El corredor mediterrani: corre molt però mai no arriba

A Madrid tenen una idea molt peculiar del concepte "mediterrani". Creuen, de veres ho creuen, que ells i elles són mediterranis. És lògic: pensen Espanya com una mena de rodalia de Madrid, amb la qual cosa tenen el seu port i tot (Alacant) i la seua platja (Gandia). Per això van presumint en Europa de dieta mediterrània o creuen que la cançò "Mediterraneo" de Joan Manuel Serrat, escrita en castellà, però abans que es fera col.lega de Sabina, parla d'ells. I s'emocionen cantant-la i tot.

Per això no és estrany que troben d'allò més normal que el corredor mediterrani passe per Madrid. I no és estrany que personatges com ara Susana Díaz en l'època en que volia fer el bot des de províncies a la capital del regne també ho defenguera com a normal. I supose que ara ho defensarà també. Perquè les provincies muy españolas y mucho españolas al que de veres aspiren és a estar ben comunicades amb Madrid. L'eix primigeni Sevilla Madrid de l'AVE és d'alguna manera el somni provincià fet tren xaxi.

A més fer un corredor mediterrani pel mediterrani, eixa tautologia "separatista", tindria altres conseqüències indesitjades per la villa y corte. Bàsicament vertebrar el territori de l'estat de manera no radial. És a dir, que els valencianets i valencianetes se n'adonen que el camí cap a Europa -eixa Europa idealitzada durant molt de temps, mercat i model de civilililili, com diu la cançò- passa per Barcelona i no per Madrid.  I és que anem espai, quan els mitjans i els polítics espanyolassos parlen de preservar la unitat d'Espanya no parlen de qualsevol unitat, no se'm despisteu, a veure si ací qualsevol territori amb llengua diferent al castellà es va a creure amb els mateixos drets que la sacrosanta Castella, la de Espanya-la-empresa-de-Castella. No es tracta d'una unitat federal, posem per cas. O una unitat en la plurinacionalitat reconeguda que garanteix que diverses nacions estiguen juntes precisament perquè se'ls reconeix el dret a no estar juntes si no volen. No, això ni és unitat ni és res. La vertadera unitat és la Madridcèntrica, amb el castellà com a única llengua del poder, radial i monàrquica -i corrupta- por la gracia de Dios. I com eixa unitat per molt que s'entesten "no és natural", que diria Josep Vicent Marqués, aleshores el corredor mediterrani mediterrrani se'ls apareix com un risc que no poden córrer, exactament al mateix nivell que la federació de comunitats autònomes, la desprovincialització i altres coses paregudes que les carrega el dimoni.

I això si parlem del corredor mediterrani, que el tema dels trens dóna per a molt. Heu provat a anar a Alcoi en tren? Des de Xàtiva encara es pot. I anar i tornar? Heu provat? La línia que uneix València i la que fou capital industrial valenciana llangueix sense remei, sense freqüències de pas, sense manteniment. De la línia Gandia-Alcoi (de quan Gandia era la platja d'Alcoi) queda un carrer a la capital de la Safor i una locomotora a Almoines. I del tren Gandia-Dènia, eixe vertader corredor mediterrani per a passatgers, de quan en quan es parla, sobre tot en campanya electoral i amb verbs conjugats en futur. És un tren mític, màgic, com el tren de Hogwarts. Es parla, es parla, però ningú l'ha vist. I no sé jo si l'arribarà a veure.

Les rodalies vertebren territori. Són transport sostenible i de qualitat. I popular. Transporten gent del poble, obrers i obreres, estudiants. Supose que són massa coses per a que els llunyans poders polítics de caire quasi colonial que ens han tocat en sort hi estiguen interessats.

Per això, malgrat que en els anys en que els valencians i les valencianes votaven majoritàriament al Virrei Camps, a la cacic Barberà o al cacic Rus quasi perd del tot l'esperança, crec que el corredor mediterrani, les rodalies i tantes altres coses que necessitem els valencians i les valencianes estan lligades a la nostra pròpia autopercepció com a nació. A la construcció nacional valenciana, que es deia abans. Ser un poble unit, alegre i combatiu, Vindre d'un silenci, però anar a la paraula, ferma i digna. Ser això. Voler ser això. Valencians i valencianes. Sense cacics, sense oligarquies botifleres, sense voler ser el port ni la platja de Madrid. Sense pensar que el camí al món passa per Madrid. Creure-s'ho. Sacudir-se culpes, i complexos. Tindre menys banderes d'eixes monàrquiques i castrenses als balcons i més solidaritat amb els altres pobles de l'estat, que pateixen l'estat madridcèntric i arrogant.

Possiblement no arribaran els corredors, ni els rodalies al dia següent de tot això. Però estic segur que serà el principi de la solució. Esdevenir subjecte és la primera condició per a parlar d'igual a igual amb el poder.

(Aquest article el vaig escriure perquè me l'havien encarregat per a un llibret de falla d'aquest 2018. Sembla que es va perdre pel camí. Serà la maledicció del corredor mediterrani...)