Les lletres falleres tenen presidenta

Text de la meua columna Va com va a Ràdio Gandia per al 22 d'octubre de 2019

En mig d'estes setmanes tan intenses que estem vivint vull cridar-vos l'atenció sobre una notícia xicoteta que potser ha passat desapercebuda i que em sembla molt important. La Federació de les Lletres Falleres, impulsora dels Premis de les Lletres Falleres té nova presidenta, Gemma Altur, de la Falla del Portal de Valldigna de Tavernes, infatigable impulsora -membre de l'equip diria ella, però igualment infatigable- del Premi Portal de Valldigna al millor poema líric publicat en un llibret de falla.

Sense dubte, els Premis de les Lletres Falleres han sigut molt important estos anys per visibilitzar l'enorme tasca cultural que fan les comissions falleres en les diferentes comarques del nostre país. I és més important encara perquè és una iniciativa sorgida de la mateixa societat civil, de comissions falleres i associacions culturals que decidiren posar en xarxa premis que ja estaven atorgant. Després encara altres se sumaren. Des de 2012 les Festes de les Lletres Falleres s'han convertit en una cita obligada per a les comissions falleres. Que una falla arribe a estar nominada a algun dels premis és tot un honor. Que el guanye un enorme èxit que va molt més enllà de la seua localitat.

És molt destacable que una dona es convertisca en la cara visible d'estos premis i de la Federació. Les dones tenen un gran protagonisme en la vida organitzativa de les comissions, molt més del que les visions tòpiques i desfasades de la festa s'obstinen a perpetuar. Per això és molt bo que es visibilitze eixa importància i dones valentes com Gemma reben el protagonisme que el seu treball i la seua capacitat de dinamitzar una complexa associació i una xarxa associativa més complexa encara mereix. Però a més, amb el Premi Portal, junt als ja consolidats premis Joan Climent i Ajuntament de Benirredrà, amb la Mostra de Llibrets de Gandia i ara amb Gemma Altur al front de Lletres Falleres podem dir que la comarca de la Safor i la Valldigna és el vertader nucli cultural de les falles, amb Tavernes i Gandia com a capitals. Hi ha motiu per a l'orgull i per a la celebració. Que no se'ns oblide. I a les autoritats locals respectives, tampoc.

La fotografia de Gemma Altur i Hugo Morte prove d'aquest tuit:

https://twitter.com/LletresFalleres/status/1184924480696651777?s=20

Fiblada i esclat

Poema publicat al Llibret de la Falla Sagrada Familia-Corea del 2019

A la memòria de Ricard Sanmartín,

a qui m'haguera agradat enviar aquest poema

perquè el publicara al Pensat i Fet.

"...ales i cants, i flors, i branques noves..."

Maria Beneyto. Pensat i Fet, 1953

Cada nit de Sant Josep esclata

en un moment concret i lluminós.

La falla s'encen, puja la flama

i la gent i la falla fan un únic cos.

Cada nit de Sant Josep tremola

la mirada que es plena de records.

Fan la llum i l'ombra una tornada

de vells somriures i de vells amors.

Cada nit de Sant Josep és nova

i és la mateixa des del fons del temps,

i som xiquets, i som els joves

i som els pares tot voltant ensems.

Cada nit de Sant Josep, espurna

i meravella de l'estiu que ve,

cada branca florida i cada fulla,

i cada ala en el vol de cada ocell.

Cada nit de Sant Josep esclata

i som poble sol i sol anhel

som guspira i som la primavera,

som terra i som solc, som les arrels.

Cada nit de Sant Josep la flama

desvetlla cendres com un dard roent

i encomana futurs com les sibil.les

per escriure amb cada mot i cada gest.

Cada nit de Sant Josep retorna,

fiblada al cor la voluntat,

la llum i el goig, la persistència,

l'alegria que ens fa ser valencians.

 La portada del Pensat i Fet del 1917 és de Lluís Beüt

La pàtria dels mots

 

Aquest poema va ser publicat originalment al Llibret de la Falla Plaça Dos de Maig de Paterna del 2019

"...Mots que romanen,

mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,

oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria."

