Creua el carrer la xicalla

He pujat al blog el text que vaig escriure per a l'exposició "Del joc al Foc", comissariada per Rafael Rivera, que havia d'estar oberta fins el 25 de març i que ara mateix estará tancada al col.legi d'arquitectes esperant temps millors. La inauguració va ser el 7 de març, i sembla en una altra vida

--------------------------------------------------

Les falles són en part una cosa de xiquets i xiquetes. Fins el 1952, és a dir, fins al famós congrés faller d’eixe any, les falles infantils no havien de dependre de cap comissió fallera adulta. Fins pocs anys abans era habitual que les falles infantils foren construides pels mateixos xiquets, de vegades sota la supervisió d’un adult. Enric Soler i Godes parlava al Pensat i Fet de 1949 d’una falla infantil plantada l’any 1900 per “uns xiquets que es deien Carles Salvador, Faust Hernández Casajuana i Pepe Blasco Teruel (nebot d’en Blasco Ibáñez)”.  No deixava, aleshores, de ser una versió figurativa d’aquelles mítiques falles de l’estoreta velleta. “Creua el carrer la xicalla / replegant els trastos per a la falla”...

A més, en la iconografia fallera no podia faltar el xiquet al voltant del monument cridant allò de “Cinc cèntims val el llibret amb l’explicació i relació de la falla”. “¿Quin valencià –que ho siga de veres i estiga per la cinquantena- no recorda, com a un component de la festa fallera, eixe crit de la xicalla del barri que, com una sageta vibrant, donava el contrapunt entre el soroll de la banda i els esclafits dels masclets?”, recordava Lluís Guarner en el Pensat i Fet del 1967. I precisament ahí, en eixa condició de vivència infantil de la festa, es troba una de les raons de la importància de les falles en la memòria sentimental dels valencians i les valencianes, i que la seua adhesió siga emotiva, visceral de vegades, arrelada al més profund de la subjectivitat. Max Aub ho representava icònicament al seu relat “La falla”, publicat el 1955 al seu exili mexicà, al voltant de la imatge d’un pare portant de la mà el seu fill per veure la cremà: “Al llegar a la calle de las Barcas oyeron el alegre repiqueteo continuo de la traca. La cara del niño se iluminó”. I és que tots i totes hem sigut xiquets de la ma del pare (o de la mare) anant a veure la cremà abans d’esdevenir mares i pares que duen de la mà altres xiquets i xiquetes.

És de veres que a partir de la integració de les falles infantils en les comissions majors creixentment institucionalitzades –i ritualitzades- perderen –com la festa en general- una part de la seua espontaneitat. Estèticament aviat començarien a arribar els personatges Disney i una versió infantilitzada i cuqui de les icones folk més rebregades. Les falleres majors infantils, incorporades a l’organigrama simbòlic de la festa el 1936, anaren convertint-se en rèpliques menors de les seues homònimes adultes.

Tot això és veritat, però també ho són les fotos de xocolatades populars a la meua falla, en la plaça que es forma a la cruïlla dels carrers Ripalda i Sant Ramon amb Beneficència, encara als anys 50 i 60: imatges d’un barri viu plé de xiquets i xiquets prenint l’espai públic. I aleshores és espontaneitat infantil i alegria popular el que hi ha. També recorde per posar una dada concreta, que el 1964 el delegat d’infantils de la meua falla, Froilán Guiral, va posar en marxa un concurs de dibuix que encara es manté cinquanta-sis anys després. Cada matí del 16 de març els xiquets i xiquetes se senten al voltant de la falla i la dibuixen, i se la tornen a fer pròpia.

És a dir, les falles mai han deixat de ser un espai de socialització per a la xicalla i un punt d’arrelament al barri. Això es fa hui encara més palés en els nostres gentrificats barris de Ciutat Vella. Xiquets i xiquetes que potser no viuen al barri renoven lligams amb xiquets i xiquetes veïns i veïnes actuals i especialment amb l’espai del seus majors. Els carrers i les places de Ciutat Vella tornen a ser viscuts com a barris, tornen a renovar la seua densitat simbòlica d’espais vius i entranyables gràcies en bona mesura a les falles.

Les falles –moltes falles- organitzen a més al llarg de l’any activitats diverses per als xiquets i les xiquetes. Són un espai dinamitzador i estimulant per a ells i per a elles, que el perceben com una extensió de sa casa i la comissió com a família estesa, com a comunitat barrial. Són aleshores també un espai segur.

A més les falles són una escola d’associacionisme. Els xiquets i xiquetes no només són una colla d’amics i amigues –que també i sobretot- sinó també són membres d’una associació, d’una xarxa identitària i tangible. Fins i tot els càrrecs representatius, malgrat els seus vessants discutibles i millorables, especialment pel que fa als rols de génere, són una escola de responsabilitat i de representació. Precisament per la seua condició de societat, d’espai públic, les falles són un lloc on ser xiquets i xiquetes però també per acompanya-los en el seu procés de maduració personal. Les falles poden ser –són- una escola de ciutadania.

Perfectibles, sense dubte; però també xarxa associativa a través dels barris, de les ciutats i pobles, punt de trobada entre les generacions, esplai a la valenciana, espai de sociabilitat, família gran i barri més enllà de la gentrificació, punt de trobada localitzat d’un sentiment de pertinença renovat malgrat la deslocalització i el desplaçament veinal. Ja ho deia en versos sintètics Ricard Sanmartín la vespra de les falles del 1935: “Mai la festa morirà / en tant hi haja xics que siguen / els falleros de demà”. I xiques, afegiriem hui.