Aquell pati és sa casa

He estat llegint aquest matí l’article sobre la sentència aquesta que blinda els concerts educatius que signa Moisés Pérez a El Temps i he descobert que els iniciadors del procediment judicial van ser el col.legi El Pilar de València i La Salle, de Paterna, encara que sembla que són les escoles professionals, “La Salle dels pobres”, com deien en l’altre, el del barri del Campament a Paterna, al qual jo vaig fer l’ensenyament secundari.

Del col·legi del Pilar no sabia molt. Que el porten els marianistes i que va ser en algún moment un dels col·legis més exclusius de la ciutat. També que té un enorme cartell que sempre m’ha cridat l’atenció: dóna al seu pati però està pintat amb la clara intenció que es veja des de fora. “Este patio es mi casa”, en una emfàtica declaració de propietat privada. Sempre em va fascinar des que el van pintar i mostra el agut concepte patrimonial que tenen els cadells de les classes dominants o els qui se’n senten part per portar els xiquets a una escola concertada d’eixes fines. El curiós és... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

En la mort d'Espanyeta

 

 

És curiós com funciona la memòria. Recorde amb nitidesa el lloc, però no la seua funció. Era una sala d’espera d’algun despatx de coses de majors al qual acompanyava els pares quan jo era un xiquet. Tenia butaques i una taula central de fusta i vidre amb revistes. Si tanque els ulls quasi ho poc veure, però no recorde si era un metge, o un gestor, o un advocat. Sé que els pares hi anaven, i que jo, com a molts llocs, sovint els acompanyava. Abans els xiquets anàvem acompanyant a coses de majors amb molta naturalitat, crec. Jo ho feia. Però a diferència d’altres llocs avorridíssims, a mí m’agradava anar a aquell, perquè la sala d’espera guardava tresors de valor incalculable per a mi: estava la revista del València C. F., així que per mi la gestió podia durar tot el temps que necessitaren perquè jo estava entretingut, més encara, absort. Un parell de vegades em donaren algun exemplar i els vaig llegir una i altra vegada, i els vaig guardar amb cura i de fet encara els conserve en una caixa de relíquies futbolístiques.

Ho vinc a dir perquè vaig recordar aquell despatx i aquelles vesprades l’altre dia en conéixer la notícia de la mort de Bernardo España, és a dir, “Espanyeta”, que ja era personatge secundari però habitual en aquelles revistes mítiques per als meus ulls d’infant...

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

12 d'octubre: l'imperi contraataca

Ahir va ser la “festa nacional espanyola”. Realment, si ens parem a pensar-ho és impressionant l’elecció de la data i ens parla dels pressupostos des d’on es pensa i se celebra la suposada i problemàtica identitat nacional espanyola. Vull dir, si es pensara des de criteris de nacionalisme burgés liberal del XIX, com altres festes nacionals d’estats veïns, un podria pensar com a lògica la data fallera del 19 de Març, aniversari de l’aprovació de la constitució liberal de 1812 per les Corts de Cadis. O la del 18 de setembre, aniversari de la Gloriosa, la primera revolució burgesa d’ampli espectre i ambició. O la de l’11 de febrer, aniversari de la proclamació de la Primera República Espanyola. La del 14 d’abril seria meravellosa, és clar. Fins i tot un podria pensar que des del relat mitificador de la transició que s’hem hagut d’empassar durant tants anys la data del 6 de desembre tindria certa lògica des del relat de la Cultura de la Transició.

I és que el dia de l’anomenada festa nacional no és qualsevol cosa: a més de ser una mena de declaració de principis i d’identitat és el dia en que es trau a passejar l’exèrcit amb les seues millors gales, exhibició d’armament i paracaigudistes que s’estavellen contra faroles. Al servei de què està l’exèrcit i fins i tot la cabra de la legió? 

 L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

L'habitació del fill

El divendres no vaig ser capaç de veure La mort de Guillem. M’ho havia apuntat des que vaig conéixer de l’emissió simultània per al País Valencià, Catalunya i les Illes Balears, un fet històric, sense cap dubte. Però finalment no vaig poder, no em vaig fer l’ànim. Recorde perfectament el dia que em contaren la mort de Guillem en tornar d’unes vacances de pasqua, recorde qui m’ho va contar i on, en el hall de la facultat que aleshores compartíem Filologia i Geografia i Història. Recorde també el que va passar després, la bruta campanya de Las Provincias, la sensació d’impunitat dels nazis, les vergonyoses complicitats i la por. Recorde els rostres del pare i de la mare de Guillem, la seua fermesa, la seua dignitat, el seu dolor immens d’haver perdut un fill, el dolor inexplicable, aberrant, contra natura d’un pare, d’una mare, que han perdut un fill de divuit anys, de colp un dia, sense comiat, perquè la mà d’un feixista ho ha fet, ho ha volgut.