Gabriel Ferrater

"...i siga el vostre cor com llàntia encesa.

A son caliu fervent, voreu la Pàtria

com s'aixeca potent, com és eterna".

Eduard Buil (1934)

Cada més de març les flames

ens imposen un nou començament.

Hem bastit il.lusions a poc a poc,

hem forjat un somni col.lectiu,

l'hem alçat a la plaça,

hem sigut poble al seu voltant

i després tot ens ha esdevingut cendra.

I tanmateix no ens resignem.

Alçarem nous somnis a la plaça

i el poble serà

més enllà de nosaltres

en la plaça en festa.

Però no ens resignem nosaltres

a la cendra

i al silenci.

De les falles del passat,

de les rialles antigues

ens queden les paraules.

Són com remors d'altres vides,

com ecos del poble en el poble,

com empremtes en la sorra

que són si les mirem

com presències vives d'altres temps

que encara ens parlen.

No hi ha evolució. No és aixó.

No és evolució la paraula.

No és ascens tampoc, no s'albira

destí, ni cim, ni definitiva glòria.

Hi ha només un llarg camí que supera

les nostres forces, una llarga filera

de petjades negres en espais blancs.

Paraules precedeixen les nostres

i les nostres les busquen i les repeteixen

i en elles ressonen.

Constantí Llombart i Eduard

Buil, Francesc Almela i Vives,

Ricard Sanmartín, Josep Maria

Esteve i Victòria,

Maria Beneyto, Carles Salvador

i Vicent Andrés

Estellés veren les mateixes

flames que nosaltres

en nits que anunciaven primaveres

i en la mateixa llengua

que nosaltres

les cantaren.

I viuen si versos nous canten

noves flames.

Són ecos, són remors.

En la pàtria dels mots viuen.

Però viuen encara.

I som poble amb ells

a través del temps

i de la història. Som poble amb ells i amb elles

i en la mateixa

entranyable,

pàtria

viurem

Poema per a la meua filla Rosa el dia de la seua Presentació com a Fallera Major Infantil de la nostra falla

Està arribant, Rosa,
la teua primavera
amb soroll de coets
i música de banda.
Està arribant amb els cels blaus,
els núvols blancs, de cotó-en-pèl,
com espurnes de somnis.

Porta l'aire de l'horta
que ompli,
de matinada, 
el nostre barri
del Carme.
Flaire que arriba a tu,
-de tarongers antics i hortes llunyanes-
de Paterna, de Vinalesa,
i Burjassot.

Està arribant
amb alegria llauradora,
o alegria de barri
des de molt lluny:
cadena de rialles
teixides
des del fons de la història.

Està arribant. Està ací, ara,
amb la teua falla als teus peus
estimant-te regina.
Està arribant amb so de coets
i lluentor de flames.

La primavera de València
té hui les teues cames, Rosa,
-ràpides i vives-
la teua mirada,
i la teua llum

Les fotografies són de Silvia Garzón Pérez

Declaració d'intencions

Aquest poema va ser publicat al Llibret 2018 de la falla l'Alquerieta i Museu Faller de Gandia

Podria escriure els versos més tristos esta nit,
escriure, per exemple,
s'alcen les flames de les falles a la meua ciutat
i el meu cor és llum i espurna, 
i és caliu i claror
i cendra.

Podria escriure eixos versos i també d'altres.
Podria cantar el goig sorollós dels coets
la seua llum plena i fugaç,
fer alegories sobre nosaltres mateixos
passant, com llums al cel,
com el so de la festa en el record,
com la cendra que fumeja.

Podria invocar tota la història de la poesia occidental
i dir que colguen les gents amb alegria festes,
o que en tant que de rosa i assutzena
o que la primavera de València té
vives i ràpides les cames.
Tan ràpides i vives
que quan penses que encara arriba
ja és passada.

