Allà pels volts de març de 1964, Joan Fuster estava al centre mateix de l'huracà. No feia molt de temps que l'havien cremat en efígie en concloure la cavalcada del ninot. La raó, uns paràgrafs crítics i desmitificadors descontextualitzats del seu llibre El País Valenciano de la sèrie que l'editorial Destino estava dedicant a diferents regions. A partir d'ahí, amb una campanya interessada, de traïdor cap amunt, mal valencià i el que es convertiria en el repertori habitual. Hi havia sense dubte per darrere zels i també algun candidat desairat a haver escrit el llibre i a l'abellidor contracte que implicava. Xicotetes misèries d'aquell camp cultural que al remat portaren a una mena d'assaig general del qual seria anys a venir, poc més de deu, l'anomenada batalla de València.
Eixe any l'editorial de la revista fallera Pensat i Fet portava per títol «Les falles, els fusters i la unió dels valencians», amb un joc de paraules dels que li agradaven al seu director, Ricard Sanmartín....
L'article complet ACÍ
I ací un comentari en vídeo:
No hay comentarios:
Publicar un comentario