No vaig poder veure-la perquè ara jo tinc un fill de dèsset anys, i puc entendre molt millor eixe dolor, la qualitat brutal inimaginable d’eixe horror, més enllà de les paraules, molt millor que aleshores, el 1993, quan la meua edat estava més propera a la del mateix Guillem que a la dels pares. Però sobretot no vaig poder veure-la eixe dia, el dia 2 d’octubre de 2020, perquè precisament eixe dia havia mort un amic meu, un xicot de trenta-dos anys que havia sigut estudiant meu, que es deia Tony Garcia del Río... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

La llibertat il·lumina totes les coses amb la seua llum (sobre la universitat en els temps del neoliberalisme)

Per un moment he estat a punt de tornar a parlar esta setmana sobre Isabel Díaz Ayuso o sobre el Preparat, que els dos ens han donat ocasió, però crec que haguera sonat reiteratiu, perquè haguera sigut glossar noves aventuretes per arribar a les mateixes conclusions: que la presidenta de Madrid és una oligarca furibundament neoliberal amb molta consciència de classe i que al Preparat li agrada, com a molts dels seus precedessors, borbonejar.

 

Així que he decidit parlar d’altra cosa de la qual porte un parell de setmanes amb ganes: de la tornada a les classes a la Universitat i alguna reflexió relacionada. I és que igual que crec que mai oblidaré el dia que vaig anar a la facultat a replegar uns llibres demanant el pertinent permís allà pel mes de maig, el silenci post-apocalíptic dels corredors, crec que mai oblidaré l’alegria que em va donar veure altra vegada, ni que siga amb mascareta i amb docència híbrida, estudiants a la porta de la facultat i estudiants a les aules. A més, vaig tindre ocasió de participar en la rebuda als estudiants de primer del Grau d’Estudis Hispànics i va ser molt emocionant veure’ls, tan jovenets i jovenetes, amb mascaretes i distància de seguretat omplint de manera saltejada l’espai de l’enorme saló d’actes, amb doble estupor, el que sempre se sent el primer dia a la universitat més l’afegit d’enguany entre protocols COVID-19 i incerteses. Vaig pensar que era una llàstima per ells i elles que fos així, però també, quasi de manera simultània, que era una alegria que encara que fos així ens poguérem trobar.

 

Les classes híbrides produeixen una sensació estranya, però almenys estàs a la classe, i parles a una part del grup de la classe. (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Díaz Ayuso i la perspectiva oligàrquica

Fa molts anys vaig ser a Caracas en una estada a la Universitat Simón Bolívar mentres era Becari d’Investigació. En concret va ser a juliol de 1998. Ho vinc a dir perquè aleshores encara no governava Hugo Chávez. Estava com a president Rafael Caldera i Chávez liderava el MVR (Movimiento V República) i tot feia presagiar la seua victòria, que en efecte acabaria per produir-se només cinc mesos després.

 

Però no vos volia parlar hui d’això, encara que és un tema molt interessant. Igual un dia li dedique una columna. Només faré un apunt. Mai oblidaré les imatges tan brutals de diferències socials que vaig poder veure. I soc conscient que les realitats més extremes evidentment no les vaig veure, o les vaig veure de lluny, perquè Caracas, eixa gran ciutat encaixada en una vall, no pot amagar la seua perifèria. Així que podia veure per la nit les llumenetes de les casetes penjades dels cerros. Els rics veneçolans eren molt rics aleshores en aquell país exportador de petroli. I els pobres eren molt pobres.

 

En algun moment vaig tindre ocasió de sentir parlar gent de la classe alta sobre els pobres i sobre els marginats. I el que em va cridar més l’atenció no va ser el despreci de classe, sinó l’estranyesa amb la qual parlaven. Assenyalaven els seus costums com si estigueren parlant d’una ètnia diferent amb hàbits, tendències i costums grotescos, aliens i indescifrables. Els pobres eren l’alteritat absoluta, llunyana i temuda.

 

Doncs bé, l’altre dia en sentir Isabel Díaz Ayuso vaig recordar aquelles converses... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

L'àudio complet el trobareu a SoundCloud fent clic ací

El centre del feixisme valencià

Llig a un article de Lucas Marco a eldiario.es que Emilio Attard tenia entre els seus papers una còpia de l’acta de constitució del GAV. Evidentment no és cap sorpresa la vinculació de l’UCD amb el naixement i l’agitació del blaverisme, però sempre és interessant tindre proves documentals. I en estos temps a més en que estem revisant els mites de la transició, igual va sent hora de posar en el seu lloc l’autoproclamat ‘centrisme’ de l’UCD, el partit que va servir de pont perquè el darrer president nomenat directament pel successor de Franco es convertira en el primer escollit democràticament. Si ho pensem així sembla un truc de prestigitació, però eixa és la pedra angular de l’exemplar transició espanyola. I ja sabem el que li passà inclús a eixe president quan sembla que s’ho va creure això i va eixir-se’n del guió. Todos al suelo...

A l’UCD estava també Rodolfo Martín Villa, amb unes quantes morts a les seues esquenes, per les que ara ha hagut de respondre davant d’una jutgessa argentina amb la seguretat que no haurà mai de fer-ho davant un jutge espanyol. Ací a casa nostra estava Fernando Abril Martorell, cunero que se’n va recordar que era valencià per vindre de paracaigudista, Manuel Broseta, de qui es podrien dir moltes coses i poques bones sobre com va trair el valencianisme, i Emilio Attard, el que va tindre l’ocurrència del nom Comunitat Valenciana, que fins i tot ell mateix sabia que era despersonalitzador i feble. Eixa és la mala sort dels valencians i les valencianes. Quan per fi assolim un estatut d’autonomia perdem el nom pel camí… Després hi havia personatges com aquell Rafael Orellano que recorda l’article, els foscos enllaços amb el braç armat feixista.  (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

L'àudio complet el trobareu a SoundCloud fent clic ací