La meua llista de desitjos fallers

Aquest text va ser publicat original al Llibret de la Falla Santa Anna de Sagunt del 2018

M'agrada que la comissió de la Falla Santa Anna em demane una llista de desitjos sobre les falles. Vaja per davant que de les falles tal com són ara m'agraden ja moltes coses: que siguen una festa popular i valenciana que ens uneix de nord a sud del País (especialment si hi afegim les fogueres d'Alacant, festa germana, i per a ser exactes, filla), que siguen una xarxa d'associacions que vertebra les societats dels nostres pobles i ciutats, que siguen vertaders nuclis d'acció cultural, amb l'organització d'esdeveniments diversos i l'edició de llibrets magnífics com aquest, que sostinguen la nostra llengua, i, sobre tot, que ocupen les nostres places i ciutats en una festa total i popular, que ens pauten l'any i ritmen les nostres vides, que acaben i comencen cicle amb la lluentor de la flama reflectida en els ulls atònits dels xiquets i dels que ens fem cada nit de Sant Josep com xiquets.

Però clar, posats a desitjar, se m'acudisquen algunes coses. Per exemple:

Desitge unes falles que es prenguen una miqueta menys seriosament a elles mateixes, on l'alegria popular no estiga continguda per uns rituals massa solemnes.

Desitge unes falles amb una relació desacomplexada i carnavalesca amb el poder, amb el poder polític, però també la bambolla social: unes falles que siguen més festa en el carrer i menys pàgines de societat.

Desitge unes falles vertaderament igualitàries, on de veres els homes i les dones siguen companys i companyes en totes les tasques, amb més presidentes, de falles i de federacions i de Juntes Locals, on s'abandonen determinats clixés, determinats costums que se suposa que exalten a la dona quan el que fan és minoritzar-la, objectualitzar-la, infantilitzar-la.

Desitge unes falles que estimen de veres la nostra llengua, com ja ho fan moltes. Que l'estimen i que la cuiden. Que l'escriguen bé, amb cura. I es preocupen pel seu lèxic i per les seues normes. I per les seues paraules. Perquè la llengua és el que sosté unacultura, i una visió del món. Perquè els valencians som un poble del món perqué tenim la nostra llengua.

Desitge unes falles amb diversitat estètica i ideològica. Unes falles que no confoguen ser "apolític" amb ser conservador, o pepero. Unes falles que no li tinguen por a la sàtira, perquè és la seua raó d'ésser original.

Desitge unes falles valencianes, i saguntines, i gandianes, i alzirenyes i borrianenques. Unes falles que parlen dels nostres pobles i de les nostres ciutats, que facen crítica de barri, crítica veïnal, opinió pública.

Desitge unes falles sense gent que es servisca de la festa per adquirir notorietat pública, per sentir-se important, i sobre tot, sense gent que es dedique a repartir carnets de valenciania i a expulsar els que no pensen com ells.

Desitge unes falles amb despertà i revetla, unes festes de dia i de nit, fent comunitat i fent xarxa. No desitge unes festes de la burrera, ni una sucursal valenciana del botellot global.

Desitge unes falles entretingudes de visitar, perquè són totes falles i totes diferents. Perquè al remat una falla és un monument que expressa una idea, amb sàtira, amb irreverència, i que després es crema. Desitge unes falles que no confonguen una manera de fer falles amb les falles.

Desitge unes falles del tamany dels nostres somnis, de les nostres ambicions, del mostre esforç col.lectiu. I no desitge mais més falles gegantines i buides, falles anunci dels constructors i dels especuladors, triomf i conquesta del requalificador.

Desitge unes falles conscients de que són expressió artística, unes falles orgulloses dels seus artistes, que els estimen i valoren el seu treball, i recolzen la seua llibertat creativa, i participen colze a colze dels procés constructiu i de la plantà amb ells.

Desitge unes falles que recuperen el carrer per a la gent, que sostinguen la identitat dels barris, que siguen una barrera efectiva contra la gentrificació.

Desitge unes falles que sàpiguen que són patrimoni cultural, i el que això vol dir, i que tinguen un orgull profund i sa, obert al món, i no l'orgull provincià i desafiant que revesteix els complexos de xovinisme.

Desitge unes falles tradicionals i contemporànies, diverses i irreverents, gracioses i subversives, populars i combatives.

Desitge unes falles tan plurals com la societat valenciana, tan creatives, tan vives, tan sornegueres, tan valencianes, com el nostre poble.

