres vides, i un rere l'altre anaven desgranant exemples diversos, de coneguts, de familiars de coneguts, fins i tot en el meu cas d’un exestudiant. Un xicot nord-americà grandot i callat, que sempre eixia l’últim de classe, i un dia, uns mesos després, ens arribà la notícia, ja retornat a la seua universitat. Des d’aleshores reconec que mai sé com parlar del suïcidi de tants dels escriptors i escriptores del meu programa de literatura llatinoamericana, d’Horacio Quiroga, de Leopoldo Lugones, d’Alfonsina Storni, d’Alejandra Pizarnik. Com nomenar-lo, com tractar-lo, quan u mai sap què està passant per aquells caps, quina d’aquelles persones està potser temptada amb la idea d’acabar amb tot. Mai ho hauria pensat d’aquell xicot. També a aquell xicot li vaig donar classe sobre eixos autors i autores. On estaria aleshores...
La columna completa es pot llegir ACÍ
I el comentari en vídeo que puge a Instagram ací:
No hay comentarios:
Publicar un comentario