Elegia i fum de les cendres de la falla

Aquest poema aparegué publicat originalment al Llibret de la Falla Beniopa de Gandia 2017

"...cendra queda tan sols que escampa el vent"

         Francesc Puig i Espert

Recordes la plaça en silenci

amb les llums de la festa encara enceses.

Apenes alguns caminants perduts

tractaven d'aferrar-se a la darrera alegria

i no podien evitar que fos ja

anacrònica.

Tu miraves tendrament la cendra de la falla

i miraves enlairar-se les columnes de fum,

del fum ara ja blanc de la fusta.

La soledat era això

                              -pensaves-.

Aqueixa sensació d'estar suspés,

entre el passat

-entre tot el passat-

i el futur desconegut més enllà de les cendres.

Totes les nits de Sant Josep són la mateixa

-havies escrit no feia molt-.

Per això havies recordat la infantesa

un moment abans

il.luminada per les flames d'aquella nit incerta

i circular.

Per això havies quasi sentit de nou

el tacte rugós de la mà del pare,

o la mirada brillant de la mare

aparentant indiferència

perquè

            -d'alguna manera fosca-

entens que trobava de malt gust

que la sabereu feliç.

Estaven allà tots ells, en aquella plaça,

darrere de les flames,

en les ombres que són sempre

el revers necessari de la llum.

Tots els focs són el foc, com volia Cortàzar.

Però ara de repent, palplantat allà,

absort, amb un lleuger estupor,

entens que també totes les cendres són la cendra,

que tots els fums són el fum

i que a la fi

aquest és el lloc on acaben els cicles

i cendra i fum són finalment

-->

el que roman.