Els "xiringuitos" clientelars no són Universitat

Text de la columna Va com va emesa a Ràdio Gandia l'11 de setembre de 2018
L'àudio complet es pot escoltar ací
(La foto és de eldiario.es)

El dilluns va començar el curs a la Universitat de València. Sempre emociona el contrast entre els corredors  quasi buits de la setmana passada i l'esclat de vida del matí de dilluns. Emocionen especialment els estudiants de primer, estrenant vida acadèmica adulta, expectants, desorientats, emocionats i emocionades. Una de les grans sorts de ser professors és tornar a viure eixe ambient especial, eixa remor, eixe soroll renovadament jove any rere any. Viure és veure eixe etern recomençar cada vegada des d'un punt diferent de la pròpia biografia.

Justament el mateix dia es va descobrir un altre cas que té molt mala pinta d'eixa expendeduria de títols que és la Universidad Rey Juan Carlos. Esta vegada la ministra Carmen Montón sembla pertànyer a la mateixa confraria acadèmica de Cristina Cifuentes o Pablo Casado. En llegir la manera tan còmoda com sembla que es va traure el màster no he pogut deixar de pensar en els estudiants que omplin les classes estos dies, i especialment en els xicons i les xicones de la Safor que es peguen espectaculars matinades per agafar un tren que els permeta arribar a les classes de les vuit del matí, en els estalvis i en els seus esforços econòmics per traure un grau o un màster sense trampes ni dreceres perquè no es diuen Montón, ni Cifuentes, ni Casado, ni pertanyen a cap oligarquia, ni als senyorets de tota la vida ni als assimilats.

I també he pensat en els estudiants normals de la Universitat Juan Carlos I, els i les que anaven a classe i ajudaven a que eixe xiringuito semblara una universitat seriosa i els seus màsters sumaren punts en els curricula, que desconeixien que gent que ni sabien quina cara tenia (o la coneixien de la tele) tindria la mateixa titulació que ells i elles sense pegar ni brot, por ser vos quien sois, que per a alguna cosa els poders polítics van crear eixa universitat. Molt ben posat el nom, pel que sembla, Universidad Rey Juan Carlos, molt profundament monàrquica i nobiliària la seua filosofia: a cadascú no segons el que fa sinó segons qui és.

És una especial vergonya que eixes pràctiques les fera una universitat pública i a tots i a totes ens hauria d'interpel.lar, perquè això és escandalós i aberrant. La universitat pública ha de ser un factor d'anivellament social, i a més amb mirada ampla: una institució que ens faça persones crítiques i cultes i formades. La universitat no pot ser un altre element al servei de les èlits socials per exercir i fer valdre els seus privilegis. Perquè els títols regalats devaluen tots els títols. I això no pot ser. Per respecte als i les estudiants que lluiten cada dia, tren a tren, classe a classe, treball a treball. Els xiringuitos clientelars no són universitat.

Setembre

-->

Text de la columna Va com va emesa a Ràdio Gandia el 4 de setembre de 2018
L'àudio complet es pot escoltar ací

Ha començat setembre. Desperta'm quan acabe setembre, cantaven els Green Day en una cançò que m'agradava molt. "Ya es septiembre y yo no voy a estar", cantaven abans Los Enemigos. Realment les vespres de la tardor estan plenes de presagis negatius. És com un més tot ell crepuscular. I la història sembla haver donat la raó a eixos presentiments. Un onze de setembre les tropes borbòniques entraren a Barcelona. Altre onze de setembre les Torres Bessones de New York queien i marcaven el principi d'un turbulent i en molts sentits retrògrad segle XXI. Un altre onze de setembre els feixistes d'Augusto Pinochet acabaven amb la democràcia i amb els somnis de llibertat i justícia del poble de Xile, i això que allà setembre no és anunci de tardor.

És de veres que aquest no sembla donar massa motius per a l'esperança. Durant l'estiu la normalització d'afirmacions i de comportaments que recorden massa el feixisme històric ha continuat: per exemple, la perspectiva de que per fi les despulles del dictador Francisco Franco deixen d'estar en un homenatge groller i kitsch de pedra dissenyat per ell mateix ha donat ocasió a que proliferaren en televisió mentides històriques i afirmacions revisionistes que a un país normal, com ara Alemanya, serien delicte.

