Senyals nazis que precediran la fi del món

(Si voleu escoltar aquesta columna, trobareu el podcast en Soundcloud fent clic ací)

El passat divendres el grup municipal de VOX a la ciutat de València es va negar a recolzar una declaració institucional, coincidint amb l'aniversari de l'alliberament d'Auschtwitz, condemnant l'extermini dut a terme pels nazis durant la segona guerra mundial perquè el text incloïa referències al col.lectiu LGTBI  i, segons el regidor, aquest col.lectiu no va patir persecució nazi; no és nou, ja el passat 13 de gener el regidor de VOX del municipi de Bétera es negà a recolzar un homenatge als veïns del poble morts a Mauthausen perquè deien que calia fer homenatge a totes les víctimes -açò és literal-, "de un bando o del otro".

A banda, i a altre nivell, un àrbitre va suspendre un partit de futbol i la Lliga de Futbol Professional va imposar dures sancions perquè el jugador de l'Albacete Zozulya havia sigut insultat des de la grada amb el qualificatiu de nazi. Aquest jugador, entre altres coses, havia mostrat les seues simpaties pels aliats de Hitler durant la invasió d'Ucraïna en la Segona Guerra Mundial, perpetradors d'assassinats de masses. Des d'aquell dia greus insults contra altres jugadors, particularment contra Iñaki Williams, jugador negre de l'Athletic de Bilbao, no van meréixer ni tan sols ser consignats en l'acta per l'àrbitre.

Encara en altre nivell, una tal Mariló Montero, famosa televisiva, mostrà la seua indignació perquè els ministres de Podemos portaren una xicoteta insígnia amb el triangle roig que estaven obligats a dur els presos polítics en els camps nazis. Li semblava a la referida celebrity signes d'un inusitat radicalisme polític. Només li faltà dir -estava clarament implícit- que alguna cosa haurien fet per a estar a un camp de concentració.

Pujant el nivell de frivolitat una tal Elena Tablada, de la qual jo desconeixia feliçment la seua existència, es va fer una foto al memorial de l'holocaust en Berlín amb una de les poses banals que ja s'estan fent lamentablement habitual en aquest monument. Va anar un pas més endavant incloent a un dels hashtags tronats un acudit, si involuntari d'una frivolitat insuportable, si voluntari d'una misèria moral no menys insuportable, a propòsit dels xiquets que acabaren les seues curtes vides als forns crematoris nazis.

I podria seguir. No és estrany: estem a un país on la fiscalia considera que els nazis són un col.lectiu vulnerable que mereix protecció. La irrupció d'un partit explícitament feixista al panorama polític espanyol i potser la creixent distància històrica ha afavorit aquesta mena de gestos de tebiesa cap al nazisme o d'una inusitada equidistància que seria fins i tot delicte en altres països. Ni nazis ni antinazis, ni feixistes ni antifeixistes, sembla ser per a molts, el políticament correcte. I ja se sap cap on cauen sempre aquestes equidistàncies retòriques entre víctimes i botxins.

Haver patit quaranta anys de la dictadura d'un aliat de Hitler és el que té. I que, com estem comprovant, una part del seu imaginari transitara tranquil.lament fins trobar-se preocupantment viu -i cada vegada més públic- en amples capes de la societat espanyola.

La foto prové d'aquest twit: https://twitter.com/Zurro_85/status/1213032824024043520?s=20

El niño del vagón de ganado

En la página 244 de Vida y destino, de Vasili Grossman, leemos: “La mayor parte del tiempo permanecía inmóvil y callado. De vez en cuando sacaba del bolsillo una vieja caja de cerillas, miraba de reojo en el interior y luego volvía a esconderla en el bolsillo”.

Se llama David, tiene seis años, y está en un vagón de ganado, con una multitud de personas, siendo trasladado desde Kiev, donde había ido a pasar las vacaciones con su abuela, a Auschwitz. Más adelante, bajaremos con él del vagón, asistiremos al proceso de selección, caminaremos hasta las duchas, hasta los vestuarios, hasta la cámara de gas.

En la caja de cerillas, que miraba con insistencia, guarda un capullo. Cuando llegue a su destino se habrá convertido en una crisálida. Seis años es la edad que tiene mi hijo ahora. Puedo imaginarlo perfectamente comprobando de cuando en cuando que lleva la peonza en el bolsillo. Puedo recordarme a mí mismo comprobando por ejemplo cuáles son los cromos de la liga que tengo repetidos. Y de pronto siento que esos gestos infantiles los hubiéramos podido repetir –nosotros- en un vagón de ganado.

Eso es lo deslumbrante de esta novela. Es monumental, coral, totalizadora, ese tipo de novelas que ya no se escriben y de pronto, destaca un detalle, conmovedor, cotidiano, verosímil. Y el lector se siente en ese tren. Siente con toda su claridad –con todo su estupor- que esas cosas sucedieron de verdad, a gente de verdad, con sus abuelas, sus veranos, y sus cajitas de cerillas llenas de pequeños tesoros, a gente para la que aquellos trenes y aquellas duchas eran tan ajenas como lo son para nosotros, hasta el instante mismo en el que dejaron de serlo.

Y eso es entonces lo que la literatura actualiza, su grandeza y su necesidad. Y uno siente, por un momento, que ha entendido algo, terrible, precioso y triste sobre el ser humano, sobre sí mismo, sobre los individuos pequeños arrastrados por los vientos de la historia. Y es algo tan precioso, tan triste, tan terrible, que uno no sabe muy bien qué puede hacerse después.

El recuerdo se convierte entonces en una forma de acción. Y en una ética.