(Aquest article es va publicar originalment al llibret de la falla Santa Anna, de Sagunt, Brutícia?)
Parlar de la brutícia i de la neteja en termes metafòrics sempre té un risc, donat que aquestes metàfores s'han farcit de connotacions indesitjables al llarg dels segles. L'objectiu de la neteja pot ser entés com llevar alguna cosa afegida: la brutícia sempre és una capa adherida a la netedat que hi ha davall, per això netejar és llevar, és portar les coses a un estat anterior al procés d'embrutament, i aquest estat anterior pot ser entés com puresa, i això sempre resulta perillós, perqué normalment és la utopia d'alguna mena d'essencialisme. I parlant de falles, molt. Ves a saber el que és això, i en tot cas, un retorn a un passat idealitzat ens revelaria alguns elements inesperats que possiblement no ens agradarien. Per exemple, les falles del segle XIX eren populars i expressió d'una intuitiva consciència de classe, eren sostenibles (cartró, palla, cera i fusta), i vertaderament satíriques, i, això, és clar, ens agrada molt. Però... eren exclusiva o molt majoritàriament masculines, i això ja ens agrada menys.
El que vull dir és que crec que més que de netejar es tractaria de modificar aquelles coses de les falles que no ens agraden, potser de descartar alguna altra, i potser també d'incorporar alguna novetat. Perquè al cap i a la fi molts dels elements que hui ens semblen absolutament tradicionals foren en algun moment novetats. I per cert que molt possiblement aleshores tenien un significat diferent a l'actual en un context social també molt diferent.
Per exemple: l'aparició històrica de les reines falleres, aviat convertides en falleres majors, va suposar un avanç en aquell moment històric, perquè incorporava les dones a la festa i els donava un protagonisme en l'espai públic. Si veiem les fotos de les falleres majors dels anys trenta veurem dones empoderades i valentes, com les mítiques Amparito Albors i Vicentita Montoro, per cert fallera de la meua falla, Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, del Barri del Carme.
Cal dir, a més, que no era l'única via de participació de les dones en la festa: coneixem casos de comissions íntegrament femenines en eixa mateixa dècada. Però l'època del franquisme tan rígidament heteronormativa, amb un repartiment tan rígid dels rols reservats als homes i les dones, i a més a més amb el seu conservadurisme extrem associat a un acusat classisme va fer que a partir dels anys 40 eixa fos la única possibilitat de participació alhora que la mateixa figura es redefinia en termes d'ostentació vertical del poder de les classes dirigents.
Hui en dia la societat ha canviat bastant i en alguns aspectes per a millor. Les dones són membres de ple dret de les comissions que fa dècades que eliminaren dels seus estatuts allò de les "seccions femenines". Ho són de dret i ho són de fet: comparteixen tasques i també preses de decisió. Les dones ocupen càrrecs en les juntes directives, coordinen llibrets, duen els comptes de la falla i fins i tot podem dir que ja no estranya a ningú que una dona siga la presidenta de la seua falla, fins i tot s'han produit adaptacions protocolàries per fer-ho possible i armònic.
Aleshores... com es redefineix la funció de la figura de la fallera major en el nou context? Si és una figura representativa honorífica que acompanya a la figura executiva que és el president o presidenta... és normal que el càrrec representatiu tinga restricció de gènere mentre l'executiu ja no en té? Aquesta asimetria no pot ésser percebuda com una fossilització de rituals socials corresponents a un altre moment del procés històric de la societat valenciana?
Jo personalment crec que sí, per la qual cosa és una qüestió de temps que aquest càrrec representatiu i honorífic esdevinga també no marcat genèricament, i ja hem vist de fet alguns gestos tímids que van en esta direcció: alguna falla ja té presidenta infantil, i alguna altra ja ha eliminat el requisit de gènere dels seus estatuts. Tindria sentit parlar de Faller Major? Jo particularment pense que sí, que sense cap problema, donat que altres festes tenen aquestes figures equivalents sense cap problema: els clavaris majors, per exemple i sense anar més lluny. Algunes veus parlen de canviar radicalment el nom i parlar de coses com embaixadors o embaixadores de la festa o de la comissió. També podria ser, encara que pot ésser percebut com més dur en termes de trencament i això podria ocasionar més resistències. Ho veurem.
En qualsevol cas aquestos canvis que és molt probable que es produisquen, seran això, canvis, representacions en el ritual faller de canvis previs que s'han produit en la societat. I sense dubte seran canvis per a millor. I sí, podem pensar-los com un pas endavant per netejar les falles de masclisme carrincló i anacrònic.
Però clar no és l´únic. La igualtat es consegueix en una suma de xicotets gestos constants. A més, encara que les comissions falleres, com a xarxa de sociabilitat -i solidaritat- popular, ja fa molt de temps que són en general espais segurs per a les dones, cal que encara ho siguen més i cal que la festa sencera ho siga. I especialment en aquestos temps en que corren el risc d'esdevindre una festa massiva despersonalitzada i ja sabem malauradament que les festes massives són espais propicis a l'assetjament i a les agressions sexuals. I això, que les falles siguen espais segurs, és una tasca quotidiana de tots i de totes i va més enllà dels elements simbòlics sent com són importants. Netegem les falles de violència masclista a qualsevol nivell i en qualsevol grau, perquè això sí que és literal brutícia repugnant. És urgent. I molt necessari. Farem així entre tots i entre totes unes falles encara millors.
La foto de la proclamació del Faller Major de la Falla Blanqueries de València prové de
No hay comentarios:
Publicar un comentario