El futur era açò

Text de la meua columna Va com va emesa a Ràdio Gandia el 8 de gener de 2018

Jo soc d'eixa generació de xiquets i xiquetes per a la qual l'any 2000 era un futur remot. Recorde alguna redacció escolar en la que imaginàvem com hi seria el món. Per algun motiu, com en la película Regreso al futuro II, l'imaginàvem ple d'aparells voladors: la gent, en lloc de cotxes aniria volant, hauriem colonitzat l'espai i coses així. Molts anys més tard vaig trobar un poema a la revista Pensat i Fet del 1952 signat per Francesc Manuel Llorens que portava per títol simplement "En l'any 2000" i que ja incloïa eixe motiu. La seua primera estrofa deia així: "Sortiran helicòpters de l'urb valentina / en recerca de terres de celatges grisencs; / portaran llauradores -amb bellesa pristina- / de ses flors i ses festes els rebrots primerencs". Eixes futuristes i heteropatriarcals llauradores en helicòpter tindrien la missió de convidar els europeus a la festa de les falles i ho farien això sí amb paraules correctes de la llengua nostrada".

Fa una setmana hem començat l'any 2019. Estem a punt de tancar la segona dècada del segle XXI. I jo no puc evitar una certa sensació de vertígen. Molts i moltes de vosaltres, de la meua generació, o de la generació anterior, sabeu a què em referisc. L'any 2000 solia ser el futur i ara és ja passat remot. Recordeu per exemple que aquell llunyà 1 de gener les torres bessones del World Trade Center encara marcaven l'skyline de la ciutat de Nova York. Passaren, com els infants d'Aragó aquells que recordava Jorge Manrique. Tempus fugit, deien els clàssics, i no els faltava raó. En açò, en aquesta quotidianitat que xafem, en aquest present històric que ens carrega d'inquietuds, consistia el futur, l'inimaginable segle XXI.

No tots tenim un avionet particular, ni tan sols un patinet volador per anar a treballar, encara que en bona mesura els nostres telèfons mòbils superen amb escreix els límits de la nostra imaginació de xiquets del anys setanta o vuitanta. La guerra freda és un conflicte antic, però no només els problemes estructurals estan lluny d'haver-se solucionat, sinó que vells fantasmes retornen rejuvenits i amb força. Afortunadament, moltes dones, valentes, fortes i subjecte del discurs, se saben molt més que portadores de bellesa pristina i rebrots de pimavera. Però malhauradament el patriarcat i els seus esquemes continuen ben vius. De fet, el feixisme sembla haver arribat amb millor salut que les utopies que somniaven societats més justes i ara retorna en un revival com a aliat del neoliberalisme, és a dir, de la versió més inhumana i injusta del capitalisme.

L'any 2000 no era el final de cap història i de fet el camí fa pujada. Així que haurem de recordar allò que deia Salvador Allende, que la història la fan els pobles, i no deixar de caminar. Ni de construir espais de llibertat on dir "nosaltres". Bon any 2019.

La foto del WTC l'he treta de www.history.com