El dissabte vaig anar
al Cementeri General amb alguns companys de l'Associació d'Estudis Fallers per
retre homenatge al nostre president fundador: Enric Soler i Godes. Va ser un acte íntim i molt emotiu, un
projecte personal del meu amic Ricard Català, president de l'associació des del
passat juliol. Junt a la seua tomba vam llegir alguns dels seus textos
representatius de les diferents vessants de la seua obra: com a estudiós de les
falles, com a pedagog -com a mestre-, com a filòleg i com a poeta, és a dir,
quatre diferents maneres de ser valencianista, de fer país. Ressonaven
profundament les seues paraules en el cementeri un matí fred de gener. Perquè
les paraules romanen més enllà de la mort quan troben algú que les sosté. I
hui, amb la mort tan recent d'Isabel Clara Simó encara es fa més palés i més
necessari.
Després, amb altre bon
amic i company de l'ADEF, Rafa Solaz, l'ànima del Museu del Silenci, vaig
buscar -i amb Rafa per suposat vaig trobar-, la tomba de Ricard Sanmartín i Bargues,
l'ànima de la revista Pensat i Fet.
Em va emocionar estar al costat d'ell, del que queda d'ell, després d'haver
parlat tant de la seua figura i de la seua tasca i de fer la seua revista
objecte de la meua recerca.
Enric Soler i Godes i
Ricard Sanmartín. Dos homenots valencians que sostingueren la flama de la
nostra cultura, de la nostra llengua, de la nostra identitat com a poble en els
temps més foscos. I el que ens va emocionar tant va ser recuperar una altra
vegada la sensació de ser una altra veu en una cadena de veus que ve de lluny i
ha d'arribar lluny. Nosaltres no podem fallar, perquè ells, que ho tenien molt
difícil, mai van defallir.
Després, el diumenge,
vaig llegir que la ultradreta havia tornat a irrompre en la Cavalcada de les
Magues de Gener a València, i que fins i tot havien agredit un dolçainer. Eixos
malalts d'auto-odi, eixa gentola que odia la cultura del país en el que viu, i
que no per casualitat també odia la llibertat, la igualtat, i la Fraternitat /
Sororitat, (no són altres els noms de les Magues), eixos fills i nets del vivan las cadenas, són una part de la
trista herència que ens deixà el franquisme. També el seu bram és un altre bram
en una cadena de brams.
Hi ha molt que fer,
cada dia, parlant valencià, escrivint valencià, recordant els homes i les dones
que ens precediren, fent país. Perquè, com es pot llegir al mític cartell
d'Arturo Ballester, un altre dels nostres, "cultura és llibertat, feixisme
és esclavitud". I com diu a més una cançò que parla també d'estes coses
"la lluita és dura / però sura sobre el temps".
El cartell d'Arturo Ballester prové de http://weblioteca.uv.es/bdigital/carteles/Cart_01_0021/00000001.jpg
No hay comentarios:
Publicar un comentario