"Ciutatans" ataca de nou

Text de la meua columna Va com Va emesa a Ràdio Gandia el 7 de maig de 2019
L'àudio complet es pot escoltar ací

Ens esperen unes setmanes molt entretingudes. Si les campanyes electorals sempre ho són, les municipals resulten especialment intenses. Diuen que en estes eleccions es vota a la persona, i crec que no és només un tòpic. I en concret la política gandiana resulta apassionant. Vos ho dic jo que al remat no deixe de ser un observador extern.

Per això m'estan interessant molt els debats entre candidats que podeu veure a Telesafor. El de la setmana passada, dedicat a la política econòmica, va deixar moments memorables i alguns detalls que em van cridar molt l'atenció.

El primer és que va ser un goig sentir els quatre representants debatre amb naturalitat en valencià. Veure el debat em va fer sentir per un moment a un país normal al qual la llengua no és un problema sinó un espai compartit de comunicació. Llàstima que ja cap al final el representant de Ciutadans haguera de dir allò de que parla com li dona la gana i diu "dates" en lloc de "dades" o "ciutatá" en lloc de "ciutadà" perquè ell no és... catalanista!. Imaginar un argument semblant contra la gramàtica parlant del castellà faria enrogir de vergonya. Però vaja, va ser nomé un momentet en un debat de mitja hora. Haguera pogut ser pitjor. I l'home aquest es va quedar a soles amb la matraca.

L'altre detall va ser comprovar com en alguns aspectes i uns més que altres, els candidats reproduïen les estratègies dels seus referents al País Valencià i a Espanya. Especialment el representat de Ciutadans reproduïa alguns dels gestos televisius sobre tot d'Albert Rivera, tallant en tot moment als altres tres representants i ensenyant cartellets, fins i tot mentre parlaven els demés (fotos amb marquets no va traure). Hi hagué un que em resultà especialment enigmàtic: "Nada es gratis" es podia llegir amb la rotunditat d'un axioma, en bona mesura contradint la proposta ultraliberal que acabava de fer de reduir els impostos fins i tot més enllà de la llei i del pla d'ajust (sugeria que volia eliminar tots els impostos municipals) perquè cadascun s'ho gaste en allò que vulga. Tenint en compte que res és de bades, no sé com es pagarien en eixe cas els serveis públics.

També em va quedar clar que en aquest tema en el fons els altres tres tenien clar que es pot fer el que es pot fer donat l'estat del deute de l'Ajuntament. També evidentment feien una valoració positiva de la baixada del deute en 70 milions d'euros en esta legislatura, que no és poc. Diferien és clar en de qui era la responsabiltat principal del desastre anterior, però a banda del qui ensenyava cartellets i anunciava mesures sorpresa (el de "ciutatans") em va semblar un debat seriós i clarificador. Ah, i em va agradar moltíssim Marina Vallés, en el punt just per deixar i fer parlar i tallar les eixides de to. Els propers debats segur que no me'ls perdré.

Ribesan és guai o de com una falla de barri optà amb alegria pel costat salvatge de l'estètica fallera

Article publicat al Llibret de la Falla Plaça Germanies d'Alzira del 2019. "Falles salvatges"

La meua falla, Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, va començar a atrevir-se a fer falles "diferents" l'any 2004, quan Víctor Valero (l'artista conegut com a Marc Martell), tot un històric de la independència artística dins del món de les falles, va plantar amb nosaltres la seua primera falla infantil. L'any següent va ser Dani Jiménez Zafrilla en la seua etapa més agosarada: ens plantà una falla amb un remat negre i uns mussols daurats. Per a mí és la seua millor falla, i crec que una de les més impactants de les que s'han plantat en la nostra placeta.

Des de 2015 l'autor de la nostra falla gran és Giovanni Nardin: un artista molt personal que combina l'ús exclusiu de la fusta amb una estètica potent, expressionista, que capta amb traços essencials dinamisme, força i moviment. A una part de la falla ens encisa des dels principi, a altra part és ell, amb la seua actitud pedagògica i tranquil.la, i amb la seua implicació en el projecte i amb la comissió, els qui els cau molt bé i li perdonen que faça coses tan estranyes. A tots, però, ens agrada veure gent a cada moment dels dies de falles que ve a veure la nostra falla, que la inclou en el seu recorregut per la ciutat en festes. Recorde amb emoció la primera vegada que una parella em va preguntar pel barri on estava "la falla Ripalda-Beneficència". Em vaig quedar pagadíssim.

Apostar per falles diferents té premi, encara que els jurats no sempre les sàpien ni les vulguen entendre: per començar, cada falla és vertaderament diferent, i fixa de manera individual al record la imatge de cada any; però a més, tenen el seu públic, un públic entés, culte i amb criteri, que valora el que tenen les falles d'instal.lació artística, d'obra expressiva i oberta plantada en mig del carrer. En poques ciutats del món hi haurà eixa interacció entre els artistes i el poble, amb l'art presidint la recuperació per a la gent de l'espai públic.

