Crec que ho he contat
moltes vegades, però ara ja fa temps que no. Cal ser capaç de tornar a mira al
passat, però sense melancolia, sense abandonar-se al tèrbol gaudi de la
recança. Jo passava les falles en casa de la meua àvia Rosa, al carrer de la
Mare Vella número 21, al Barri del Carme. Per això les primeres cremades que
recorde són de la falla del Portal de Valldigna i de la placeta de l'Àngel.
Cada vegada són més remotes però tanmateix –o potser precísamen per això- es
conserven nítides en el record.
I d’aquelles falles
sempre puc recordar la falla que plantava Na Jordana. A la placeta del Centenar
de la Ploma inclús, que jo vaig ser xiquet als anys setanta. Recorde el cap
elegant i enorme d'una dona. Recorde un tiovivo que girava amb una figura
tapada i enigmàtica i a mon pare contant una història d'una mena de conxorxa
internacional. Recorde després la falla que caigué perquè no la pogueren
plantar a la placeta i hagueren d'assomar-se a la intempèrie de la plaça del
Portal Nou. Jo m'assomava aleshores a altres intempèries, per això ho recorde
bé. Recorde una falla enorme sobre els signes del Zodiac. Sé que era enorme,
però més enorme era als meus ulls atònits dels 12 anys. I recorde també
aquelles falles que estava malalt i que per poc me les perd senceres però
encara arribí a veure una gran esfinx amb un don Quixot xicotet al damunt. I
podria seguir i omplir aquesta columna d'un demorat je me suviens: els caps dels vells i el braser albirant el barri,
dos peixcadors damunt d'una ona mediterrània encarant el cel inclement
d'aquelles falles que no va parar de ploure i en les que jo estava a punt
d'entrar en la universitat, i una falla dins d'una plaça, una metafalla, i un
pinotxo gegant, i els Beatles i el verí del teatre.
Recorde que cada any
compràvem el llibret. Un any estava plé d'articles sobre el barri, altre era
una caixa plena de cosetes. Els llibrets de Na Jordana els llegia i els
rellegia. “La nostra placeta parla”, posava en algun lloc, ho recorde bé. I la seua
placeta em parlava, d'arrels i de pertinences, de fer falla, d'orgull de barri.
Borrego i Galindo, Borrego i Pitarch, Alarte i Querol: cognoms fallers, del
barri del Carme, coneguts llibret rere llibret, celebrities al nostre món xicotet.
Ja fa anys que tinc la
sort que Pere, i Vicent i la gent de Na Jordana són amics meus i amigues meues.
He escrit al seu llibret i m'he sentit a casa al seu casal. Però no perden
l'àura d'aquelles nits de març a casa després de recórrer la ciutat en festes
llegint els seus noms a llibrets mítics. Sóc amic de celebrities de la meua primera adolescència. Quasi res. A veure qui
pot dir això.
En totes eixes coses -i
encara en altres- he pensat des que el diumenge Na Jordana Teatre va muntar una
obreta escrita per mí al Talia a la Presentació d’Ariadna, la seua fallera major.
I ha sigut bonic aleshores mirar aquell passat, sense melancolia. No hi ha
recança, aleshores, sinó, al contrari, ric de tot el que has trobat fent el
camí, joia de viure, i de ser valencià i d'esperar un any més que arribe març.
Perquè no hi ha espai per a la melancolia quan comproves que aquella llum
remota és esta llum, retrobada.
La foto de la Falla de 1984 prové de Najordana.es; la de 1989 de cendradigital.com
No hay comentarios:
Publicar un comentario