Més Joan Baldoví

Aquestos dies de la fase 1 passen quasi sense adonar-nos i les notícies i els debats es fan vells amb rapidesa. Sembla que hem tornat a la velocitat discursiva d'abans de l'inici de la pandèmia i s'entretenim discutint futilitats i fent publicitat a l'ultradreta instal·lant-nos en els seus marcs. Ara l'última subtilitat escolàstica en discutir-se a les xarxes, plantejada -és clar- per l'esquerra madrilenya, és si la bandera monàrquica, amb l'escut que porta incorporat, amb la seua corona borbònica, amb la seua flor de lis i la seua tendència a estar en mans de feixistes -que tan bé coneixem al País Valencià, pot ésser resignificada. Per a flipar.

Per això jo vull tornar una mica arrere i dedicar la columna d'aquesta setmana a Joan Baldoví, perquè s'ho mereix, i el seu gest de la setmana passada de votar no a la prolongació de l'estat d'alarma per ordeno i mando, per molt simbòlic que siga, és dens i greu perquè és digne. (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

L'àudio complet el trobareu a SoundCloud fent clic ací

La til.la necessària

(Si voleu sentir aquesta columna, trobareu el podcast en soundcloud fent clic ací)

He de reconéixer que m'ha sorprés molt positivament la visibilitat que ha tingut Joan Baldoví durant la sessió d'investidura. Ha demostrat ser un parlamentari molt intel.ligent, capaç de traure molt de rèdit al escàs temps de que disposa. El vaig veure en una televisió a més responent a una pregunta sobre la Nit de Reis com una persona normal, com un avi orgullós, que és el que també és, i això immediatament el va situar en un pla diferent al de la resta de polítics entrevistats que tractaven de fer jocs de paraules i metàfores polítiques de molt poqueta alçada. Crec que va tindre fins i tot més visibilitat que Más Madrid. També el pacte d'investidura amb Pedro Sánchez de Compromís com a tal, com a Compromís. Volia dir-ho perquè he sigut molt crític amb el pacte amb Más País i m'ha agradat molt com s'ha fet estos dies i crec que era just expressar-ho. Enhorabona!

D'altra banda, crec que va estar molt encertat el gest amb la til.la com a resposta a la manca d'educació i a la crispació constant dels diputats de la dreta i la ultradreta que estos dies han resultat indistingibles. És una bona manera de respondre, amb humor i sornegueria, sense deixar que ens arrosseguen al seu terreny. La dreta i la ultradreta es caracteritzen per tenir la llengua molt llarga i la corda molt curta. Diuen animalades -i tant de bo que només les diguen- i després reaccionen amb victimisme sobreactuat quan se'ls respon. Inés Arrimadas és una experta, però és habitual.

Cal que es posen en evidència, que es veja qui són els radicals, els intolerants, qui està mancat de la més elemental cultura democràtica, qui són els que volen trencar Espanya per la via d'expulsar a províncies senceres, a ideologies, a les nacions diverses que la composen. Eixa, deixar que es posen en evidència i respondre amb serenitat i sornegueria, sembla la manera de consolidar una hegemonia no ja de l'esquerra, sinó dels valors democràtics mínims que fan possible la convivència, perquè trobe que moltíssima gent està farta de crits i d'insults i d'inestabilitat constant.

Però ja veurem. Perquè també vos vull dir que l'actitud ortodoxament franquista de tants diputats de la dreta, negant legitimitats, insultant a qui està en l'ús de la paraula, orgullosos de la seua intolerància i el seu nacionalisme espanyol essencialista i xicotet, emprant vocabulari gros, fent fins i tot crides més o menys oblíques al colp d'estat militar, a mi em fan molta por, perquè fan pensar que podrien fer qualsevol cosa per obtindre el poder.

(La foto és d'Europa Press i l'he treta de eldiario.es)

La revolta de les "províncies"

Amb aquesta columna Va com va enceta la seua època silvestre. Si voleu sentir el podcast, el trobareu a soundcloud fent clic ací. Si no passa res, trobareu un podcast nou i un nou post al blog cada dimarts. Perquè dimarts és el dia del Va com va.

-----------------------------------------------------

L'altre dia els diaris madrilenys anunciaven exultants d'alegria que Madrid, "abierta i liberal" segons l'èpica de l'ABC és per fi la primera en PIB i superant Catalunya. A banda que cal tindre molta barra i molt poca vergonya per contraposar Madrid oberta i liberal (la d'Almeida i Diaz Ayuso) a una Catalunya suposadament tancada, el que és evidentment fals és que l'augment aquest de Madrid s'haja fet a costa de Catalunya. Es fa, per supost, a costa d'eixa Espanya buidada de la que tant diuen preocupar-se quan parlen d'ella com una cosa entranyable i llunyana amb un paternalisme molt fastigós.

Madrid, eixa comunitat autònoma que és també la capital de l'estat, concentra recursos i és la seu de tots els poders. Genera una enorme força centrípeta en aquesta Espanya radial i atrau cap a ella, via exencions fiscals, via normatives o via recaptacions, capitals i població. Segueix sent la ciutat cort funcionarial que descriu Pérez Galdós però ara amb l'afegit dels executius neoliberals del món financer. Capital d'un imperi imaginari, en versió cutre, depreda implacablement el seu voltant.

