Valencian(e)s a la cort: ix José Luis Àbalos, entra Diana Morant

En un país tan centralista com ho és de fet Espanya, sembla que la culminació de qualsevol carrera política de «províncies» siga arribar a ministre del govern central. I en el cas dels i de les procedents de les «províncies llevantines» és especialment consagrador per poc habitual. De president ni parlem. Crec que només el blasquista Ricard Samper va arribar a ser-ho en els anys de la Segona República. De fet, ni tindre ministres és massa habitual. Una bona part dels qui ho han aconseguit han sigut nascuts per ací però ben jovenets trasplantats a la capital del regne i seu de la cort i amb una perspectiva absolutament madrilenya, a l’estil de Fernando Abril Martorell, el maquiavèl·lic pare del blaverisme o de la seua utilització per la UCD per entrebancar l’autonomia valenciana, o del recentment defenestrat José Manuel Rodrigues Uribes, amb certa tendència al secessionisme lingüístic i que fins i tot havia adquirit a Madrid la incapacitat absoluta de pronunciar «Miquel» com a paraula aguda.

A més, encara que no és fenomen només valencià, en el cas dels polítics indígenes que aconsegueixen fer carrera a la cort, crec que per aquelles terres es veu com a mèrit afegit que deixen de banda qualsevol vel·leïtat «provincial». Com menys se’ls note que venen de terres anòmales i perifèriques, millor. I, per descomptat, que ni se’ls acudisca dir una paraula més forta que l'altra -ni a qualsevol volum en realitat- per defensar el finançament just en els consells de ministres, ni menys encara implementar des del ministeri que els haja correspost qualsevol política d’inversions que puga afavorir el més mínim els interessos de la seua terra d’origen, no per favoritisme, sinó per un mínim sentit de la justícia.

El cas de José Luis Ábalos és... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

"Sí se puede" llançar vots d'esquerres al fem

-->

Text de la meua columna Va com Va emesa per Ràdio Gandia el 28 de maig de 2019
Ací es pot escoltar l'àudio original

Una de les grans alegries que vaig rebre el diumenge electoral va ser saber que els feixistes purs i durs de VOX no van a tindre cap representació a l'ajuntament de Gandia. Això diu molt de la maduresa dels i de les votants de Gandia, que tenen molt clar els límits del dignament suportable per una democràcia. Enhorabona.

Per altra banda, sembla que la figura carismàtica de Diana Morant no ha necessitat de cap telefèric per a encimbellar-se a les altures dels onze regidors. Si tenim en compte això, la talla política de Diana, crec que la gent de Compromís més Gandia Unida pot estar també contenta. Han resistit l'onada i es consoliden com a peça fonamental per al govern d'esquerres de la ciutat, per garantir que el govern siga d'esquerres. I això, malgrat el miler de vots llançats al fem per la tossuderia narcissista d'algun, només superada pels més de 16.000 vots llençats al fem per la mateixa força política de mimetisme madrileny a la ciutat de València i que va posar en risc fins al darrer moment la majoria en regidors per a l'esquerra.

El de Gandia de tota manera és encara mes sagnant, donat que ací Compromís, Esquerra Unida i fins i tot Esquerra Republicana del País Valencià van ser capaços d'unir-se en una candidatura comuna. Imagineu com hagueren sigut el resultats sumant el 3,23% de vots que ha rebut Podem als 14,25% de Compromís més Gandia Unida. 17 punts i mig. No soc un expert en projeccions, però segur que més de quatre regidors haguera sigut. Igual més de 5 i tot.

