Jo crec que una de les coses que va deixar clares l’anomenat Procés és que quan Catalunya pensa en sobiranies i autodeterminacions pensa estrictament en ella mateixa: les fronteres de la República dels cinc segons coincidien de manera exacta en les fronteres autonòmiques.
Per descomptat, no els culpe. Al remat és la constatació que els processos històrics i socials a Catalunya han sigut diferents, i no només en les darreres dècades. D’alguna manera és el que volia dir Teodor Llorente en el seu poema València i Barcelona: «Enjamay disputeuvos, germans, vostra corona / Les dos podeu ser reynes, Valencia y Barcelona: / La corbella es un ceptre lo mateix que'l trident». I és que el vell Llorente podrà ser moltes coses, però el que no era és centralista. Rafael Roca ho ha demostrat cumplidament. També es demostra que els identificadors populars són, allà i ací, Catalunya i el País Valencià (encara que en el nostre cas lamentablement massa vegades no amb aquest nom).
A més, he observat a twitter un fenòmen preocupant i una mica paradoxal, i és l’existència creixent d’un secessionisme lingüístic a Catalunya...
El dissabte vaig anar
al Cementeri General amb alguns companys de l'Associació d'Estudis Fallers per
retre homenatge al nostre president fundador: Enric Soler i Godes.Va ser un acte íntim i molt emotiu, un
projecte personal del meu amic Ricard Català, president de l'associació des del
passat juliol. Junt a la seua tomba vam llegir alguns dels seus textos
representatius de les diferents vessants de la seua obra: com a estudiós de les
falles, com a pedagog -com a mestre-, com a filòleg i com a poeta, és a dir,
quatre diferents maneres de ser valencianista, de fer país. Ressonaven
profundament les seues paraules en el cementeri un matí fred de gener. Perquè
les paraules romanen més enllà de la mort quan troben algú que les sosté. I
hui, amb la mort tan recent d'Isabel Clara Simó encara es fa més palés i més
necessari.
Després, amb altre bon
amic i company de l'ADEF, Rafa Solaz, l'ànima del Museu del Silenci, vaig
buscar -i amb Rafa per suposat vaig trobar-, la tomba de Ricard Sanmartín i Bargues,
l'ànima de la revista Pensat i Fet.
Em va emocionar estar al costat d'ell, del que queda d'ell, després d'haver
parlat tant de la seua figura i de la seua tasca i de fer la seua revista
objecte de la meua recerca.
Enric Soler i Godes i
Ricard Sanmartín. Dos homenots valencians que sostingueren la flama de la
nostra cultura, de la nostra llengua, de la nostra identitat com a poble en els
temps més foscos. I el que ens va emocionar tant va ser recuperar una altra
vegada la sensació de ser una altra veu en una cadena de veus que ve de lluny i
ha d'arribar lluny. Nosaltres no podem fallar, perquè ells, que ho tenien molt
difícil, mai van defallir.
Després, el diumenge,
vaig llegir que la ultradreta havia tornat a irrompre en la Cavalcada de les
Magues de Gener a València, i que fins i tot havien agredit un dolçainer. Eixos
malalts d'auto-odi, eixa gentola que odia la cultura del país en el que viu, i
que no per casualitat també odia la llibertat, la igualtat, i la Fraternitat /
Sororitat, (no són altres els noms de les Magues), eixos fills i nets del vivan las cadenas, són una part de la
trista herència que ens deixà el franquisme. També el seu bram és un altre bram
en una cadena de brams.
Hi ha molt que fer,
cada dia, parlant valencià, escrivint valencià, recordant els homes i les dones
que ens precediren, fent país. Perquè, com es pot llegir al mític cartell
d'Arturo Ballester, un altre dels nostres, "cultura és llibertat, feixisme
és esclavitud". I com diu a més una cançò que parla també d'estes coses
"la lluita és dura / però sura sobre el temps".
Text de la meua columna Va com Va emesa per Ràdio Gandia el 29 de gener de 2019. L`àudio punxant ací
La setmana passada es
va obrir el pas subterrani a l'estació de Xeraco. A partir d'ara, els veïns i
les veïnes de Xeraco i dels altres municipis que de fet la tenen com a estació,
podran pujar al tren sense haver de creuar les vies. M'alegre moltíssim. Ja era
hora.
Llig la notícia i em
commou un detall. Sembla que els tècnics d'ADIF han decidit posar en funcionament
el pas sense esperar la seua inauguració oficial "per raons de
seguretat". I jo que me n'alegre. Veig totalment justificades les presses
en obrir-lo: no van a tindre a la gent creuant per les vies amb la infraestructura
acabada. Només que em fan molta gràcia eixes presses dels tècnics d'ADIF, perquè
sembla que arriben amb vint anys de retard, els anys que fa que Xeraco porta
reclamant el seu pas subterrani. També m'agradaria conéixer l'opinió dels
mateixos tècnics sobre l'estació de Tavernes, que encara no en té.
I també m'agradaria
conéixer, ja posats, la opinió dels tècnics sobre el caos de les rodalies a
l'Estació de València Nord, i sobre que siga absolutament impossible predir a
quina hora eixirà el tren de Gandia. També sobre que mai es done cap explicació
als passatgers i passatgeres que esperen nerviosos o resignats a l'andana o a
l'interior de trens immòbils. No sé què diran els tècnics. Tampoc crec que siga
culpa seua. Però que ho diguen molt fort a veure si les seues raons tècniques
arriben a les oficines madrilenyes d'ADIF, de RENFE, al Ministeri de Foment, i
poden més que les raons dels drets que tenim el valencians i les valencianes
que són sistemàticament ignorades.
El tema de les rodalies
valencianes en general i de la línia de Gandia en particular -encara que els
viatgers i viatgeres d'altres línies també podrien contar coses divertides- és
senzillament vergonyós. Com ho és l'estació d'AVE eternament provisional i el
parc central sense les vies soterrades. Això sí, al jardinet tropical de
l'estació d'Atotxa que no li falte de res. Si algú té algun dubte sobre el
tractament quasi colonial que patim els valencians i les valencianes que es
pegue una volteta per Atotxa, que agafe un d'eixos supersònics AVEs radials
entre estacions desèrtiques, i després que torne a agafar el tren de Gandia. O
millor encara, el d'Alcoi. O el de Gandia a Dènia. Ah, no. Que eixe ni tan sols
existeix.
Després posarem la tele
i sentirem no sé quina cosa dels trens d'Extremadura que fan molta pena.
Breaking News: Teruel existe, que deia aquell, i estic d'acord. I també
existeix el nostre oblidat, menystingut, expoliat -i de vegades amb tan poca autoestima-
País Valencià.
La foto de l'hivernacle d'Atotxa prové de www.esmadrid.com