Per això crec que és molt bona notícia eixa modesta revolta de les regions de la qual anem en els darrers temps percebent xicotets símptomes: Teruel Existe al congrés o la reivindicació de Lleó d'esdevindre comunitat autònoma per raons històriques i d'identitat. Les burles amb les quals són rebudes pels mitjans cortesans o bé són una altra prova de l'aillament de la bambolla madrilenya que confon les seues circumvalacions amb els límits de l'univers, o bé son la reacció visceral de qui sent amenaçada la seua posició de privilegi pels qui considera inferiors: els provincians, o, com els agrada dir-los precisament als encara habitants d'eixa Espanya buidada: els paletos. Llegint alguns articles estos dies vaig sentir ressonar el sentit original del títol del diari fundat per Teodor Llorente: Las Provincias i que després tant ha sigut pervertit i embrutat. Ell volia que se sentira la veu de les províncies en la capital sobèrbia i arrogant.

Sí. Coincidisc amb els raonaments d'alguns eminents politòlegs de l'entorn de Compromís. Possiblement hi ha espai per a una federació de forces autonòmiques, potser eixa siga l'embranzida que ens puga acostar a la necessària federalització de l'estat, i això, clar, inclou sense dubte, no només Catalunya o les Illes, sinó també Aragó, Astùries, i Lleó, i fins i tot Castella. Però hi ha una cosa que no haurien d'oblidar mai: Madrid no és una comunitat autònoma com les demés. Madrid és l'altre. Madrid és la Cort. I fins ara els seus interessos han passat per buidar la resta. L'Espanya de Madrid és una extensió de la seua perifèria, és tota ella Espanya buidada.

Un compromís amb Íñigo Errejón

Text complet de la meua columna "Va com va" a Ràdio Gandia corresponent a l'1 d'octubre de 2019

Esta setmana passada em va agafar molt a contrapeu la notícia del pacte de Compromís amb una força que en aquell moment encara s'anomenava Más Madrid. Per més voltes que li done no li acabe de trobar la gràcia. Es parlava que es tractava d'un pacte entre iguals, entre dues forces autonòmiques, amb l'anunci que altres forces anaven a afegir-se en breu. Ahí es trobava la primera incongruència. En un estat asimètric com és el nostre una força "regionalista" de la capital em sona prou anòmal. I si damunt es diu Más Madrid l'anomalia es converteix en amenaçant. Una força regionalista de la capital no pot més que defensar i enfortir eixa asimetria estructural, afavorida en ocasions per llei. Mal soci sembla.

De tota manera, pronte començaren a disipar-se les incògnites: la força regionalista va mutar en Más País i el candidat a president de l'Assemblea de Madrid en les darreres eleccions autonòmiques va mutar en líder i per suposat candidat a la presidència del govern o si més no a portaveu en les negociacions. El regionalisme madrileny havia esdevingut nucleo irradiador centralista, i de cop i volta Compromís s'havia convertit en errejoner, és a dir, havia pres partit en la lluita entre dos líders carismàtics madrilenys que abans eren amics i ho havia fet a més pel que sembla tindre un discurs més esmunyedís i menys esquerrà i més disposat a pactar amb el PSOE a canvi de qualsevol micanga ornamental.

Guanya Compromís convertint-se en l'aliat d'Errejon en les províncies llevantines? Jo no ho tinc clar, encara que ja han sorgit enquestes beneint la unió. Les masses errejoners van a votar Compromís sabent que votar compromís és votar Errejon? Existeixen les masses errejoners als País Valencià? I suposant que això passe... el fet que Compromís haja esdevingut gojosament amic en províncies d'un líder capitalí no li llevarà vots entre els seus votants propis menys amics de dependències i sucursalismes i que ara se senten òrfens?

La gent de Compromís insisteix que tindran autonomia i veu pròpia... Però no acaben de concretar les condicions d'eixa veu pròpia i menys encara de la seua capacitat d'autonomia de vot. Posem per cas que a Errejón li done per beneir un pacte PSOE-Ciudadanos... Tindria Compromís llibertat de vot? A més, s'estan produint vacants en les llistes una mica sospitoses (sembla que el número 2 per València va a ser una persona independent... Serà independent d'Errejón també o és una manera d'edulcorar una negociació que afecta la composició mateixa d'eixes llistes que es suposava que eren només de Compromís?

No sé. Reconec que malgrat el triomfalisme oficial, aquest pacte cada vegada em genera més dubtes... Què voleu que vos diga. Jo haguera preferit que es presentaren a soles, i continuar somniant amb una veu pròpia a Madrid amb capacitat de negociació. Jo crec que la persistència és la clau de l'èxit, i que pot ser els valencians i les valencianes alguna vegada es desenganyaran dels nostres representants per partits estatals que s'obliden que són valencians tan aviat repleguen la credencial de diputat, o fins i tot governen contra els nostres interessos, com és el cas del tristament famós José Luis Àbalos. Així, molt em tem que Compromís pot convertir-se simplement en un peó provincià de les intrigues cortesanes capitalines. I aleshores s'haurien sacrificat els principis per un dubtós càlcul electoral. I això no només seria una llàstima, sino també una altra oportunitat històrica perduda.

La foto l'he treta d'aquest tuit: https://twitter.com/guillermolrbdl/status/1175849347692552192