Elogi i elegia de la gauche divine valenciana

Aquest article el vaig escriure per al Llibret de la Falla Na Jordana de València de l'any 2019

Gràcies al multisabut Vicent Borrego Pitarch va a arribar a les meues mans un exemplar de Pols d'estels. Rafa Ferrando i la València contracultural, un acostament proteic i una mica excessiu (igual et parla de la recuperació del monestir de la Valldigna que de la Guerra del Vietnam) de la figura d'aquell simater tan vinculat al nostre barri per haver fundat el mític i inclassificable bar Capsa, del carrer Ripalda, i després el Cristopher Lee, del carrer Pinzón. Per això el llibre és entre altres coses, un record de l'ambient d'aquella València contracultural, com diu el títol, que va tindre la seua seu als nostres carrers.

És en aquest llibre on he trobat aquesta cita de Rafael Ferrando, que em sembla definitòria i sintètica del que va ser -del que hagué de ser- aquella generació, aquell grup de joves que -com tots, és clar, però ells i elles amb més motiu- sentien que estaven inventant el món, o si més no, València: "Un aire nou, de llibertat, va recórrer tota la costa mediterrània de la península ibèrica, i a nosaltres ens va pillar de ple. Al remat, vam agafar Marx, Sartre, els Beatles, el Nosaltres els valencians, Ghandi, els pantalons vaquers, Kennedy, els barbitúrics i Bob Dylan, vam mesclar-los i, voila!, havíem fabricat el mite de la gauche divine valenciana. Érem quatre gats i ens aveníem bé amb la cultura pop, el salnitre i les nits de pleniluni" (p. 202). Em fa gràcia que ell mateix es referisca al grup com la "gauche divine". La gauche divine valenciana que combinava Marx, Sartre, els Beatles i Joan Fuster. I, com Rafa Ferrando és un bon exemple, també el cinema clàssic. Quasi res.

Crec que em part jo vaig definir la meua condició d'"intel.lectual d'esquerres" per oposició a eixa gauche divine. Enteneu-me, jo sóc d'una generació posterior: en els anys d'esplendor del Capsa jo era apenes un nadó o un xiquet que passava temporades a l'any a casa de la meua àvia al carrer Mare Vella, amb la qual cosa eixes històries de l'equip Crònica asseguts als seus coixins i parlant d'art i de política formen per a mí part de la mitologia urbana- Quan jo pensava en gauche divine pensava sobre tot en alguns dels meus professors, en els companys i companyes a la facultat de filologia més pedants, més pijos i més insufribles i en un passat definit sobre el seu model de manera retrospectiva.

En eixe sentit, ja a les acaballes de la meua carrera i durant els meus estudis de doctorat vaig anar consolidant una posició que bàsicament, amb matisos, potser amb menys vehemència, encara exercisc. Vaig rescatar tres o quatre fets cabdals de la meua biografia i els vaig convertir el l'eix del meu lloc d'enunciació, i també, és clar, en una diferència, en un valor afegit, en una paradoxal distinció: haver nascut a Paterna -i viure en el Carrer del Crist número 10-, tindre el passe del València CF i ser un boig per les falles. Des d'ahí parlava i pensava, perquè "qui perd els orígens perd la identitat", i també des d'ahí vaig començar a fer el que en aquell moment considerava com una cosa semblant a l'activisme cultural i que ara pense com un dels fets més importants de la meua vida, la meua participació activa en les festes de Paterna, en la Comparsa Almogàvers i la Federació d'Intercomparses, i després en la falla Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, quan per fi vaig aconseguir el meu somni de viure al barri de la meua àvia, un dels escenaris mítics de la felicitat de la meua infantesa.

Una cosa que m'haguera molestat molt en aquells temps haguera sigut que algún em titllara de gauche divine, donat que els considerava els culpables de tots els mals, fins i tot que el PP s'haguera fet amb el poder en aquest nostre dissortat País. Per això també tendia a considerar com una mena de confús període de desorientació i desclassament els anys anteriors a la meua "eixida de l'armari" com a descendent coent de les classes populars, que coincidirien amb els anys de la llicenciatura pròpiament dita.

