 |
| Aquest article va aparéixer originalment al Llibret de la Falla El Mosquit de Gandia de 2019 |
Les falles hui es
prenen massan seriosament a elles mateixes. Això no és nou d'ara: recordem
polèmiques sonades, com el dossier sobre les falles d'Ajoblanco del 1976 o La
fallera mecànica, la películ.la de quan Lluís Fernàndez era iconoclasta que
va ser sorollosament ressenyada per Amadeu Fabregat. Les falles es pensen elles
mateixes moltes vegades com una mena de tòtem absolut de la valencianitat. Per
això reben malament la crítica i també la sàtira contra elles. Una festa que va
nàixer com a carnavalesca i irreverent és absolutament incapaç d'encaixar la
crítica. No estic parlant de crítiques malintencionades, destructives,
classistes o madridcèntriques, que eixes sí que no fa falta encaixar-les, sinó
de qualsevol crítica, per constructiva que aquesta siga, per des de dins que
siga emesa. Crec que les coses estan millorant, però qualsevol crítica pot ser
entesa com una mena d'atac al més profund de la identitat valenciana, com un
prova irrefutable de que qui la fa té la condició irreversible d'antivalencià.
I no fa falta ni tan
sols que siga una crítica. Recordem la que es va liar a la Ciutat de València
perquè l'Ajuntament va pretendre fer una enquesta sociològica per conéixer el
perfil dels fallers i de les falleres. Una pràctica habitual de recerca que en
qualsevol àmbit no és ni notícia es va convertir en un escàndol enorme
convenientment atiat pels fabricants d'escàndols. L'intent de diagnosi és ja
considerat una profanació del tabú, i els autoproclamats defensors del tòtem
eixen com a feres a la defensa davant de l'atac imaginari.
I si una crítica
qüestiona la manera com els rituals fallers fossilitzen la divisió jeràrquica
dels rols de gènere, aleshores ja s'activen totes les alarmes possibles. Perquè
el tabú dels tabús és la fallera major. Amb això sí que no s'admeten ni
crítiques ni bromes. Excepte que qui les faça tinga el carnet de peinetero, perquè en eixe cas, tot val.
Un episodi molt revelador va tindre lloc quan acabaven de conéixer-se les components
de la cort d'honor del 2017 a la Ciutat de València. Una d'elles va cometre un
clar lapsus quan un periodista especialitzat en festes i tradicions li va
preguntar per seu nivell d'anglés. La xicona, en lloc de dir "rasito"
va dir "rasuradito". El periodista no va desaprofitar l'ocasió de fer
un acudit i va reproduir el lapsus entre cometes com a literal. Quan
l'entrevista es va fer viral, el periodista fa alegar inocència angelical i que
ni tan sols se li havia passat pel cap l'acudit.
Crec que eixe va ser un
dels moments en que el peineterisme
matxirulo va mostrar la profunda misogínia que amaga. Fer acudits
"picants" i casposos i convertir a una xica en la rialla de la ciutat
-i inclús de tot l'Estat Espanyol- és el revers de la infantilització a la qual
es sotmet a les falleres majors i a les components de la Cort d'Honor en la
majoria de les entrevistes. Aquest mateix any, en setembre, un conspicu peinetero clamava escandalitzat en les
xarxes socials perquè segons ell la cort d'honor no complia els "mínims estètics".
El peineterisme objectualitza a la
dona des d'una actitud paternalista quasi sempre camuflada d'una veneració que
de fet li nega la paraula i la seua capacitat d'acció. Però en ocasions revela
per darrere del somriure complaent i condescendent la seua vertadera cara.
Paradoxalment, quan altres plantegem els nostres dubtes sobre aquesta figura i
el seu tractament som condemnats per no respectar la fallera major. Ells
directament no respecten les dones.
No és estrany que una
festa que ha tingut tants anys atrofiada la capacitat d'autocrítica tinga de
fet problemes per exercir la crítica, especialment al poder. Com als còmics
Pantomima Full tan disposats a reivindicar el seu dret a fer acudits de
gitanos, li és moltes vegades més fàcil criticar de dalt cap a baix que de baix
cap a dalt. La crítica "apolítica" és també ideològica i moltes
vegades es limita a confirmar l'ordre establert i les posicions respectives en
la jerarquia social.
Crec que el panorama
general ha millorat molt els darreres anys. Però encara cal millorar més. Les
falles, festa popular i irreverent en origen, han de ser capaces de trencar
eixos motlles en que als poders els ve molt bé tindre-les encabides. Les falles
són molt importants com a expressió artística, com a xarxa associativa i com a
element identitari, però és fonamental que resistim la temptació de prendre'ns
massa seriosament, perquè aleshores ens farem rutinaris i avorrits. No cal
oblidar que el caràcter crític forma una part essencial d'això que fa que les
falles siguen importants. I, tampoc que
repensar-se, estar disposades a l'autocrítica, les farà contemporànies al seu
temps i vives de nou cada any i cada dècada, a la mesura de la societat plural,
diversa i igualitària que les celebra.
La foto l'he treta d'aquesta notícia
No hay comentarios:
Publicar un comentario