Quan era xiquet -i
adolescent- m'agradava escriure paraules en la sorra. El meu nom, per exemple.
O alguna frase bonica. O algun dibuix molt senzillet -jo sempre he dibuixat
molt malament-. Ho feia sobre tot al vespre, quan eixia a passejar per la vora
de la mar i havia molt poca gent a la platja.
Em resultava fascinant esperar que el mar l'esborrara. Primer el llepava
tímidament, s'enduia apenes els primers traços. Després, de cop i volta
arribava l'ona, el cobria sencer i en retirar-se no quedava absolutament res,
ni rastre de la meua acció sobre la llisa superfície de l'arena.
El mateix em passava
amb les pròpies petjades. En els meus passejos d'anada i tornada, quan pegava
la volta podia desfer els meus passos xafant les empremtes de l'anada. Però aviat
m'era impossible, confoses amb les d'altres peus, o, novament esborrades per
l'aigua que tot ho allissa, l'aigua, enemiga del foc i tan destructora com ell,
que no només destrueix sinó que esborra qualsevol rastre. La platja és sempre
nova, sempre sembla acabada de fer encara que siga el resultat de segles i
segles d'erosió constant.
Hi havia alguna cosa
profundament fallera en aquell gest: construir i mirar la destrucció, percebre
en la destrucció el que té de bell i d'emocionant, conjurar els cicles per
començar de nou. Això és que fem d'alguna manera els fallers i les falleres:
construïm i destruïm. Però hi ha una diferència fonamental: nosaltres sí volem
deixar petjada. En realitat no volem que la plaça de la nostra falla semble
sempre nova, que cada falla semble la primera, que no hi haja ni el més mínim
pas de la nostra acció i de la nostra presència en el barri i en el món.
Per això lluitem
tenaçment contra l'oblit i ho omplim tot de rastres: de plaques, de
commemoracions, de pergamins, de recompenses simbòliques, d'aniversaris, de
fotografies, que un dia són noves, i un altre ja no ho són, i un altre comencen
a engroguir-se emmarcades en un racó del casal: ma mare quan va ser la reina de
la falla, mon tio participant de la despertà, una foto de conjunt de la
xocolatada a la plaça, l'imposició de banderins a l'estandard... Per això els
fallers i les falleres posem per a la foto amb naturalitat, adivinem l'objectiu
de la càmera. Perquè vivim cada moment adivinant la textura de record que
tindrà. El present és per a nosaltres un record futur.
Però les nostres
petjades principals són els llibrets. Són tota una col.lecció de petjades. En
orígen eren com una prolongació de la falla, units a ella, fulles volants
fugaces com ella. Però aviat assoliren condició d'annuari i voluntat de
permanència. En tal any, aquest era el cens, aquest el president o la
presidenta, aquesta la reina de la falla, aquest va ser el monument al voltant
del qual férem la festa i que després reduírem a cendres, aquest l'artista.
Pedres miliars, llibres pesants, que queden, que ocupen espai, que són
prolongació nostra més enllà de nosaltres, viatgers del temps carregats de
paraules. Algun dia algun lector remot llegirà estes línies i es preguntarà qui
vaig ser jo, qui era el subjecte d'aquestes obstinades paraules, desxifrarà les
meues petjades en el paper. Apenes coneixerà res de mi, pero adivinarà de
manera profunda i entranyable, cordial i vertadera, que jo vaig ser -sóc, seré-
dels seus.
Malgrat això, les
falles també s'obstinen incoherent, persistentment, en semblar noves en arribar
març. Sempre iguals en part, a elles mateixes, i sempre noves, com és nou l'any
que s'aboca a la primavera, com és nou el cel al final de l'hivern.
Les falles són eixa
combinació de novetat absoluta, de reinici del ritual i d'última petjada d'una
llarguíssima série que es perd en la profunditat dels anys i ens connecta als
que fórem, ens recorda d'on venim, ens relliga als nostres avantpassats. I fan
que alguna cosa d'ells i d'elles visca en nosaltres, que algun eco de les
rialles d'altra época ressone en la nostra rialla, que alguna de les espurnes
de la nit de Sant Josep brille amb llum repetida...
No hay comentarios:
Publicar un comentario