Les falles com petjades en la sorra

Aquest article va ser publicat originalment al Llibret de la Falla Beniopa 2019 i va obtindre el Segon dels Premis Ajuntament de Benirredrà als millors articles publicats a un llibret de falla de Gandia l'any 2019

Quan era xiquet -i adolescent- m'agradava escriure paraules en la sorra. El meu nom, per exemple. O alguna frase bonica. O algun dibuix molt senzillet -jo sempre he dibuixat molt malament-. Ho feia sobre tot al vespre, quan eixia a passejar per la vora de la mar i havia molt poca gent a la platja.  Em resultava fascinant esperar que el mar l'esborrara. Primer el llepava tímidament, s'enduia apenes els primers traços. Després, de cop i volta arribava l'ona, el cobria sencer i en retirar-se no quedava absolutament res, ni rastre de la meua acció sobre la llisa superfície de l'arena.

El mateix em passava amb les pròpies petjades. En els meus passejos d'anada i tornada, quan pegava la volta podia desfer els meus passos xafant les empremtes de l'anada. Però aviat m'era impossible, confoses amb les d'altres peus, o, novament esborrades per l'aigua que tot ho allissa, l'aigua, enemiga del foc i tan destructora com ell, que no només destrueix sinó que esborra qualsevol rastre. La platja és sempre nova, sempre sembla acabada de fer encara que siga el resultat de segles i segles d'erosió constant.

Hi havia alguna cosa profundament fallera en aquell gest: construir i mirar la destrucció, percebre en la destrucció el que té de bell i d'emocionant, conjurar els cicles per començar de nou. Això és que fem d'alguna manera els fallers i les falleres: construïm i destruïm. Però hi ha una diferència fonamental: nosaltres sí volem deixar petjada. En realitat no volem que la plaça de la nostra falla semble sempre nova, que cada falla semble la primera, que no hi haja ni el més mínim pas de la nostra acció i de la nostra presència en el barri i en el món.

Per això lluitem tenaçment contra l'oblit i ho omplim tot de rastres: de plaques, de commemoracions, de pergamins, de recompenses simbòliques, d'aniversaris, de fotografies, que un dia són noves, i un altre ja no ho són, i un altre comencen a engroguir-se emmarcades en un racó del casal: ma mare quan va ser la reina de la falla, mon tio participant de la despertà, una foto de conjunt de la xocolatada a la plaça, l'imposició de banderins a l'estandard... Per això els fallers i les falleres posem per a la foto amb naturalitat, adivinem l'objectiu de la càmera. Perquè vivim cada moment adivinant la textura de record que tindrà. El present és per a nosaltres un record futur.

Però les nostres petjades principals són els llibrets. Són tota una col.lecció de petjades. En orígen eren com una prolongació de la falla, units a ella, fulles volants fugaces com ella. Però aviat assoliren condició d'annuari i voluntat de permanència. En tal any, aquest era el cens, aquest el president o la presidenta, aquesta la reina de la falla, aquest va ser el monument al voltant del qual férem la festa i que després reduírem a cendres, aquest l'artista. Pedres miliars, llibres pesants, que queden, que ocupen espai, que són prolongació nostra més enllà de nosaltres, viatgers del temps carregats de paraules. Algun dia algun lector remot llegirà estes línies i es preguntarà qui vaig ser jo, qui era el subjecte d'aquestes obstinades paraules, desxifrarà les meues petjades en el paper. Apenes coneixerà res de mi, pero adivinarà de manera profunda i entranyable, cordial i vertadera, que jo vaig ser -sóc, seré- dels seus.

Malgrat això, les falles també s'obstinen incoherent, persistentment, en semblar noves en arribar març. Sempre iguals en part, a elles mateixes, i sempre noves, com és nou l'any que s'aboca a la primavera, com és nou el cel al final de l'hivern.

Les falles són eixa combinació de novetat absoluta, de reinici del ritual i d'última petjada d'una llarguíssima série que es perd en la profunditat dels anys i ens connecta als que fórem, ens recorda d'on venim, ens relliga als nostres avantpassats. I fan que alguna cosa d'ells i d'elles visca en nosaltres, que algun eco de les rialles d'altra época ressone en la nostra rialla, que alguna de les espurnes de la nit de Sant Josep brille amb llum repetida...