Manel Marí

Manel Marí llegint poemes al Centre Internacional de Gandia en 2013

(Aquest text correspon a la columna "Va com va" emesa al programa "Hoy por hoy Gandia" de Ràdio Gandia el 6 de febrer de 2018. Ací es pot sentir l'àudio)

"Amb el fuet i el bram em mena / el mestratge la mort -me'n fot, / però és la mort qui ara es revolta / i diu la seva en represàlia". Estos versos són de Manel Marí, el gran poeta eivissenc i valencià, el meu amic Manu. I sí, el dimecres passat la mort va dir la seua en represàlia amb el fuet i el bram, i ens el va llevar i encara sembla mentida.

Manel Marí era un poeta savi i sorneguer, mestre de les paraules i dels ritmes, de les tradicions poètiques i dels tons. Havia llegit molt, sabia molt, i amb tot això havia construit la seua pròpia veu. Era gran, com a poeta i com a persona. I com passa amb les vertaderes persones grans, era senzill i proper en el tracte, i ací a Gandia en va deixar mostra i petjada.

Ho fa fer en la Trobada d'Escriptors Joves en 2006. Ho va fer en guanyar el Premi Senyoriu d'Ausiàs March el 2003 i el 2017 altra volta fent de mantenidor de l'acte de lliurament. I també el 2009 quan guanyà el premi Joan Climent. I quan el vaig convidar a llegir els seus versos als estudiants de la Universitat dels Majors del Centre Internacional de Gandia en 2013. Es va fer amb tots i amb totes, amb la manera precisa d'encarnar els seus poemes que tenia, amb la barreja exacta d'humor, de companyonia, i de profunditat, quan parlava de la vida, quan parlava de les nostres maltractades societats.

Manu era a més un amic generós i lleial. Encara que passaren temps sense veure'ns, quan ens trobàvem, a casa de Nuria, o al carrer Sant Ferran, o al Centre Octubre, sempre em rebia amb dos besos i amb la sensació que el lligam fet d'amistats comunes, de converses teixides, de nits electorals, de vins i de cerveses, i de pèrdues viscudes junts, estava intacte, ferm i constant, per molt gran que es fera com a poeta, per importants que foren els premis que guanyara. Enguany li vaig demanar un poema per al llibret de la meua falla, i no només va acceptar de seguida, sinó que va afegir que li abellia molt. I així ho fa fer: un sonet perfecte i rotund del seus, cridant-nos a la revolta vital i quotidiana i alegre.

Perquè Manu era profundament vitalista. Li agradava la vida, i li agradava la gent. No en va el seu darrer llibre es titula Tavernàries. En els bars era capaç de treballar, de llegir i de trobar en la remor una mena especial de silenci: el brunzir de la gent que té la textura de la vida, d'on naixen els textos, on troben sentit. Per això també sempre hi havia vi en els recitals que organitzava amb la seua colla a Ca Revolta. La poesia i el vi negre, plaers sensorials que reserven ensenyances amagades per a qui sap cercar, trinxeres i espais de resistència, revoltes viscudes íntimament i amb els altres.

"Qui diu d'anar-se'n? No pas jo, / que em quedo a despertar-me a soles / i cerco un roc a les palpentes / per bregar un dia més de nit", diuen altres versos seus. I en efecte, eixa ha de ser la nostra represàlia contra la mort: prendre-li la paraula al poeta, continuar teixint resistències, cercant rocs a les palpentes. I sostenir la memòria de l'amic, llegir i rellegir els versos, i sentir la seua veu, greu, sorneguera i rotunda, que continua bategant a dintre d'ells.