He llegit que ha mort
Ernesto Cardenal i m'ha fet molta pena. Tenia noranta cinc anys i ha tingut un
vida llarga i intensa, plena de victòries històriques i també de derrotes i
plena sobre tot de coherència i de dignitat.
S'ha convertit en
icònica la imatge de Joan Pau II renyint-lo asprament per estar al costat del
seu poble contra els sàtrapes i els dictadors. Si hi hagués de veres un paradís
ves a saber qui dels dos estaria dins i qui fora. Jo, és clar, tinc la meua
hipòtesi personal.
Sempre l'he inclós en
les meues classes de literatura. Com a mínim llegia alguns dels seus poemes,
algun psalm i particularment l'oració per Marilyn Monroe amb la seua manera
exemplar d'explicar com el cos de la dona, -o la seua imatge- és un producte en
el mercat capitalista i com a dins d'eixe cos en mig de la llei de la oferta i
la demanda, del valor d'ús i del valor canvi, no hi havia més que un enorme
buit, còsmic, i l'angoixa. Tant de bo algú contestara la darrera trucada
telefònica de Marilyn. Tant de bo algun conteste les nostres.
Ja he dit alguna vegada
que potser l'incloc també per pura nostàlgia d'altra església que jo no vaig
conéixer. Les monges i els clergues que han hagut a la meua existència estaven
molt lluny d'Ernesto Cardenal, o de Camilo Torres, o d'Ignacio Ellacuría
(impresentable el silenci amb que ha passat el 30é aniversari del seu
assassinat a El Salvador) o d'Antoni Llidó. Els que jo vaig conéixer et
recitaven de memòria el testament de Franco el dia 20 de novembre en classe de
religió, ja ho he contat moltes vegades. Es deia Jesús Comín, el franquista
aquell i a més no tenia pudor a mostrar quotidianament el seu classisme. Eixa
història la deixe per a un altre dia, però en qualsevol cas, ni oblit, ni
perdó, ni blanqueig.
A Ernesto Cardenal el
vaig veure una vegada només. I em va emocionar la força d'aquell home ancià
però tan fort per dins. Imatges d'una altra església possible que no va ser, perseguida
per l'església oficial que especula amb la por a la mort de la gent en benefici
del poder. Cañizares ha arribat a bisbe i continua amb la seua intolerància
intacta, amb el seu discurs ranci, meliflu, reaccionari i maniqueu al servei
dels poderosos i contra els febles. A Cardenal Joan Pau II el va voler humiliar
en un aeroport i el que va aconseguir es deixar clar per sempre més de quin
costat estava cadascun.
Llig també una notíciasobre preguntes sexuals, malaltisses i amb rerefons homòfob a xiquets d'onze anys en un col.legi religiós concertat de València. L'església catòlica sembla
atrapada en la seua bambolla trentina, més prop de VOX que dels refugiats, més
prop dels agressors homòfobs que de les seues víctimes, més prop de Millán
Astray que dels lluitadors i lluitadores per la llibertat i la justícia social
que jauen encara en fossars comuns. Definitivament, aleshores, Solentiname
continua estant molt lluny. I és una vertadera llàstima. Perdona'ls, mestre,
que no saben el que es fan.
La foto histórica es de Reuters
No hay comentarios:
Publicar un comentario