Recomane ara com sempre la lectura de "El holocausto español", de Paul Preston, que desapassionadament però de manera implacable allunya qualsevol temptació d'equidistància. En el bàndol revoltat, en el bándol franquista, les execucions de decenes de milers de persones no foren conseqüència del caos o del descontrol sinó l'objectiu planificat i sistemàtic de la seua política de destrucció física de la disidència i del pensament lliure. Que un company d'aventures de Hitler i Mussolini estiga soterrat amb honors en un lloc de peregrinatge per als seus és simplement aberrant, i una de les marques més gràfiques de les mancances de la nostra democràcia i de les limitacions de la mitificada transició.

Però recordant dates setembrines, he recordat una efemèride hui oblidada: el 19 de setembre de 1868 va tindre lloc la Revolució que passaria a la història com "la gloriosa", la que acabà amb el regnat corrupte d'Isabel II, encetant així el primer intent seriós de construir una democràcia efectiva a l'Estat Espanyol, que acabaria com tantes coses acaben per ací, és a dir, fatal. Però, vaja: setembre pot ser també un mes de començaments i d'esperança: comença un nou curs, són vespres de la Fira i Festes i retorna el Va com va a Ràdio Gandia. No, pensant-ho bé no cal que ningú em desperte quan acabe setembre, perquè en este setembre si que vaig a estar. Si no convoquem sense voler les coses dolentes, potser arriben les bones, i ja se sap que qualsevol nit pot sortir el sol.

On viu la primera llum

Aquest text va ser publicat al Qui no fa la festa no fa la vespra.
Federació Intercomparses de Paterna, número 20, agost de 2018

Va ser al congrés sobre les festes del foc que es va celebrar l'abril a Gandia. Algú estava parlant sobre com els correfocs es van estendre pel País Valencià, i vaig recordar nits d'agost al meu poble, i el Carrer Major fent un esclat de llums. I la plaça de l'església, i la tensió que quasi es mastega i qui no vulga pols que no vaja a l'era. Vaig alçar la ma i ho vaig dir: "jo sóc de Paterna i recorde el primer correfoc que es va fer. Era fàcil que encaixara bé, perquè nosaltres ja teniem alguna cosa pareguda. I no parle només de la cordà, sinó del passacarrer de coets de luxe i la gent que camina pel mig. Això és un correfoc de veres, un passacarrer greu i ritual i emocionant de foc".

No sé si ho van percebre, però al fons de la gola una tremolor. Jo sóc de Paterna. Sona bé. I és veritat. I podria haver dit més encara. Sóc de Paterna i vaig nàixer un dia del Crist a l'una del migdia. Era 30 d'agost i dilluns. Algú li va dir a mon pare "este xiquet serà coeter". I no he sigut coeter però he sigut altres coses i sóc de Paterna i qui perd els orígens, perd la identitat.

Era oportú dir-ho i ho vaig dir. Però el cert és que em cremava a la gola des del dia anterior, a l'exhibició de focs festius, quan de repent va sonar el Ball de Dimonis de Massalfassar i vaig pensar que eixe ball per a mi sempre serà l'himne oficiós de la meua comparsa, d'Almogàvers. Vaig sentir un eco d'aquella eufòria compartida, d'aquella coreografia vagament medieval, d'aquells locals i aquelles nits d'agost.

Ball de dimonis de Massalfassar. Tres Fan Ball a la plaça. I deixeu-me que la propera la pose jo. I sona a la comparsa i la ballem. "And it's going to be my destiny / I don't want to wait till it comes to me". Un any amb eixe disc en bucle. Serenade, serenade me. I la propera la pose jo i que siga en valencià. I després dame todo el power hasta que te demos en la madre. I torna a començar, i al final totes les cançons eren de tots. I ara totes elles són aquelles nits d'agost i són la Placeta del Pou, i són Paterna. Les caminades nits d'estiu les tinc avui al davant, canta Raimon. Les caminades nits d'estiu, carrer del Crist amunt i avall. I ara a migdia se fem una clareta. Què li has posat? d'esta botella? Esta era de mescla d'anit, és vodka amb llima. I em ric i no sé si em ric de pensar-ho o que ja m'està fent efecte la clareta amb vodka, però tots riem, i té igual perquè cau el sol a plom al pati de la comparsa, i dibuixa nítid el perfil de les coses i de nosaltres, i cante a la vida plena des de la vida plena, i tot està bé i perquè no.

