En moltes classes, quan el programa no em permetia incloure sencera Cien años de soledad he fet servir alguns contes de Gabriel García Márquez per explicar el realisme màgic llatinoamericà -durant la carrera, amb la inoblidable Sonia Mattalía i seguint Ángel Rama li deiem Realismo Transculturado, més precís, rigorós i respectuós amb la cultura llatinoamericana.
Un dels meus preferits és "El ahogado más hermoso del mundo", d'un recull publicat per primera vegada el 1972. En ell, un xicotet poble del Carib descobreix la irremediable absència que els situa en la història d'una manera paradoxal: un dia arriba a les seues platges el cadàver incorrupte d'un mariner excepcional, més gran que ells, més hermós, que d'alguna manera els enfronta a la insuportable consciència que mai podran oblidar el seu pas pel poble, mostra de tot el que haguera pogut ser. La part positiva és que a partir d'ara es dedicaran a millorar el poble per fer-lo a la mesura dels somnis que l'ofegat incomparable els ha fet concebre.
He recordat estos dies molt aquest conte perquè en trobar el cadàver es mostren sorpresos i tranquils: "les bastó con mirarse los unos a los otros para darse cuenta de que estaban completos". Però més tard... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)
L'àudio complet el trobareu a SoundCloud fent clic ací
No hay comentarios:
Publicar un comentario