La crida i la veu del poble

Aquest article va ser publicat originalment al llibret de la falla Santa Anna, de Sagunt.
El llibret sencer es pot llegir ací

La Crida no és dels actes del programa faller que més m'agraden. I no ho és perquè històricament no deixa de ser un dels intents del poder per control.lar la festa, o si més no per deixar clar que la festa és perquè ell atorga el permís amb un gest de condescendència paternalista. No es tracta d'un pregó carnavalesc, sinó d'un acte solemne, seriós, una exhibició dels oripells del poder municipal davant de la multitud fallera i popular que ha anat confluint a les portes de la ciutat des de cada barri classificada pels seus estendards.

Per això precisament, perquè la gent tenia clar qui era el protagonista de l'acte encara als anys del tardofranquisme es convertí en un moment en que el poble interpel.laba directament a eixe poder munífic. I ho feia per demanar que es parlara en valencià. Després vingueren els anys de la batalla de València, i Ricard Pérez Casado va patir el bram de l'ultradreta i dels que estaven una mica confosos sobre qui era l'enemic i quina la llengua pròpia. Més endavant es convertí en banys de masses d'una alcaldessa que coneixia bé el pols i el sentiment d'aquella massa apilotada als peus de les Torres de Serrans abans que un excés de confiança i un no donar-se compte que els temps estaven canviant i la indulgència plenària de la gent cap a la corrupció dels nous cacics s'estava acabant la fera socarrar-se en el seu propi "caloret".

Joan Ribó va tindre clar que no podia ocupar eixe lloc de protagonisme, que seria contraproduent per a ell. I va reduir al mínim la seua intervenció per cedir la paraula abans a les dues Falleres Majors, també a la infantil. Cal dir que eixe és exactament el sentit del ritual. L'alcalde de la ciutat cedeix les claus de la ciutat a les falleres majors, esdevingudes plenament representants dels i de les falleres que inicien la celebració. En tant que tal proclamen arribat el temps de la festa. Elles fan la crida després que l'alcalde les haja cedit la paraula i la veu i el poder simbòlic. La Fallera Major és això, la fallera major, element simbòlic, però en eixe moment és també sinècdoque, una de les nostres que parla pel tot el col.lectiu.

Així m'agrada més, clar. M'agrada que les Falleres Majors prenguen la paraula i sonen les seues veus en la nit valenciana. M'agrada que la Fallera Major no siga només un símbol silenciós, un receptable mut de significats i signes, una encarnadura d'abstraccións, i siga dona concreta, i parle, i cride en la crida i diga que ja estem en falles. Que ja estem en falles. Nosaltres. Tots i totes. El poble.

Perquè el subjecte de la festa de les falles és el poble. Ha de ser el poble. No és una concessió graciosa d'una autoritat indulgent i comprensiva. És el nostre dret. És la nostra condició d'existència, perquè ja sabeu que no som res si no som poble. I si no hi ha poble no hi ha alcalde ni alcaldessa. Així de senzill.

Jo sóc de l'opinió que que caldria tornar al pregó faller dels primers temps i deixar-se d'escenificacions del poder. Però, vaja, si l'esdeveniment ha de ser, doncs molt millor que el paper del poder se reduisca al mínim, que se reduisca més encara, del tot inclús, i siga el poble en la boca de les seues representants qui enuncie la bona nova de l'inici de la festa. Simbolitzar així que tot dimana del poble, també la legitimitat del poder. Que és el poble, el mateix que fa la festa de la primavera, qui li la concedeix.

Un altre tema seria si les Falleres Majors són el subjecte idoni per ostentar eixa veu. Jo personalment considere a hores d'ara que sense dubte que sí, més encara mentre el president de Junta Central Fallera a la ciutat de València continue sent un regidor, és a dir, mentre l'organisme que agrupa a totes les comissions depenga òrganicament de l'Ajuntament. La Fallera Major és una fallera i com a tal és en eixe moment la representació del poble faller.

Per suposat, crec que caldria anar avançant cap a models que ja s'han mostrat com efectius en ciutats com Gandia, i les falles puguen per fi esdevindre un subjecte social de dret i interlocutor davant l'Ajuntament amb la seua pròpia veu, i amb el seu propi cap visible escollit entre ells i elles. I crec també que caldria repensar de pas que els representants honorífics de la festa només puguen ser dones. No s'enganyem: la figura de la Fallera Major no deixa de ser una herència dels temps en que les dones només podien arribar en l'esfera pública a esta mena de càrrecs amb tot el poder simbòlic i cap poder executiu, quan la seua exaltació, quan la lloa de la seua bellesa i la seua elegància silenciosa eren el revers de la seua subalternitat. Encara hui, encara que ha guanyat sobre tot dret a tindre veu, la figura de la fallera major pateix comportaments i tractes infantilitzadors o objectualitzadors, que ens recorden l'origen de la figura. Crec que la pròpia evolució de la festa acabarà per fer inevitable que el requisit de génere desaparega en els càrrecs honorífics, és a dir, que homes i dones puguen exercir en igualtat de condicions i d'oportunitats càrrecs executius i càrrecs honorífics.

En qualsevol cas, siga com siga, és eixe càrrec honorífic, eixa pura representació dels fallers i les falleres, un o una entre tats i tantes, el destinat a proclamar als quatre vents de les nostres ciutats que ha arribat el temps de les falles, una festa feta pel poble i per cada barri per al poble i per a cada barri, on es retroba el gaudi col.lectiu de l'espai públic, el goig de ser valencians i valencianes, i de reconèixer-nos com a tals en la celebració compartida de rebre joiosament una altra nova primavera.

La foto de la crida del 2019 l'he treta de https://www.levante-emv.com