No seria just si diguera que aquest judici es va quedar així durant tots els anys posteriors. Recorde per exemple que la darrera victòria electoral de Paco Camps, el Padrí Boig, em va sumir en una profunda melancolia que em va fer rellegir amb passió Señas de identidad de Juan Goytisolo i complaure'm en somnis boirosos de torres d'ivori. Però eren altres temps i altre moment i el meu orgull faller estava més enllà de qualsevol re-evaluació. I a més queda fora d'aquest article.

El que en realitat volia dir-vos és que jo vaig arribar a conéixer el Capsa, encara que fos ja en moments decadents i sense aquella èpica. I que en aquell bar els meus amics i jo féiem el que també féiem en altres bars, alguns sobrevivents d'aquella època gloriosa, el Barro, també al carrer Ripalda, el Forn, al carrer San Ramon, l'Aplec, al carrer Sant Tomàs, -al Cristopher Lee anàvem menys- o a la Xerea, el Gestalguinos, el Rincón Latino, el Sancho o el Pana, és a dir, beure cervesa i cubates i parlar de qualsevol cosa, però molt de cinema, de rock dels seixanta i dels setanta, i de literatura. Anàvem molt a la Filmoteca, i recorde haver anat al Xerea, i fins i tot, al València Cinema, on estic segur que vaig veure Sex, lies and videotape (Steven Soderberg, 1989), i després ho comentàvem em vetlades eternes, amb urgència i pressa per conéixer-ho tot, per saber de tot, per tindre criteri propi i culturalista, per ser ciutadans i ciutadanes del món en aquells vells carrers de la nostra estimada València. La cultura era la porta d'entrada per començar a ser el que somniàvem que era ser adults i guais. Recorde -i em sembla que ho he somniat- estar bevent i parlant de qualsevol cosa a la part de dalt de l'Aplec -ahí vaig arribar a anar a la tertúlia literària de Joan Oleza- i donar-nos compte que baix, a la barra, estava Ovidi Montllor, i sentir-nos part i ser vagament -i etíl.licament- feliços.

És de veres que la gauche divine no va entendre les falles, i que potser alguna cosa important de la ciutat de València i la seua petita burgesia se'ls escapava. (O no, però ho rebutjaven molt i es definien precisament contra això, i em sembla molt comprensible). Potser que eixa actitud ho posara més fàcil als lladres, als botiflers, als de la mala consciència que deia Josep-Vicent Marqués, per enganyar i continuar edificant sucursalisme i classisme i post-franquisme i per continuar robant. Tot això és de veres i ho continue pensant, però tampoc és tota la veritat, i no deixa de ser una simplificació retrospectiva. I hui el que m'abelleix és fer l'elegia i elogi de la gauche divine valenciana, d'aquella que no vaig conéixer en realitat o que vaig conéixer passat el seu moment de glòria. Perquè em done compte de com de presents estaven com a model prestigiós en aquelles vetlades en bars boirosos de fum de cigarretes, perquè de jovenet volia ser com ells, i perquè per això també soc el que soc. D'ahí vaig conservar l'avidesa cap a la cultura ampla i el somni de combinar-la àrmonicament amb les falles, clar que sí, perquè es pot adquirir perspectiva i gaudir d'altres coses sense perdre els orígens i per tant la identitat. Falles revolution.

 I perquè els trobe un poc a faltar, mite, model i referència d'una manera mítica, densa i carregada de sentit de ser guais. Jovenets i jovenetes que barregen Marx i Sartre amb Fuster, que gaudeixen en interminables converses plenes de boutades, de poesia i d'inteligència, que construeixen identitat, cultura i genealogia sobre el nostre barri, que gaudeixen de Pink Floyd, de Pau Riba i de Bob Dylan i volen ser valencians i exercir i  després funden els Pavesos, o són l'Equip Crònica, o renoven el teatre valencià, o funden bars i llibreries o donen classes inoblidables i inspiradores a la facultat de filologia. Pensat així, no era mal programa. I sí, hagueren pogut fer també altres coses. Però què bé que estigueren.

La foto del Bar Capsa l'he treta de http://remembervalencia.blogspot.com/