D'hiverns i d'exilis

Text de la meua columna Va com va emesa per Ràdio Gandia el 19 de febrer de 2019.
Pot escoltar-se ací

Esta setmana he estat a punt de parlar sobre les eleccions generals anticipades, però de repent m'ha donat una mica de fàstic i de peresa, més que res perquè porte dues setmanes parlant de política. Total, el que he de dir sobre aquest tema -supose que ho diré- és que cal anar a votar. Però no diré allò tan socorregut de que cadascú vote en consciència el que siga. Val, que cadascú i cadascuna vote en consciència i lliurement sí, que tots som majorets i majoretes, però vaja, si pot ser, que no voten ni a l'extrema dreta ni a cap partit desitjós de pactar amb ella.

Però no. El que volia contar-vos hui és una altra cosa. Fa molts anys vaig passar un semestre -des de gener fins a juny- donant classe a una universitat del Midwest, dels Estats Units, a l'estat d'Indiana, en concret. Va ser una època bonica i la recorde amb carinyo. Però he de dir-vos que feia un fred que pelava, i que estiguérem setmanes senceres per davall de zero. Tot el món deia que la primavera era preciosa, i en efecte, quan finalment va arribar ho va ser, però es va fer esperar moltíssim.

Recorde un dissabte de matí ja al més d'abril que, en eixir amb el meu carro del supermercat (Kroger's, es deia), vaig sentir com començaven a caure flocs de neu molt xicotets. I allí, en mig del pàrking, amb el meu abric, la meua bufanda, amb les meues mans enguantades agafant fort el carro, vaig pensar que ja estava bé, que la neu era bonica però que ja estava bé. I vaig pensar en la primavera de València, que ja es plena al més d'abril. I vaig pensar en estos dies de febrer, quan de sobte el cel es posa el seu blau de primavera, i sentim que ja vé, que vol arribar i no pot esperar, i que són quasi falles. El mateix hivern és fa lluminós i càlid al migdia i amable, i dóna gust de viure, de ser valencians i valencianes i de viure. Vaig pensar en tot allò, immòbil, sentint com es desfeien els floquets al meu gorro, al meu abric, mentre la gent indiferent pujava als seus cotxes, als seus pickups al meu voltant, i vaig començar a plorar suaument i a sentir, aguda, dolorosa i dolça, com mai abans, la fiblada inclement de la nostàlgia.

Estos primers dies de febrer he recordat aquell moment. I he pensat que al cap i a la fi a mi em quedaven apenes dos mesos per tornar a casa. I ha sigut aleshores quan he recordat que vivim en un país que té exiliats polítics. I per això he volgut recordar-los, a elles i a ells, polítics, polítiques i rapers, perquè no poden tornar quan volen per gaudir aquesta imminència que és el nostre febrer, perquè l'alternativa és la presó. Però també he sentit, amb el blau del cel, amb la llum intensa i neta, amb la suavitat dels núvols i la solidesa de les nostres muntanyes entranyables, que també enguany arribarà la primavera, i que tenim dret a l'esperança, i a la justícia, i a la llibertat.