Vaig llegir a facebook que s'havia mort Amado Rubio. De repent estava en facebook la seua foto, eixe és Amado, i baix, que havia faltat. Va ser un colp sec, rotund, inesperat. Per un moment vaig pensar que ja no me'l podria creuar si anava a Paterna. I tot va semblar absolutament irremediable. Amado. President d'Intercomparses, moro beduí, alcaid de l'alcàsser el dia del lliurament, majestàtic i cerimoniós, com si eixe fos l'Amado sencer, lliurant l'alcàsser al Rei Jaume, a Artal de Luna, a Na Violant, peça a peça com un preciós mosaic. Eixe era Amado del tot, sencer, i era l'altre, el que vivia una vida normal, era l'altre el que estava representant un paper, Amado era un moro de Paterna, cada gest el delatava, un moro senyorial i noble, elegant i ferm. Un moro de Paterna d'un segle XIII imaginat fent el paper d'Amado, vivint al segle XX, presidint Intercomparses. Visca la torre negra i moruna, i ja no em podré creuar amb Amado i parlar amb ell de Vidal Segura, d'aquella tasca interminable de traducció, peça a peça com un preciós mosaic, i tasta este vi, i ara haurem de sopar, i la conversa interminable filològica, erudita, i jo que anava a lluitar i vaig eixir amb un amic, amb un moro de l'Alhama de Paterna, i un dia també em vaig enterar que ja no estava, i com anava jo ja a fer traduccions de consens, a traduir mitja pàgina perquè hem de sopar i tenim tantes coses que discutir, i en el fons no volem acabar perquè la setmana que ve més. Qui no fa la vespra, i la fem, i després fem la festa i som capitania i no ho pense i llance els quatre dits al cel i pense mentre encara estan en l'aire que això ho vaig a recordar tota la vida, i ara ho recorde, i Vidal em diu que no s'havia donat compte que em faltava un dit, i jo ric, i pense este tio val la pena, i clar que val la pena, i quina pena les coses que no li vaig dir, i quina pena que no me'l puga creuar, i preguntar-li per Amado, com va la Inter, com van eixos fills dels quals estava tan pagat, i com va la seua comparsa, com va Alhama, la casa de l'amistat, diu que deia en una rajola que em va regalar escrita en àrab. I temps després ho vaig comprovar, era de veres que ho posava, i com no ho anava a posar, era la casa de l'amistat la seua.

Moltes vegades he dit que l'única vegada que he canviat un poquet el món va ser quan tiràrem endavant aquella traducció del lliurament de Paterna al rei en Jaume. I més vegades que ho he pensat i no ho he dit. Vidal i jo comissionats. I Amado i Pepe Bas i altres, deixant fer. I Joanvi de còmplice, llançant i repartint una fulla volant, l'Almogàver que no fa la vespra, no fa la festa. I Patri, i Susanna, i Poli. i Valle, i Pepe, i Ana, i Encarna, i Juan Carlos. I fem la vespra, i la festa, i alguns la continuen fent, i jo faig altres festes i de vegades pense que sóc de Paterna, que vaig nàixer un dia del Crist, i que no el canviaria pel més preciat tresor, i que quan fa que no xafe Paterna, i que tenim tantes coses a fer, i no parem, i fem tots per engrandir-lo i jo què he fet en els darrers anys per donar-li esplendor, què he fet jo tan ocupat en tantes coses, soldat en tantes guerres,  per donar-li esplendor, que és la millor manera de demostrar-li amor.

I de tant en tant un nom, algú que em saluda. I sent que saluda a aquell que vaig ser, les caminades nits d'estiu, i la següent la pose jo, i el ball de dimonis, i ara pose Obrint Pas, perquè no estàs sol, i la plaça del Pou, i el carrer del Crist, i ara cridem dispersió, i aquell que vaig ser li contesta, i li contesta des de molt a dins, i el trobe intacte allí, intacte, preparat per a la Nit Cristiana, i diu que a Paterna hi ha un passacarrer, i un carrer que és el carrer del Crist, i que vaig nàixer quasi a hora de mascletà i este xiquet serà coeter, i encara guarde les tenalles de mon pare, i què bé sona, i quin orgull, i no he perdut els orígens, peça a peça com un preciós mosaic, perquè qui els perd, perd la identitat, i jo no vaig a perdre'ls, perquè tot el que sóc i tot el que he fet i el que faré ix d'ahí, i que visca la pàtria xiqueta, on viu la primera llum. I que Desperta Ferro.