Espere que açò servisca per a que la gent de Podem emprenga una reflexió seriosa, que passe per enterar-se del país que habiten i al qual pertanyen. Per a opció d'esquerres camaleònica d'abast estatal ja està el PSOE per raons històriques diverses. Els experiments de mimetisme madrileny, que posen en segon terme els problemes específics dels valencians i les valencianes, i que fins i tot fan servir amb un cert complex la llengua pròpia, tenen les ales molt curtes. Sí a més això s'uneix a una percepció molt equivocada de les pròpies forces provenint no de l'arrelament a la ciutat sinó de la condició de concessionari local de la marca madrilenya que ix molt per la tele, el desastre està garantit. Del hipsterisme condescendent i en castellà de la mateixa força a la ciutat de València no tinc lloc per parlar-ne ací.

Per al que sí que tinc lloc és per a felicitar a Alex Ruíz, l'alcalde de Bellreguard, pels seus resultats. És un bon tio i un bon alcalde i està molt bé que això haja tingut premi.

Una crònica possible del debat electoral de Ràdio Gandia

Text de la meua columna Va com va emesa a Ràdio Gandia el 14 de maig de 2019
Ací es pot escoltar l'àudio

El dilluns, gràcies a Ràdio Gandia, vaig tindre ocasió de presenciar el debat entre els quatre principals candidats a l'alcaldia. I crec que els gandians i les gandianes poden felicitar-se perquè em va semblar un debat amb nivell i molt més correcte del que s'està convertint en habitual en la política espanyola.

Diana Morant va estar còmoda i per moments brillant. La seua condició d'alcaldessa li permetia sortejar  amb relativa comoditat les referències a la darrera legislatura de José Manuel Orengo invocant la gestió de l'equip presidit per ella. No va respondre a les provocacions que en algun moment va rebre del candidat de Ciutadans ni a l'agressivitat de Víctor Soler. L'únic que li llasta és parlar d'inversions que depenen del govern de l'estat que no sé jo si està massa per la feina de millorar el nostre finançament injust.

Pep Alandete va estar bé. Reivindicant que la seua és la llista d'integració de l'esquerra i garantia que no es perda cap vot. Va mostrar trellat, esperit conciliador i bonhomia. Fracassaren els intents dels candidats de dretes per traure a passejar els seus dimonis i costa veure Alandete com una mena de perillós radical. Potser li faltà una mica de pegada, però el seu punt fort és el seu tarannà tranquil i el va lluir fins i tot quan Pascal Renolt digué no sé quina cosa de llacets grocs.

Víctor Soler és un orador brillant i ho sap. Parla amb soltura i s'agrada. El seu problema és que no té gestió per reivindicar quan li trauen Gandia Shore i altres fites del model de Gandia que va impulsar -amb ell de Tinent d'alcalde- el PP. Tractava de compensar-ho parlant molt en primera persona en un gest personalista que em va semblar una manera de desmarcar-se. Va eixir prou bé del parany del seu hipotètic pacte amb els feixistes prometent mantindre drets civils. És una llàstima que recaiguera en tics del seu partit Bonig style com ara acusar de catalanista a qui se li pose per davant.

Pascal Renolt em va resultar molt desconcertant: per moments semblava conciliador i col.laboratiu i al següent moment anomenava "señorita Morant" a l'alcaldessa de Gandia i li preguntava si tenia fills. Semblava no descartar pactar amb el PSOE o col.laborar des de l'oposició però marcava distàncies amb un despreci que em semblà poc elegant amb Ciro Palmer per haver-ho fet; parlava de sentit comú i al minut proposava un telefèric al castell de Bairén.

I pel que fa a la llengua, una cosa em va cridar l'atenció: Pep Alandete i Diana Morant feren servir el valencià amb naturalitat. Pascal Renolt sembla que no ha tingut el temps o l'interés en eixos 32 anys d'emprenedor a Gandia que tant esmentava per aprende'l. I Víctor Soler parla un excel.lent valencià però va decidir amagar-lo en la pràctica totalitat del debat. Supose que en això, en considerar que la llengua normal per a l'espai públic és el castellà, en exercir la minorització del valencià, consisteix per a ell -per al seu partit- no ser "catalanista".