Però esta nit romandré en silenci.
Provisionalment, cautelosament.
En silenci humil.
I miraré el foc, i la llum, 
i sentiré la gatzara al voltant
i el meu silenci alegre
serà part d'eixa gatzara.

I deixaré l'instant plé ser,
sense mirar-lo culturalistament,
ser, efímer i complet,
i etern a la seua manera.

Com ho és la primavera que arriba.

Suntuosa i valenciana

Text de la columna Va com va emesa a Ràdio Gandia el 25 de setembre de 2018
 L'àudio complet es pot escoltar ací

Aquest cap de setmana, per una recerca acadèmica, he estat repassant els Almanaques del diari Las Provincias dels anys 30. És molt interessant per molts motius fer esta mena d'immersió en el passat. Consultar publicacions periòdiques de fa més de vuitanta anys és un vertader viatge en el temps. Es fan presents els fets i les paraules de moments llunyans, i de vegades després dóna una mena de vertígen el tornar a ser conscient del temps transcorregut i de les petjades inclements de la història que ens separen d'eixes paraules tan aparentment immediates.

I així és com em vaig trobar inespedarament amb esta joieta. Un poema publicat pel poeta Josep Maria Bayarri, tan brillant, tan vehement, com sempre, amb tota la seua mestria en el ritme i la rima, amb la seua potència, a l'Almanaque Las Provincias per al 1935. Porta per títol "Elogi de Gandia" i es presenta com una cançò  amb música del mestre Asensio. Diu així:

  

I m'ha paregut bonic dedicar-vos hui estos versos a tots els gandians i les gandianes, quan queden apenes dies perquè el Tio de la Porra traga els xiquets i les xiquetes de les escoles, i comence el temps de la festa. Gandia rep la tardor amb un esclat de festa. De la fira a les falles, amb els porrats pel mig l'hivern és apenes un parèntesi que no pot gelar l'alegria.

Les nostres festes -ho he dit moltes vegades- són sobre tot la celebració i la vivència del goig de ser poble, de ser comunitat i compartir espais i carrer. La festa és una posada en acte de la identitat col.lectiva. El que anem a celebrar els propers dies és "la joia d'estimar", l'alegria de ser gandians i gandianes, o, com és el meu cas, amb la meua vida lligada als seus carrers, a les seues aules, a estos micròfons i a la seua gent, d'estimar Gandia amb tendresa sostinguda en el temps i amb respecte profund.

Perquè és una sort que tanta gent visite la nostra ciutat, i gaudisca de les seues platges, de la seua gastronomia, de la seua bellesa plena entre la mar i la muntanya. Però també ho és tindre identitat, llengua i cultura, i estar-ne orgullosos i orgulloses i gaudir-la. I que qui la visite, la conega, i l'estime i la respecte. Què important és que "Gandia la eternal", que cantava el poeta, la de l'"àuria alegria", continue sent "suntuosa" -ho és tot l'any i més encara en Fira i Festes- però també "valenciana".

Bones festes, amigues i amics!

Hivern tancat: refent el mosaic amb mots

Vaig llegir aquest text a Gavina Llibres, de Gandia,  el 8 de juny de 2018 amb ocasió de la presentació del llibre Hivern tancat, de Maria Rosa Sabater i Soliva (Edicions 96, 2018)

Un dels reptes que afronta una dona escriptora és la laboriosa construcció d'una veu pròpia. Un home escriptor també, és clar. Però en el seu cas obra a favor del vent de la cultura patriarcal. Seu és el to no marcat. El seu accent encaixa fàcilment en la posició de subjecte, que, encara que no s'explicite, és habitualment masculina. La literatura occidental -també la nostra- mira moltes vegades amb ulleres d'home, desde la seua posició. Es configura com a subjecte masculí de desig, com a observador desitjant, encara que no ho explicite. Una dona ha de remontar les aigues d'una cultura que la objectualitza. Com va dir fa molts anys Alfonsina Storni amb la seua habitual lucidesa "bajo armadura andamos: si nos sobra / el alma, la cortamos; si no llena, / por mengua, la armadura, pues, la henchimos".

