-->
Últimament visc en
estat de preocupació constant. La setmana passada vaig fer un resum d'algunes
de les coses que me la provoquen: bàsicament l'auge de l'ultradreta,
l'acostament a eixa part de l'espectre ideològic de les altres forces de dreta,
i el clima d'impunitat que gaudeixen, en mig d'un nacionalisme espanyol
asfixiant.
Davant aquesta
cojuntura, em semblen especialment importants les el.leccions autonòmiques i
municipals del 2019. Perquè, quan encara no hem aconseguit un finançament just per
al País Valencià, venen vents recentralitzadors i homogeneïtzadors; perquè, quan
encara no estem recuperats i recuperades del saqueig patit durant tants anys, el
partit que el va perpetrar sembla molt lluny d'haver-se sanejat; perquè el
retrocés en les llibertats públiques és evident, especialment de la llibertat
d'expressió, i perquè en mig de tot això se normalitzen plantejaments d'extrema
dreta que són de manera pura i dura feixisme.
Per això em preocupen
les actituds de competència electoral que observe no ja tan sols entre partits
companys de governs de progrés, sinó també fins i tot entre partits que van
compartir candidatures que feien de la suma la seua raó de ser. Tàctica i
estratègia. Deia Josep Vicent Marqués que "Quan l'esquerra no té més estratègia
que la tàctica, ni té tàctica ni se sap on són els principis", i ara més
que mai és un moment de principis, de mirada ampla i perspectiva. Perquè el que
és dolent per al partit company és dolent per a tota l'esquerra. I el que és
dolent per a l'esquerra és bo per a la dreta, creixentment convertida en
ultradreta. Preocupats per qui és el cap del ratolí, el lleó pot tornar a
menjar-s'ho tot.
I per si l'espectacle
de les darreres setmanes d'una tediosa partida d'escacs entre partits (i qui
sap si també dins dels partits), no fos prou, m'arriba un article signat pel
convidat de pedra, el líder d'un partit que, per cert, que no ha mostrat
excessiva preocupació per la nostra llengua i cultura, dedicat únicament i
exclussiva a donar-li canya als companys i companyes d'espectre polític amb
l'objectiu de fer-se un lloc a colzades en el consistori. Igual és que jo he
llegit malament, o determinades subtileses se m'escapen, però no he trobat en
eixe article el més mínim gest conciliador o confluent. Que es lleven els
altres d'esquerra per a posar-me jo, perquè sí que es pot i perquè tenim
software guai com a missatge engrescador. La dreta estarà tremolant, que és la
manera irònica de dir que estaran farts de riure.
Doncs això, que va com
va. I entre els feixistes i els estrategues no guanyem per a patiments.
La foto de les peces d'escacs prové de www.semana.com
