La setmana passada ja li vaig dedicar la columna a Yolanda Díaz i al Yolandisme rampant i no m’agrada dedicar dues columnes seguides al mateix tema. Però el cert és que mentre l’escrivia s’estava emetent el Salvados on deia que no és el moment d’un referèndum per triar entre monarquia i república i que Felip VI no té explicacions a donar. El pare està fugit després d’una vida sencera d’estar per damunt de la llei, el fill, cap de l’estat per dret successori, abandonà la neutralitat institucional, costa pensar que no tenia res a veure amb els negocis bruts del pare i ni ha de donar explicacions ni cal plantejar el model d’estat. Ambició per il·lusionar els votants, clar que sí. Que quede clar que les coses no poden canviar, que quan governa la dreta pot fer el que li vinga en gana i quan governa l’esquerra ha de fer-ho amb por, perquè qui mana de veritat no done per acabada la festa, com en 1823, com en 1874, com en 1936, en aquesta història desesperantment circular en la qual, al remat, els senyorets són els mateixos amb cícliques incorporacions de nous efectius i renovació d’adhesions, això sí.
Ara fa un segle, després del «desastre» d’Annual, les morts de soldadets provinent de les classes populars en una guerra colonial absurda al servei de les nostàlgies imperials tronades de governs oligàrquics, i la corrupció estructural que es feia evident, tenien enfront sindicats potents, i tenien el vell republicanisme rearmant-se, llepant-se les ferides de la desfeta de la Primera República. Hi havia una opinió pública insòlitament potent si pensem en el grau d’alfabetització. Sabem on va acabar eixe republicanisme, en els fossars de Paterna, en les cunetes, en el barranc de Víznar, en l’exili, en el cementeri de Cotlliure. Sabem on va acabar, i sabem també que el país que xafem es va construir sobre la seua derrota, sobre les seues morts, i pràcticament res queda d’aquella tradició anterior a la guerra, com va comprovar Max Aub en el seu trist viatge de 1969. Parafrasejant la darrera frase de Cien años de soledad, els pobles condemnats a cent anys de soledat no tenen una segona oportunitat sobre la terra.
Tot això ho sé. Ho sé massa bé. Però... (L'article complet pot llegir-se ACÍ)
I el vídeo fet per a Instagram al voltant de l'article, ací:
No hay comentarios:
Publicar un comentario