Per això, li cal fundar una posició de subjecte, trencar l'armadura o fer-se'n una a mesura i mirar, i dir, i nomenar, i al mateix temps que eixa veu no adopte els ropatges dels subjectes fàl.lics. Li cal una veu que nomene el seu cos com a cos propi, el seu desig i el seu dolor com a desig propi, com a dolor propi, la forma exacta de les absències com a sentides en pròpia carn. Un subjecte femení de l'enunciació, de la mirada, del desig, específic, rotund, poderós, i amb veu de dona. Eixe subjecte és profundament feminista parle del que parle, pel to, pel gest, per la seua consciència des de la que nomena el sensible i també els racons lluminosos, i els foscos, de la pròpia subjectivitat. "És el jo poètic", diria en una de les seues inimitables aparicions públiques Maria Rosa Sabater. Exacte, eixe és el punt de partida i també el punt d'arribada, la laboriosa construcció d'un jo poètic, fictici, com a tot element literari, i al mateix temps profundament vertader.

I això és el que es trobarà entre les mans qui s'endinse en els poemes d'aquest volum: un jo poètic que parla i que es nomena, que es reconeix, que recorre el mapa minuciós de les seues ferides, que fa inventari d'amargures íntimes, d'allò deixat a banda i a dins en la construcció dels semblants públics. Que nomena el dolor íntim d'un subjecte que va ser objecte deixat caure pel desig de l'altre ("A penes si fa unes hores / has vingut a casa / per dir-me que m'odies"), però que s'alça després, que "refà / el mosaic", que troba en la consciència precisa del dolor i del seu origen ("al cor / el sentiment malaltís / de la culpa"), en les pauses que sap fer en eixa dolorosa autopercepció ("sempre hi ha un moment / per a un bon regal"), renovades forces, per desitjar, per estimar, per viure.

Maria Rosa Sabater i Soliva poeta de Beniopa, poeta de Gandia, del País Valencià, és una veu forta, ferma, que s'enuncia, que s'arrela ("T'he retrobat al Prado"), i que transcendeix ("la vida / ens dóna llibertat de moviments / i podem triar"). Sap que cartografiar l'esquerpa orografia de l'hivern amagat, tancat a pany i clau, és una forma profunda d'alliberament. Per això ens parla, i per això ens arriba el seu missatge, amb versos severs que nomenen ("El temps pot aturar el camí / i rompre's en soca / grossa i seca"), amb comparacions amb resons d'Ausiàs March ("Com la bretxa que fa l'artilleria / en una muralla"), amb col.loquialismes inesperats ("És mà de metge"). Perquè de vegades, aquest jo poètic ens conta històries, ens comença a contar històries, i de sobte, les interromp amb un gest irònic, o distanciat, o amarg, però en qualsevol cas, abrupte: "costa de creure", diu en un d'aquestos trencaments acabant un poema amb una estrofa d'un sol vers. Canvi de ritme de qui ha comprés que l'enunciat de la història l'allibera d'ella, de la remor que l'agita, però que desgranar-la minuciosa la condemna al gaudi, a transitar-la i reviure-la i fer-la tornar en espiral interminable. Poesia al.lusiva, que va al nucli d'amargor del record, i l'allibera, i el fa disoldre's "como una vieja mancha de dolor", que diria Delmira Agustini.

Rosa Sabater, carismàtica, temperamental i brillant en les seues aparicions públiques, ens revela en aquest poemari tota la seua capacitat de lúcid intimisme, de radical introspecció, de continguda i per això certera i profunda emoció.  Rosa Sabater, el jo poètic que amb honestedat i treball ha construit- és una poeta, una veu de dona, que es percep, i es nomena, i mira el seu interior, i mira el món, i els diu, i crea bellesa en la nostra llengua, i es pregunta "per què no modifiquem els mots / i els arranquem el sabor / de la desolació", i renaix, enfortida i lúcida, a l'altra banda del "rectangle / amb tots els angles tancats", obert de sobte pel haver pogut nomenar-lo amb les paraules precises.