Mestres de l'alegria col.lectiva

Text de la meua columna Va com va emesa per Ràdio Gandia el 10 de setembre de 2019

Hi ha un tòpic que diu que el País Valencià és una terra de músics. I, de vegades, com aquesta, passa que els tòpics són la pura veritat. Pense en les nostres bandes, clar, però també en els i les cantants i els i les instrumentistes que toquen en les orquestres i conjunts que animen les revetles de les festes dels nostres pobles. Literalment les animen, els donen l`ànima.

De tant en tant passa que algun d'aquestos cantants, per atzar, perquè encaixen en els gustos d'un determinat moment o perquè s'ho treballen amb especial tenacitat, són descoberts per la gran indústria. I, aleshores, es mengen el món. I porten noms com ara Nino Bravo. O Bruno Lomas. O passen de cantar a un conjunt anomenat Los Dayson a esdevindre Camilo Sesto.

Pensava en això el diumenge, en parlar de totes estes coses amb el pare de la meua parella, que no és altre que el gran Manuel Montecristo, el cantant de Gandia que, entre altres moltes coses, va fer de Camilo Sesto al programa Lluvia de estrellas. Atiats els records pel referent desaparegut van anar eixint noms mítics com ara l'Orquestra Montecristo, abans anomenada Thais, o La Patrulla. I parlàrem de les que sostenen hui la flama, com ara la Montecarlo.

I vaig pensar aleshores en orquestres gandianes que conec bé, en els meus amics Raquel Bover i Daniel Kavanagh i l'orquestra Crash esdevinguda Seven Crashers. Fins i tot vaig pensar en el meu estimat company Toni Colomina qui em va fer ballar en una nit mítica del barri del Carme quan encara no ens coneixiem. I vaig pensar així en cada placeta de cada poble del meu país bullint en festes gràcies al talent i a l'esforç de tots els treballadors de la música i de totes les treballadores de la música, artistes, mestres de l'alegria col.lectiva, oberta i popular.

I aleshores, mentre sentia Manuel Montecristo parlant de Camilo Sesto, eixe alter ego prestigiós sentit com una figura quasi de la família, vaig veure clar que era impecablement normal perquè Camilo Sesto, tan alt com va arribar, era un dels seus, una veu mediterrània, un cantant nascut i format a les comarques del País Valencià, un treballador de la música.

I per això vaig decidir dedicar-los aquest Va com va. Perquè ells i elles són el context, l'ambient i el medi que ha fet possible Nino Bravo, Bruno Lomas, Camilo Sesto; perquè Camilo Sesto se'm presenta hui com a símbol i xifra, representant i embaixador: perquè tots els treballadors i les treballadores de la música fan possible l'alegria de viure, de fer la festa i de ser poble. I que, al meu país, qualsevol nit puga eixir el sol.