Temps sense temps

Text de la meua columna Va com Va emesa a Ràdio Gandia el dimarts, 23 d'abril de 2019
Ací podeu escoltar l'àudio a la web de Ràdio Gandia

Un dels xicotets avantatges que haja plogut en Pasqua és que s'hem pogut quedar a casa sense remordiments i per tant s'hem concedit el dret a descansar sense retrets. Vull dir, en esta societat tan marcada pels valors neoliberals de la productivitat i la rendibilitat acabem omplint l'agenda del temps d'oci de la mateixa manera que se'ns ompli el del treball. Amb l'obligació afegida de pujar les fotos a Instagram -o a facebook- per tal de consolidar la nostra imatge pública. Gestionem la nostra vida com si fos una marca. És una estratègia del nou capitalisme que descriu molt bé Zygmunt Bauman. Tots i totes som emprenedors de les nostres vides, treballadors autònoms d'una empresa que porta el nostre nom. I es passem la vida capitalitzant-la i fent-nos la il.lusió que la competició no està trucada i culpant-nos només a nosaltres mateixos dels nostres fracassos o de la nostra precarietat. Francament em fan molta gràcia els partits de la dreta liberal eixa quan reivindiquen la meritocràcia, com si en aquest país això fos moneda corrent, com si molts dels qui reivindiquen la meritocràcia per als demés no estigueren on estan per ser qui son o per conéixer  qui coneixen, com si no els hagueren regalat un màster, per exemple. Trampes del capitalisme a l'estil espanyol, ja vos dic.

Per això la pluja -menys mal que finalment no ha fet desastres- ens ha donat l'excusa perfecta per estar a casa, per llegir un llibre o per veure els capítols endarrerits de la nostra sèrie favorita, o per a les dues coses, amb vi i manteta, sense estrés, i sentint com llisquen les hores, temps lliure que fa honor al seu nom, temps sense temps com demanava en un poema el cada vegada més oblidat o més parcialment llegit Màrio Benedetti. Que conste que ho sent per la gent que celebra la setmana santa. A mi em costa empatitzar amb les processons, la veritat, amb les cornetes i els tambors i les escortes militars i eixes coses. Malgrat això reconec i respecte el que tenen de festa popular, de sociabilitat popular, i per això mateix de tradició i d'identitat.

Així de lliure m'ha quedat  aquest Va com va. De tota manera no vull que se'm quede per dir una cosa que volia i quasi acabe sense dir-la: a mi m'ha sabut molt malt que es cremés Notre Dame. M'ha donat molta pena. I no només perquè la recorde imponent i sencera. Sinó sobre tot pels obrers. Per les generacions d'obrers que la féren. No oblidem mai que els grans monuments del passat no són només celebració del poder sinó que guarden també les empremtes dels qui els conceberen i dels obrers que feren sólida la bellesa amb les seues mans. Quan un monument desapareix o es deteriora, desapareix també un senyal profund i bell del pas de moltes persones pel món. I això fa molta pena.