Com en tots els abrils republicans i lliures

Text de la meua columna Va com va emesa per Ràdio Gandia el 16 d'abril de 2019
L'àudio es pot escoltar ací

La setmana passada va estar d'emocions. El diumenge va ser 14 d'abril i el dilluns 15 vaig conéixer en un congrés que hem celebrat a la facultat de filologia al gran José Sanchis Sinisterra. Cada vegada que llig Ay Carmela!, cada vegada que done classe sobre ella -no confondre amb la mediocre i parcialment neutralitzadora pel.lícula d'un Carlos Saura en hores baixes- m'emocione profundament: amb les seues intertextualitats, amb el seu traçat del mapa de la derrota, la seua representació de la cultura popular dels anys 30, la dignitat dels còmics i la sistemàtica violència franquista: amb la seua defensa de la necessitat de la memòria democràtica republicana.

Sempre m'impressiona com eixa emoció no es veu interferida per la proliferació de la paraula "Espanya". De fet, en realitat m'emociona la constatació cada volta sobtada que allí no és una paraula opressora. Perquè abarca Carmela, Paulino, els brigadistes i eixes dues Montses catalanes que, en la ultratomba s'insulten en català (una és de la FAI i l'altra del PSUC) però juntes funden un sindicat per recordar. És l'Espanya de Max Aub, d'Antònio Machado, de Luisa Carnés, de Maria Teresa León i Mercé Rodoreda. Per això sona diferent. Per això sona tan bé.

Eixa és l'Espanya derrotada en el 39. L'altra, la negadora de la diversitat interior, l'opressora feroç: contra les dones, contra els homosexuals, contra qui parla una llengua que no siga el castellà, contra els immigrants, contra l'ensenyament públic, contra la sanitat universal, la del aporellos oé, la del soy español español español, eixa Espanya és l'hereva del franquisme, una Espanya de monarques, aristòcrates de diversos llinatges i de súbdits.

I per això, en aquest mes d'abril, tan carregat de memòria, em reafirme en la certesa que el projecte compartit al qual tots i totes cabem, la única manera de dir Espanya i sentir orgull legítim, és la república. Perquè si no, al remat no hi haura Espanya, o la que hi haurà, mutilada i trista, serà la d'ells, la dels feixistes, la de les èlits amb dret a corrupció impune, la dels súbdits, la del rei, la dels nobles i els plebeus.

Per això hui m'abelleix dir, com van dir els nostres avantpassats en aquell 14 d'abril de 1931 tan ple d'esperances, com en cada abril que ens separe de la tercera, com en tots els abrils republicans i lliures del futur: visca la república.