(La foto prové de https://www.facebook.com/ribesancultura/)

L'odi ha perdut les eleccions

Text de la meua columna Va com va emesa a Ràdio Gandia el 30 d'abril de 2019
L'àudio es pot escoltar ací

Aquesta setmana toca parlar de les eleccions generals i autonòmiques del diumenge passat. I el primer que voldria fer és recordar-me de tots els interventors i apoderats, de totes les interventores i apoderades, que són voluntàriament els i les garants de la netedat del procés, que estan tot el dia als col.legis electorals i que moltíssimes vegades fins i tot es perden els parlaments i les celebracions -si hi ha motius- del seu partit perquè continuen comptant els vots. No només són un exemple viu de la democràcia amb la tranquil.la convivència que sol ser la norma entre representants dels més diferents partits i ideologies. També són la peça fomanental i imprescindible que ens allunya de qualsevol teoria conspirativa. Supervisen els escrutinis i obtenen actes que permeten recomptes paral.lels pels diferents partits: una múltiple auditoria que no deixa lloc als fraus electorals. És un treball cansat però molt gratificant, que vos recomane, ara que tenim una altra elecció dins de només quatre diumenges.

 A banda, què voleu que vos diga, personalment estic content pel resultat per molts motius: perquè els feixistes no han acomplit les seues expectatives i no condicionaran les nostres vides, perquè el Partit Popular ha sigut penalitzat per voler confondre's amb l'extrema dreta, i això fa que tornem a tindre esperances en l'existència d'una dreta inequívocament democràtica  -i, posats a somniar, una dreta valenciana que estime la nostra llengua-, perquè s'ha tornat a demostrar que el PSOE només guanya eleccions quan se'n recorda que és d'esquerres (i si no que li ho pregunten a Susana Díaz), i perquè s'ha demostrat que Espanya no és un país tan inhòspit i hostil amb la diferència interior (i exterior) com pensen -i el volen- els qui volien traure rèdit electoral de l'odi.

Estic content també perquè els vots dels valencians i valencianes, dels gandians i gandianes, de la gent del país, han desoit les veus dels qui agitaven els fantasmes de l'auto-odi, la sospita contra la pròpia cultura, el bandejament de la llengua, i tornarem a tindre pacte del Botànic: quatre anys més de tranquil.litat i progrés social.

L'unic que m'haguera agradat, francament, és que els valencians tinguérem més veu pròpia a Madrid, que a la gent com José Luis Ábalos ja sabem que se'ls cau la condició de valencià tan aviat entren per la calle d'Alcalà, con la falda almidoná i los nardos apoyaos en la cadera, que crec que deia la cançò. Com Joan Baldoví no es multiplique -i altres diputats valencians no recorden que ho són- em sembla a mi que, entre altres coses, continuarem amb els nostres trens postcolonials de rodalies i ja veurem què passa amb l'AP7, que jugant jugant ja estem a maig com aquell que diu. I del finançament just per a què parlar.

Temps sense temps

Text de la meua columna Va com Va emesa a Ràdio Gandia el dimarts, 23 d'abril de 2019
Ací podeu escoltar l'àudio a la web de Ràdio Gandia

Un dels xicotets avantatges que haja plogut en Pasqua és que s'hem pogut quedar a casa sense remordiments i per tant s'hem concedit el dret a descansar sense retrets. Vull dir, en esta societat tan marcada pels valors neoliberals de la productivitat i la rendibilitat acabem omplint l'agenda del temps d'oci de la mateixa manera que se'ns ompli el del treball. Amb l'obligació afegida de pujar les fotos a Instagram -o a facebook- per tal de consolidar la nostra imatge pública. Gestionem la nostra vida com si fos una marca. És una estratègia del nou capitalisme que descriu molt bé Zygmunt Bauman. Tots i totes som emprenedors de les nostres vides, treballadors autònoms d'una empresa que porta el nostre nom. I es passem la vida capitalitzant-la i fent-nos la il.lusió que la competició no està trucada i culpant-nos només a nosaltres mateixos dels nostres fracassos o de la nostra precarietat. Francament em fan molta gràcia els partits de la dreta liberal eixa quan reivindiquen la meritocràcia, com si en aquest país això fos moneda corrent, com si molts dels qui reivindiquen la meritocràcia per als demés no estigueren on estan per ser qui son o per conéixer  qui coneixen, com si no els hagueren regalat un màster, per exemple. Trampes del capitalisme a l'estil espanyol, ja vos dic.

Per això la pluja -menys mal que finalment no ha fet desastres- ens ha donat l'excusa perfecta per estar a casa, per llegir un llibre o per veure els capítols endarrerits de la nostra sèrie favorita, o per a les dues coses, amb vi i manteta, sense estrés, i sentint com llisquen les hores, temps lliure que fa honor al seu nom, temps sense temps com demanava en un poema el cada vegada més oblidat o més parcialment llegit Màrio Benedetti. Que conste que ho sent per la gent que celebra la setmana santa. A mi em costa empatitzar amb les processons, la veritat, amb les cornetes i els tambors i les escortes militars i eixes coses. Malgrat això reconec i respecte el que tenen de festa popular, de sociabilitat popular, i per això mateix de tradició i d'identitat.

Així de lliure m'ha quedat  aquest Va com va. De tota manera no vull que se'm quede per dir una cosa que volia i quasi acabe sense dir-la: a mi m'ha sabut molt malt que es cremés Notre Dame. M'ha donat molta pena. I no només perquè la recorde imponent i sencera. Sinó sobre tot pels obrers. Per les generacions d'obrers que la féren. No oblidem mai que els grans monuments del passat no són només celebració del poder sinó que guarden també les empremtes dels qui els conceberen i dels obrers que feren sólida la bellesa amb les seues mans. Quan un monument desapareix o es deteriora, desapareix també un senyal profund i bell del pas de moltes persones pel món. I això fa molta pena.